_
_
_
_
_
REPORTATGE

Modernisme amb ulls de dona

Un estudi posa en valor la pintura de Lluïsa Vidal, l’única artista professional de l’època

José Ángel Montañés
'Maria Condeminas de Rossich', oli pintat per Lluïsa Vidal el 1909. Col·lecció particular.
'Maria Condeminas de Rossich', oli pintat per Lluïsa Vidal el 1909. Col·lecció particular.

En una de les imatges més conegudes del genial fotògraf Josep Brangulí, apareixen un parell de persones que contemplen els quadres exposats a la Sala Parés, una de les galeries d’art pioneres a Barcelona. La qualitat de la fotografia, del 1919, permet reconèixer les obres exposades i veure que en un dels quadres, situat a la part inferior, hi ha col·locat un crespó negre. Es tracta d’un autoretrat de Lluïsa Vidal i Puig (Barcelona, 1876-1918), l’autora de la dotzena i mitja de pintures de la mostra, a la qual la galeria barcelonina va dedicar una exposició monogràfica, just en l’aniversari de la seva mort, als 42 anys d’edat. L’homenatge es produïa per compensar l’escàs ressò que un any abans havia tingut la seva mort, víctima de la pandèmia de l’anomenada grip espanyola, que va deixar al seu pas milions de morts arreu del món, gairebé 200.000 a Espanya.

L’oblit és un dels factors que més han acompanyat aquesta pintora. Autora d’enormes quadres a l’oli, la majoria retrats de persones del seu entorn —entre elles les seves germanes—, així com d’escenes de gènere on reflecteix assumptes de la vida quotidiana, festes tradicionals i personatges del carrer, a més d’il·lustradora de textos literaris, Vidal va conrear els mateixos temes que la resta de pintors contemporanis masculins, i va fugir dels temes florals que tant agradaven a altres pintores del moment. Juntament amb autors com Joaquim Mir, Oleguer Junyent, Juli González, Xavier Gosé, Ricard Canals i el jove Picasso, està considerada dins de la segona generació de pintors modernistes. Però Vidal és una de les poques dones, o potser l’única, que va aconseguir viure com a pintora: va rebre encàrrecs, va exposar de manera regular, va vendre les seves pintures i va rebre premis, com els seus col·legues homes. La seva qualitat va ser la causa que alguna de les seves obres fos manipulada i mutilada, per fer desaparèixer la signatura original i així fer-la passar per peces d’altres autors, òbviament masculins, més cotitzats. És el cas de Dona amb labor, de la col·lecció del museu Vinseum de Vilafranca del Penedès, que porta la signatura apòcrifa de Ramon Casas, el mateix pintor a qui, durant anys, es va atribuir el retrat de Dolors Vidal, esposa de Miquel Utrillo, que va realitzar, sens dubte, Lluïsa Vidal.

Lluïsa Vidal al seu taller el 1904.
Lluïsa Vidal al seu taller el 1904.FRANCESC SERRA

Però aquesta pintora és, avui, una desconeguda pel gran públic. La seva obra no s’exhibeix en gairebé cap museu —el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) té nou de les seves pintures, donades el 1935 per les germanes de l’artista, de les quals no n’exposa cap de manera permanent— i gairebé no se li dedica atenció. Com si no hagués existit mai. Després de la seva mort, va caure en l’oblit i no va ser rescatada i posada en òrbita fins que l’any 1996 Marcy Rubio, investigadora americana establerta a Barcelona, va publicar la biografia Lluïsa Vidal (1876-1918). El llibre va donar peu a una exposició el 2001 (la primera monogràfica des de la que va immortalitzar Brangulí el 1919) que va organitzar la Fundació La Caixa, i en la qual es van reunir 66 obres seves. Una d’elles, Mestresses de casa (1905), va ser localitzada enrotllada en un magatzem del Palau de Pedralbes. L’exposició es va inaugurar a Granollers i va voltar per Vic, Lleida i Girona, però de forma inexplicable no es va poder veure a Barcelona, ciutat natal de l’artista. La publicació de l’assaig Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista (Salvatella, 2013), de Consol Oltra, torna a rescatar aquesta autora i amplia el nombre de les seves obres, després de recuperar dels salons de col·leccionistes privats, nacionals i internacionals, moltes de les obres pintades per Vidal.

'Marta Vidal Puig', hermana de Lluïsa Vidal, pintada por ella en 1911.
'Marta Vidal Puig', hermana de Lluïsa Vidal, pintada por ella en 1911.MNAC, 2013

Des del 2008, Oltra ha tingut accés a la documentació inèdita conservada per la família Vidal, com ara la correspondència privada de l’autora, sobretot amb les seves germanes. També a carpetes amb els esbossos que han permès assegurar que les obres atribuïdes a altres autors eren d’ella. A més, ha localitzat diversos quadres que van acabar en mans privades a Mèxic i l’Uruguai, així com una natura morta que Sotheby’s va subhastar a Londres el 2000. El resultat és un llibre que descobreix la importància d’aquesta autora oblidada per la història.

Lluïsa Vidal era filla de Francesc Vidal Jevellí, un ebenista i decorador relacionat amb mestres del Modernisme, com ara els joiers Masriera, amb qui va col·laborar realitzant les capses en què venien les seves preuades obres. Francesc va treballar per a les millors famílies de la burgesia barcelonina, i fins i tot va ser proveïdor de la reialesa, creant el mobiliari per a alguns dels seus palaus en un taller on es van formar artistes com Gaspar Homar. Per això, Lluïsa i els seus 11 germans, nou d’ells dones, van créixer en un ambient refinat, burgès i catòlic, en què l’accés a l’educació —el 80% de les dones eren analfabetes— va ser la norma. Entre els professors de música de les germanes Vidal hi havia Enric Granados, Isaac Albéniz i Pau Casals, tres dels millors.

'Damisel·la', pintat a París, en 1902, amb el marc realitzat als tallers de Francesc Vidal.
'Damisel·la', pintat a París, en 1902, amb el marc realitzat als tallers de Francesc Vidal.

Tradicionalment es diu que la seva primera exposició va ser a Els Quatre Gats el 1898, amb 22 anys. “No està documentat i no crec que pogués ser. L’ambient bohemi de la taverna de Pere Romeu no quadra amb aquesta qualitat en què vivia. Sabem per la correspondència què va pintar aquell any, quins quadres va vendre i on els va exposar, i no apareix cap dada d’aquesta exposició”, conclou Oltra, que creu que es tracta d’un error repetit des dels anys quaranta.

Sí que és segur que aquest mateix any va exposar, per primera vegada, a la Sala Parés, on tornaria a fer-ho en gairebé una dotzena de vegades. I no perquè fos fàcil. El 1902, després d’unes crítiques molt dures a una exposició d’Isidre Nonell, els responsables de la sala van dir que havia estat un gran error i, després de recomanar al pintor que ingressés en un manicomi, van assegurar que mai no tornaria exposar allà, cosa que van complir. A la IV Exposició de Belles Arts de Barcelona, on s’exposaven més de 2.000 obres d’autors com Casas, Rusiñol o Mir, un dels tres retrats de la pintora va obtenir una menció honorífica.

Lluïsa Vidal va fer el mateix camí que altres artistes masculins del moment. Després dels seus primers passos formatius a Barcelona, el 1901 es va traslladar a París passant per diverses escoles. El 1903 va tornar a Barcelona amb un bon nombre d’obres, entre elles Damisel·la, realitzada l’any anterior i que el seu pare va emmarcar amb un dels seus treballs. A París va aprendre i perfeccionar la tècnica i va vendre moltes obres —tal com sabem per les cartes que va enviar a la seva família—, com ara El bust d’un personatge, per 100 francs. Des de 1903 comença a produir de manera considerable i exposa gairebé cada any, amb cada vegada més obres. “Després de cada exposició augmenten les peticions de retrats, ja que cada cop era més apreciada a la ciutat”, assenyala Oltra.

'Mestresses de casa', oli sobre tela de la colección del MNAC.
'Mestresses de casa', oli sobre tela de la colección del MNAC.MNAC, 2013

Les bones crítiques sempre la van acompanyar, amb conceptes com “extraordinari talent masculí”, “viril fermesa”, “sobrietat i severitat”, que es repetien una i altra vegada, a part de “soltesa de la pinzellada” i “fermesa del dibuix”. El crític Raimon Casellas, que va seguir tota la seva trajectòria, va assegurar: “És l’única pintora que ha produït l’actual moviment artístic a Catalunya”. Lluïsa va retallar i enganxar en un quadern totes les crítiques i Oltra les ha reproduït, en part, en el seu llibre. “En cap la valoren com a artista, sinó com una dona amb dots artístics”, destaca.

Sanguina de Lluïsa Vidal, 'El noi del gos', pintat a 1907.
Sanguina de Lluïsa Vidal, 'El noi del gos', pintat a 1907.

El 1906, a la Sala Parés, presenta 13 obres en una mostra col·lectiva, d’estudis a l’aire lliure i pintures. Es comença a vincular amb cercles feministes de la ciutat, com ara la revista Feminal, en què va col·laborar (entre 1907 i 1915) en gairebé tots els seus números il·lustrant contes d’escriptores com Caterina Albert o Carme Karr, i, des de 1910, amb l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona de Francesca Bonnemaison. L’any següent, Lluïsa s’instal·la al taller del carrer Salmerón —avui Gran de Gràcia, i que va ocupar fins a la mort Isidre Nonell—, on imparteix classes “a senyoretes”, de modelatge en guix, decoració, aquarel·la, dibuix i pintura amb models vius, una cosa poc freqüent.

Criada en un món femení, i tot i fer grans retrats de figures masculines, com El pintor Ricard Canals i Manel Fuxà, la seva pintura denota un bon coneixement del món privat femení. “No perquè fos feminista deixa d’exaltar la feminitat i li dóna valor, ja que la considera l’encarregada de transmetre el coneixement”, explica l’autora. “Hauria pogut pintar dames al Liceu o a les curses de cavalls, com van fer altres, però va reflectir el món privat femení, on les dones no eren gerros, sinó persones actives”, explica Oltra, referint-se a quadres com Maternitat, La nena del gatet negre, Noia arreglant les flors i Les mestresses de casa.

La mirada femenina sobre el període que li va tocar viure a Lluïsa Vidal encara està desdibuixada. “Entre les pintures localitzades i atribuïdes i les que no ho han estat, va pintar al voltant de 300 obres”, assegura Oltra. El problema de l’oblit de l’artista, segons ella, no es deu tant al fet de ser dona, sinó perquè “en el Modernisme sembla que només pintaven Casas i Rusiñol, però n’hi havia molts que ho feien molt bé, i no sabem gaire cosa d’ells”. Segons Oltra: “Cal una gran exposició a Barcelona que la recuperi i la posi en el lloc que li correspon”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_