_
_
_
_
_

Cambó de dia; José Antonio, de nit

Girs i expressions confirmen la primerenca presència de Pla en els semanaris falangistes ‘FE’ i ‘Arriba’

L’anomenada cort literària joseantoniana va silenciar la col·laboració de Josep Pla als setmanaris falangistes FE (1933-34) i Arriba (1935-36) com si fos secret d’Estat. El silenci només el va trencar tard, el 1967, José María Alfaro, secretari particular de José Antonio i lletrista del Cara al sol, en declarar sobre el setmanari FE (Falange Española) des de les pàgines del mateix Arriba: “José Pla tenía a su cargo una sección muy importante, la de política internacional, nada menos. Sus originales me los enviaba con el membrete del hotel Palace, pues allí escribía y vivía entonces”.

Amb la invasió italiana a Etiòpia, Pla feia barrila amb el seu estil entre punyent i faceciós —que hom pot resseguir fàcilment a les revistes— de les gestions encarregades pel govern anglès al secretari del Foreign Office, Anthony Eden, “poniéndole bajo el brazo el muestrario variado de las combinaciones diplomáticas más variada” (Arriba, 27-VI-35). Alhora, cridava en una columna a La Veu de Catalunya (agost del mateix any) a no afeblir Anglaterra, doncs “l’Imperi és l’estructura de l’ordre en el món i representa el sentit occidental d’higiene contra els miasmes asiàtico-romàntics (revolucionaris)”.

L’historiador franquista Pedro Gómez Aparicio va revelar el 1981 que “necesitaba vitalmente la nueva organización un periódico, y a tal efecto Primo de Rivera convocó una reunión de escritores simpatizantes a la que especialmente asistieron Rafael Sánchez Mazas, Ernesto Giménez Caballero, José María Alfaro, José Pla (…)”. Però cap dels amics de Pla assistents a la reunió, com Rafael Sánchez Mazas o Eugenio Montes —qui el 1937 va demanar a Pla que l’ajudés a buscar avals a la Costa Blava per a l’indult del “fundador”— van dir res de la seva col·laboració, anònima però permanent, a les publicacions del partit, com si intuïssin que, per assolir el favor dels lectors catalans —i ja no diem rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes—, a Pla no li seria precisament útil que se sabés, per exemple, que havia escrit: “Los catalanes pueden estar plenamente satisfechos: luchar treinta años deseperadamente por la autonomía y llegar a la panacea de ser presididos por un hombre conocido por El Pajarito, acredita un sentido político realmente insospechado, indescriptible” (FE, 18-I-34). El malnom del president de la Generalitat és important: és relativament poc emprat, fet que demostra que qui ho escriu és un col·laborador català molt ben connectat. Curiosament, el malnom es repetirà en un article durant la guerra d’una col·laboració de Pla: “Companys —deben saberlo ya los lectores de HERALDO— es conocido por el mundo anarco-sindicalista por El Pajarito. Es un viejo camarada”.

Amb motiu del judici pels Fets d’Octubre, Pla va etzibar que “mejor que esta actitud de vaudeville francés que va adoptando ante todo espectáculo nuestro refinamiento, es la ferocidad impetuosa y auténtica de los pueblos que aún saben ajusticiar a sus traidores” (Arriba, 6-VI-35)[/SIC]. La probabilitat que sigui Pla és molt alta, perquè en un article sense signar a El Diario Vasco del 13 de novembre de 1938 comentaria així les gestions del president del Parlament Joan Casanovas per aconseguir una pau separada per a Catalunya: “No queremos calificar la posición de fondo en que se coloca Casanovas. Es una posición de traición que como tal entra en el Código de Justicia Militar de una manera perfecta”.

El desdoblament de personalitat (arran d’una conferència de Cambó, ironitza que “fue una delicia evocativa, como los sombreros de la reina Mary de Inglaterra”; Arriba, 18-IV-35) admet interpretacions en clau de ball de màscares literàries. No era una pràctica estranya en Pla. El que potser havia començat com una juguesca juvenil lligada a la seva devoció per un Henry Beyle (Stendhal) que mixtificava la seva autobiografia —ell va fer una cosa semblant a les pàgines de La Publicidad en uns articles de 1921 on explicava les seves peripècies polítiques a partir del seu alter ego Santaniol— al Madrid republicà va esdevenir, potser perquè el corresponsal anava curt d’armilla, una certa tirada cap a l’ús d’heterònims periodístics. Són ja més coneguts i gairebé fora de dubte: el “Frank” que alertava sobre el poder malèfic de la maçoneria a El Correo Catalán (1932), el “Damià” que acusava a les planes del setmanari satíric El Considerat (1933) financers catalans com Sunyol o Roviralta d’haver engendrat el monstre Azaña, i, perquè no dir-ho, el “José Pla” que criticava amb tons brillants i apocalíptics el sistema demoliberal a la premsa dretana de províncies com Heraldo de Aragón, El Día o Las Provincias, col·laboracions que minvaren a mesura que la d’Arriba es feia absorbent.

D’aquí a estar al servei dels òrgans de Falange, mentre feia de corresponsal de La Veu de Catalunya, hi havia un pas. Potser no eren mons tan allunyats. L’historiador Enric Ucelay-Da Cal explica que José Antonio es va assessorar sobre l’imperialisme de la Lliga visitant entre 1932 i 1933 Eugeni D’Ors a la casa del filòsof, on un porter esquerranós se les empescava per no posar-li l’ascensor (una forma curiosa d’obstruir l’ascens del feixisme), i Cambó mateix recorda a Meditacions els savis consells que lliurava al jove Primo de Rivera, quan aquest el visitava al Ritz madrileny, segons afirmà José María Fontana, un dels creadors de les JONS.

Tot indica que Pla actuava amb el vistiplau del cap de la Lliga, però també seguint les consignes del conspirador monàrquic i mecenes falangista José Félix de Lequerica, a qui havia conegut essent accionista d’El Sol (on Pla també feia gasetilles anònimes…) i s’oposava al col·laboracionisme republicà de Gil Robles i la dreta catòlica. “Todos conocen El Debate y el tipo de ejemplar humano que la escuela de El Debate produce. (...). La emoción está prohibida en El Debate, toda emoción hasta nos atrevemos a decirlo, la religiosa” (Arriba, 28-III-1935). Tampoc hi manquen les maledicències contra Lerroux i les seves anomenades “majories de recanvi” (“Este procedimiento, ensayado en Francia durante muchísimos años —es un método viejísimo— puede hacer en España la felicidad general. Puede, desde luego, crear una amenidad en nuestra política”; FE, 18-I-34). Però el veritable papu era Manuel Azaña, “un dialéctico exigente, frío, exacto y original. (…) España pasó por las manos de su dictador como por las de un masajista asiático, entre fascinada y atormentada” (Arriba, 30-V-35). Són fragments que porten el segell estilístic de Pla: l’ús dels superlatius en el de FE i el de quatre adjectius consecutius en el segon. A més, en aquest, Pla es va repetir, atès que a La Veu de Catalunya ja havia escrit que era “un home fred, de tipus oriental, que parla com un metge xinès deu manejar el bisturí” (17-X-1931); i a Madrid: l’adveniment de la República sosté que li recorda “un cirurgià xinès implacable i glacial”. L’autoria sembla clara.

A la campanya electoral que donaria el triomf al Front Popular, Pla lloaria a La Veu de Catalunya els tripijocs del president Portela Valladares per formar una coalició de centredreta, amb el suport de Cambó (El Be Negre deia que Portela havia promès un càrrec al periodista), mentre que a Arriba escriuria que “se revela como un titiritero de extraña raza, casi tan interesante como Cambó, que es un nigromante” (30-I-36). Tot indica que havia perdut la confiança en la capacitat endevinatòria de Cambó, entestat a participar en el joc democràtic mentre el soroll de sabres ja ressonava a les sales de banderes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_