“‘Singulars’ és televisió exigent: no el pots mirar fent dos ous ferrats”

Jaume Barberà (Mollet del Vallès, 1955) parla de la crisi, i són molts els que l’escolten. El seu discurs contundent, de vegades hiperbòlic, captiva. Triomfa amb Singulars al canal 33 i a les llibreries amb S’ha acabat el bròquil (Ediciones B), que fa 11 setmanes que és el més venut en no-ficció en català.

Pregunta. Farà segon llibre?

Resposta. No sé si en tinc ganes. S’ha acabat el bròquil és un resum condensat del que ha passat i passa. En el segon podríem parlar d’on serem quan acabi. Si el faig, el faré amb l’editor Ernest Folch. Però no he pres la decisió.

P. És un escriptor mediàtic?

R. No. A Singulars també hem fet un recull de les entrevistes, i ara en farem el segon. Tot ha vingut donat. El Singulars ha estat una sorpresa majúscula. Les seves audiències avui són estratosfèriques. Fem tele exigent. No pots mirar Singulars fent dos ous ferrats. És la tele que demana que escoltis, que discrepis, que et queixis. La seva audiència ratifica a tots els que ho pensem que la televisió pública és necessària.

P. Una televisió pública que està amenaçada.

R. El que està en crisi és el model de societat. El president del BCE deia el 2012 que un dels llasts europeus és l’Estat del benestar. La globalització afavoreix el sector financer i les grans corporacions, i nosaltres, els europeus, molestem perquè no som prou competitius. A partir d’aquí, s’imposa la ideologia neoliberal, i ser considerats com a mercaderia. Si el debat fos sincer, és fins i tot necessària una reflexió sobre la mida de l’administració pública. Però a mi també m’agradaria reflexionar sobre els papers del sistema financer en aquesta crisi, que permet pagar plusos, dividends i bonus però si fan fallida ho paguem nosaltres. Ens han culpabilitzat amb aquesta ocupació del llenguatge que podríem resumir en “hem estirat més el braç que la màniga”. Cosa totalment falsa. No podem deixar que ens culpabilitzin. No pot ser que hi hagi el mantra només de les retallades i no hi hagi mai el mantra de lluitar decididament contra el frau fiscal, contra els evasors. Per què no fan una amnistia a l’economia submergida?

P. Entrarà en política?

R. Estic com un nen petit amb sabates noves, fent de periodista. El periodisme que m’agrada és l’intencional. No tinc interès per entrar en política. Fent Singulars, que no pertany als serveis informatius, tinc una llicència que no havia tingut fins ara.

P. Li han vetat mai un convidat?

R. Mai.

P. Es veu prop del Salvados?

R. Ens complementem, compartim públic. Són una mateixa cosa en formats diferents. El nostre és més acadèmic, amb molts menys recursos, i Salvados és més popular.

P. Tenim un problema amb els tertulians a Catalunya?

R. Jo sóc partidari de renovar al cap d’un temps. Tinc una frase molt bona de Dant sobre la intenció i la neutralitat: “Els llocs més foscos de l’infern estan reservats per als que mantenen la neutralitat en èpoques de crisi”. Nosaltres hem d’utilitzar el nostre ofici per desemmascarar tot allò que pensem que no està bé.

P. Ara mateix, a fora, estan protestant els treballadors de TV-3. Tem un ERO?

R. Tinc 58 anys. La reforma laboral és una arma de destrucció massiva per a tots els que tenim cabells blancs. Totes les persones que treballem en empreses públiques estem amenaçats. I la nostra professió també està amenaçada. En la mesura que acceptem ser taquígrafs, i no periodistes, desapareixerem. Potser no hem exercit la nostra professió com cal.

P. Quan veu un documental com Hola, Europa!, què pensa?

R. A mi em sembla bé. Sé que es va intentar que hi hagués més gent de la que va sortir. És una aportació d’una televisió pública d’un país on la majoria del Parlament opta pel dret a decidir.

P. Vostè està pel dret a decidir o per la independència?

R. Jo sóc clar. Com a ciutadà vull ser sobirà, vull decidir. Però també dic que és un error equiparar dret a decidir amb independència. Alguns polítics ho fan, no tots. Jo demano decidir. I després ja defensaré el sí. M’agradaria, a més, que és pogués fer dins de la legalitat.

P. Digui una data: quan sortirem de la crisi?

R. Sóc pessimista pel que fa a la fi d’aquesta crisi. L’amenaça és la globalització. No podem competir amb els xinesos. La fi? Potser quan tornem a créixer per sobre del 2% de manera sostinguda. I quan passi, haurem de fer balanç de tot allò que hem perdut durant el temps que ha durat la crisi, i no ens ho creurem. Tots serem infinitament més pobres. I els rics, més rics.