Vora d’una altra mar
No seria del tot ociós comparar l’exili centreuropeu amb el nostre
Coincidint amb la publicació de la traducció castellana de la correspondència entre Stefan Zweig i Joseph Roth –un dels últims projectes que impulsà l’enyorat Jaume Vallcorbaplana-, acaba d’aparéixer un breu volum d’evocació d’aquella amistat literària: Ostende, de Volker Weidermann, que recrea l’últim estiu en què es trobaren els dos escriptors exiliats, vora la platja d’aquesta localitat belga. De passada, advertiré que la traducció d’Eduardo Gil Bera és un desastre, com de costum en ell. Per descomptat, no se li pot prohibir que traduesca tant com vulga, perquè està en el seu dret, com tothom, de graponejar el que li parega. El que no puc entendre és que hi haja editors que li ho publiquen. No fan cap favor ni a la literatura ni als lectors. És llàstima, perquè Ostende és un llibre molt ben escrit. No és un llibre profund, ni de bon tros, i a penes sobrevola una relació que, com sol passar entre escriptors, va ser prou complicada, però sí que ens ofereix un recull d’estampes suggestives d’un univers a punt de sotsobrar, i sap posar de relleu tant la intensa melancolia com l’amarga significació dels instants que conjura. L’amistat entre l’embriac orgullós, irònic, clarivident i autodestructiu que era Joseph Roth i Stefan Zweig -un esteta tímid, bonhomiós i més d’un punt pusil·lànime, convertit per l’èxit literari i la força de les circumstàncies en mecenes d’escriptors a la deriva- era difícil, i de vegades tots dos la suportaven com un llast, però se sustentava en un fonament solidíssim: la sincera admiració que, com a escriptors, es professaven mútuament, més el sentit de fraternitat essencial que agermanava, a desgrat de les discrepàncies superficials, els seus caràcters i que el lector avisat pot constatar també en les seues obres. Cadascú a la seua manera, tots dos eren devotament austrohongaresos, i anaven acomiadant-se amb dolor d’un món que havia desaparegut i al qual, en realitat, no desitjaven sobreviure.
Aquesta diàspora del bo i millor d’una civilització és un fet decisiu de la història mundial
I al costat seu, una fauna il·lustre i d’allò més variada, tan perduda com ells, que l’autor retrata en un seguit de vinyetes de gran vivacitat: la jove i intrèpida Irmgard Keun, que quedà captivada aquell estiu per Roth i que l’acompanyà en la seua davallada a l’infern quasi fins al final; l’obés i jovial Hermann Kesten, que provava de denunciar el totalitarisme amb novel·les ambientades en els temps de Felip II; el periodista Egon Erwin Kisch, el reporter volant, tothora conspirant en els cenacles comunistes orquestrats per l’habilíssim Willi Münzenberg –que acabà assassinat, probablement per ordre de Stalin, en 1940-; Arthur Koestler, preparant el viatge que el dugué a la guerra d’Espanya i, des d’allí, del zero a l’infinit; l’encara animós i combatiu Ernst Toller, que d’Ostende se n’anà a Nova York, on es llevà la vida, o la discreta secretària i amant de Zweig, Lotte Altmann, que al cap de pocs anys se suïcidà amb ell a la ciutat brasilera de Petropoli. I, a més, llunyana però omnipresent, l’ombra allargada de Thomas Mann, execrat i envejat, i la dels fills, Klaus i Erika, brillants, hiperactius i sempre escandalosos.
Era un grapat de gent merescudament cèlebre. Els veiem un moment, provant de fer com que estiuegen, en el temps semiaturat de la incertesa, just abans de l’ensulsiada. L’estiu de 1936 acabava d’esclatar la guerra d’Espanya i encara era possible imaginar que les democràcies s’unirien contra el feixisme. D’altra banda, les seues obres estaven prohibides a Alemanya, però Hitler no s’havia annexionat encara Àustria. Conservaven una part del seu públic, voluntat de lluita, aires de dignitat i algunes esperances. El que va vindre després ja va ser tràgic i ho van contar millor que ningú les mateixes víctimes en novel·les com Trànsit d’Anna Seghers, El volcà de Klaus Mann, o la mateixa Llegenda del sant bevedor de Roth. L’exili centreuropeu va ser un fenomen de dimensions enormes que, en bona part dels casos, acabà malament. La plana major de les ciències i les arts, primer d’Alemanya, després d’Àustria, i més endavant de tots els països de l’entorn, va haver de fugir, sovint cap a destinacions –Holanda, França, Txecoslovàquia, Rússia- de les quals hagueren de fugir també, o es convertiren en trampes. Es tractà de centenars de milers de persones, la majoria de les quals gent de lletra, des de premis Nobels de la física a autors de vodevils, passant per historiadors, músics, psicòlegs i, és clar, literats. Aquesta diàspora del bo i millor d’una civilització és un fet decisiu de la història mundial. No solament cancel·la un període prodigiós de la cultura europea. Els supervivents n’obrin un altre als països anglosaxons. A Amèrica, el triomf de les especulacions psicoanalítiques, el cinema negre i la bomba atòmica són fruits evidents d’aquell empelt centreuropeu en una nova terra. Ostende és una breu miniatura evocadora d’aquest terrabastall, una petita instantània del naufragi.
Ací el tall va ser igual de salvatge i durà més
No seria del tot ociós comparar l’exili centreuropeu amb el nostre, que començà precisament el 1936, i no sé per què no s’ha fet més. És clar que les diferències salten a la vista, en primer lloc de magnitud. Però també hi ha semblances que convé ressaltar. N’assenyale veloçment tres. Tant a Centreuropa com als països de parla catalana, la necessitat de fugir escapçà la vitalitat cultural –se n’hagueren d’anar els millors- i tardà moltíssim a recuperar-se. En tot cas, ací el tall va ser igual de salvatge i durà més. En els dos casos, els exiliats hagueren de marxar a terres on no es parlava la seua llengua, i on el conreu de la cultura pròpia implicava esforços desesperats i pràcticament invisibles, fora dels cercles minvants dels exiliats mateixos. Finalment, els exiliats a penes van ser escoltats, després. En quedaven massa pocs i eren massa vells. Venien d’un temps extint. Amb les excepcions de rigor –posem Thomas Mann o Mercè Rodoreda, per exemple-, la seua lliçó sonava aliena i no va ser recollida, perquè l’exili és pèrdua. I si ara es recupera, quan es fa, és més que res pel gust de fer arqueologia. També això ho tingueren, ho tenen, en comú, els exiliats d’ací i d’allà. Per descomptat, entre la gent que parlava i escrivia en català també es van produir confluències tan melancòliques, significatives i densament desolades com les que recrea aquest llibret, Ostende. Però cal saber veure-les, i escriure-les.
