_
_
_
_
_

Treballant amb les ruïnes

El col·lectiu Aranea aposta des de fa anys per una arquitectura de participació ciutadana

“El valle trenzado”, una intervenció urbanística que uneix les dues riberes del riu Vinalopó al seu pas per la ciutat d’Elx.
“El valle trenzado”, una intervenció urbanística que uneix les dues riberes del riu Vinalopó al seu pas per la ciutat d’Elx.

Aranea significa en llatí ‘aranya’ o ‘teranyina’ i, per extensió, ‘xarxa’. Fa més de quinze anys Marta García Chico, una enginyera agrònoma especialitzada en paisatgisme, i Francisco Leiva, arquitecte per l’ETSA de València, van decidir batejar el seu projecte professional amb aquest nom. Amb residència a Alacant i de vocació multidisciplinària l’equip avui està format, entre altres, per arquitectes, enginyers, paisatgistes, creadors plàstics, etc. “Cada cert temps nosaltres mateixos ens fem la pregunta: Què és realment Aranea?”, comenta Marta García sobre els objectius i la filosofia de l’equip. “Al principi les coses eren més senzilles i la pregunta més fàcil de respondre: Un col·lectiu obert amb una especial sensibilitat per a reinterpretar contextos geogràfics i assumir reptes programàtics”. “Ara —continua—, el projecte, amb el pas del temps, s’ha fet més complex i, al mateix temps, més flexible; hem anat treballant al llarg de tots aquests anys en una sèrie d’iniciatives encaminades a protegir o valorar les coses que consideràvem fonamentals i paral·lelament hem anat creant col·lectius temporals que han quedat vinculats a la nostra xarxa”.

En aquest treball de regeneració del paisatge i la seua transformació en ecosistemes sostenibles, l’any 2005 el col·lectiu va promoure, com a reacció a una sèrie de projectes urbanístics que amenaçaven la Vall de Guadalest, uns tallers interdisciplinaris que acabarien donant forma a un dels seus eixos principals de treball: Els paisatges habitats. Aquests tallers paisatgístics que han desenvolupat en els últims anys en zones com la vall de Navia, a Astúries, Tomiño (Galícia), Lleó o l’Alfàs del Pi, a la Marina Baixa, han acabat convertint-se en un tipus de metodologia d’intervenció territorial i de participació ciutadana. “Entenem per paisatges habitats aquells en què els seus habitants conviuen formant ecosistemes en equilibri i on l’home aprofita d’una manera sostenible els recursos que el medi li proporciona”, assenyala Francisco Leiva. “Els tallers —continua— contribueixen a trencar aquesta barrera que molt sovint fa que la gent veja l’ urbanisme com una cosa imposada i aliena”.

“La configuració del nostre estudi —diu Marta García— evidencia la distància respecte d’altres models professionals que potser ofereixen un model arquitectònic massa entotsolat”. “És per això —continua— que les interferències entre diferents disciplines, com ara l’agricultura, l’art, la gastronomia i d’altres, estan en la base dels nostres projectes”. “En el nostre ideari no s’entenen —diu Leiva— els projectes urbanístics sense una fase prèvia de socialització, és imprescindible la participació ciutadana en tot el procés, en què el nostre paper consisteix a fer de gestors temporals de l’ecosistema, de tractar de recuperar aquest equilibri en el paisatge que per culpa de l’acció humana s’ha esborrat o s’ha trencat”.

Marta García Chico i Francisco Leiva, fundadors d'Aranea.
Marta García Chico i Francisco Leiva, fundadors d'Aranea.

En aquests anys de faena, l’estudi no ha restat al marge de les polèmiques, com les vicissituds per les quals ha passat el projecte “El valle trenzado”, una intervenció urbanística que uneix les dues riberes del riu Vinalopó al seu pas per la ciutat d’Elx. El projecte, que ha merescut diferents premis i reconeixements, s’ha vist obstruït per les disputes polítiques —amb l’arribada del Partit Popular a l’alcaldia—, que han acabat imposant-se a les necessitats ciutadanes. “La politització dels projectes urbans és un problema greu a l’hora de dur a terme actuacions a llarg termini”, assenyala Leiva. “Una manera de limitar l’ús polític de les obres públiques podria ser la participació ciutadana per a aconseguir que els projectes no s’associen als dirigents polítics que els promouen i, d’aquesta manera, posar en relleu l’interés públic de l’actuació”. I postula: “Aconseguir l’apoderament dels ciutadans és bàsic perquè les nostres ciutats no estiguen condicionades per cada canvi de legislatura”.

En aquests moments l’estudi treballa en diferents projectes, com ara la construcció de l’Observatori del Medi Ambient a la ciutat d’Alacant o un pla d’intervenció al nucli històric d’Onda. “Es tracta d’un projecte —diu Marta García— a diferents escales i a diferents temps que arranca de la participació ciutadana”. “És una realització — continua— que abraça un pla urbà i el disseny d’una sèrie d’actuacions estratègiques, entre aquestes la rehabilitació de l’antiga fàbrica de ceràmica, La Campaneta, una construcció ara en ruïnes. “Per a nosaltres —assenyala Leiva— la ruïna es converteix en un símbol de reconciliació amb el medi natural”. “És significatiu que una bona part dels nostres projectes passen per aquests paisatges devastats i la seua transformació. Una vegada més ens transformem en gestors, ara de la ruïna, aquesta ruïna que en molts casos és una etapa intermèdia en la recuperació de l’equilibri perdut”.

Casa Lude en Cehegín. Fotografía Francisco Leiva
Casa Lude en Cehegín. Fotografía Francisco Leiva

Projectes com la recuperació paisatgística de les Saline Joniche a la regió italiana de Reggio Calabria assenyalen la projecció internacional del taller arquitectònic alacantí. “En aquests moments l’estudi està a punt d’experimentar un canvi profund”, diu Leiva. “Sempre —continua— hem treballat sobre coses pròximes, allò que coneguem; ara comencem una nova etapa més internacional amb el suport d’una xarxa de col·laboradors locals”. “Durant molts anys el nostre discurs fou taxat d’idealista o inviable; ara, per contra, a causa en part de la crisi, a projectes que fa uns anys hagueren estat rebutjats se’ls concedeixen una oportunitat”. Vegem —assenyala Leiva— que la restauració torna a ser una alternativa, no sols d’habitatges, sinó també d’infraestructures com les industrials, per a convertir-les en equipaments socials o mediambientals; ara ja no és políticament correcte destinar grans pressupostos a edificis aparadors. El nivell d’exigència ha fet un gran salt”.

“Tot allò que ens han ensenyat els entorns rurals podria ajudar-nos a repensar els contextos més urbans”, apunta Marta García com a proposta de futur. I fixa, entre altres, “reinventar l’agricultura del segle xxi”. Una nova agricultura urbana, al seu parer, “entesa com un nou servei públic, connectada a una xarxa que garantís els serveis mínims de producció, distribució i informació, on cobrarien un protagonisme especial les fruiteries públiques”. I afig en aquest paisatge òptim: “Una ciutat transformada en un intens i meravellós paisatge habitat”. “El futur —diu Leiva— passa per revertir la situació i aquests processos abusius que hem viscut, com ara en tot el litoral valencià, fent sorgir els referents de la recuperació mediambiental”. I prediu: “El primer municipi que ho entenga serà el que assenyalarà el camí. De l’etapa de la construcció abusiva sorgiran paisatges recuperats que aprendrem a valorar i ens ajudaran a recordar allò que una vegada vam ser capaços de destruir”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_