_
_
_
_
_
CARTES DE PROP
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un mite devaluat

S’ha ensorrat la figura política més important que hi ha hagut a Catalunya des de la Transició

En les últimes setmanes, el públic català ha hagut d’assistir a un espectacle sens dubte entretingut, fins i tot en la versió resumida que oferien els telenotícies de TV3. Em referesc al peculiar reality-show que ha congregat tota la família Pujol –l’expresident, la seua dona i els set fills, un per un- davant el Parlament de Catalunya, per a sotmetre’s a l’interrogatori d’una estrepitosa i més aviat patètica comissió d’investigació institucional. Llevat del que calia aclarir, s’hi ha pogut sentir de tot. Jordi Pujol pare perseverava en el seu nou paper de vell mossén irritat, rondinaire i sermonejador, que ja fa molt poca gràcia; la seua dona declarava que, contra tota aparença, “els seus fills van amb una mà al davant i una al darrere”; per a certificar-ho, el primogènit assegurava que havia comprat la seua famosa col·lecció de cotxes antics a preu de saldo. Pel seu costat, Oriol Pujol al·legava un comentari del petit Nicolás per a fonamentar la sospita que hi ha una conspiració poc menys que universal contra la seua persona en concret i contra la seua família en general, mentre que Josep Pujol presumia des de Miami del bon estat dels seus negocis allà, tan lluny de casa; es reconeixia ric (o almenys riquet) i, de pas, recusava com a exagerada la llastimosa afirmació materna. En resum, un número. Cal dir que el to dels preguntadors no era millor. En alguns moments, la sensació de conjunt era tan calamitosa que superava de molt el rubor que pot provocar, als qui encara es ruboritzen, el serial televisiu més ofuscat. Hi ha prou a dir que, dins el desficaci col·lectiu, qui millor se n’eixia era el president de la comissió, David Fernández. A desgrat del seu aire antisistema, o potser gràcies a ell, va saber mantindre la compostura quasi amb elegància al llarg de les sessions i només va perdre els nervis una vegada, davant d’un diputat del PP descompassadament xerraire.

Tot aquest esperpent ha hagut de fer patir la bona gent que durant anys ha votat Jordi Pujol amb fidelitat devota. La doctrina cristiana porta mil·lenis sostenint que, qui posa la seua fe ací en la terra, tard o d’hora n’ix escaldat, i Jordi Pujol, tan catòlic com és, en seria un exemple de manual. Ara mateix, aquesta ja és la història d’una llarga decepció, i cada nova aparició del seu causant –i de la prole- no fa més que enfondir-la. El juliol del 2014, quan Pujol confessà públicament que havia escamotejat a hisenda durant més de 30 anys un llegat de son pare, el terratrèmol inicial va trobar el personal tan desprevingut que les reaccions foren mínimes. És a la llarga quan es comença a apreciar la potència destructora de la seua ona expansiva. S’ha ensorrat la figura política més important que hi ha hagut a Catalunya des de la Transició i, amb ella, una manera de fer i, sobretot, un discurs han quedat severament tocats. La forma en què reaccione la societat catalana a aquesta sotragada permetrà diagnosticar el seu estat de salut, i també el del catalanisme que durant tants anys Pujol va abanderar.

La forma en què reaccione la societat catalana a aquesta sotragada permetrà diagnosticar el seu estat de salut

Els analistes polítics s’han interessat sobretot per les conseqüències a curt termini: per a la federació que Pujol presidia, CiU, i per al procés sobiranista i el catalanisme en general. Atés el convuls context que hem viscut últimament, és comprensible. Pot semblar que, vista l’enorme quantitat de casos de corrupció política que ens tenalla, l’ocultació fiscal del senyor Pujol no mereix, al capdavall, tanta atenció. Però veure-ho així seria miop. Amb la seua confessió, la credibilitat moral de Jordi Pujol se n’ha anat definitivament a l’aigua i molts aspectes ambigus del seu passat apareixen davall d’una nova llum, més crua. D’altra banda, un dels seus fills, Oriol Pujol, es perfilava com el seu hereu en la direcció del partit i n’havia estat secretari general abans d’haver de dimitir. CiU era el partit dels Pujol en un sentit molt literal, i ara ja no ho pot continuar sent, o deixarà de ser.

Hi ha qui atribueix, en part, el descens del fervor independentista en les enquestes a aquesta greu decepció familiar. També es pot atribuir als desacords constants entre CiU i Esquerra Republicana, al cansament que sempre produeix un excés de tensió monotemàtica o a un merescut descans entre etapes costerudes. O a tot plegat. En tot cas, el factor erosionador del cas Pujol no es pot desestimar. Independentment del que un dia sentenciaran els jutges, si ara mateix es preguntara als catalans si creuen que els Pujol s’aprofitaven de les institucions i eren corruptes, la immensa majoria contestaria que sí. Una quasi unanimitat que no trobarien altres consultes. Sense honradesa, el patriotisme perd molt del seu encant.

Un llibre de Lluís Bassets, La gran vergonya, trau molta punta a aquestes qüestions. En els primers capítols, Bassets no regateja a Jordi Pujol una bona quantitat, i qualitat, de mèrits: com a polític, com a constructor d’institucions i forjador de discursos, com a autèntic estadista. Fins i tot li reconeix una cosa que, a mi, més que un mèrit, m’ha semblat sempre el contrari. Va fer creure als catalans que, institucionalment, Catalunya era alguna cosa més que una vulgar autonomia. Era un gran venedor de fum. En certa manera, i dit siga de pas, el sobiranisme va començar a créixer justament quan els efectes d’aquest bonic opiaci es van estavellar contra la dura realitat del Constitucional. En tot cas, com més alt l’ascens, més dura la caiguda. Bassets passa comptes amb aquest ídol amb peus de fang amb duresa i prodiga insinuacions ací i allà –i especialment en els capítols dedicats al “mite Pujol”- que en retallen una trista figura.

Ara bé, Lluís Bassets és massa bon periodista per a deixar-se endur pels dolços plaers de la venjança. En conjunt, el panorama que dibuixa és matisat, ponderat i, tot compte fet, equànime. L’autor troba del tot descarrerada la deriva a què tant Pujol com els seus hereus han empés el catalanisme, i fa la seua mica de llenya amb l’arbre caigut corresponent, però no els dels que usen els arbres com a excusa per a no veure el bosc, i això fa que La gran vergonya siga un llibre francament suggestiu. L’atzucac polític en què s’han situat les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya des de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut continua estant damunt la taula, curtcircuitant-ho tot, i el catalanisme, moderat o sobiranista, continua situant-se al centre mateix de l’escenari en un any d’eleccions contínues. Ara, necessàriament, hauran de canviar els discursos, les actituds i potser els protagonistes –i no és poc canvi-. La situació, per contra, no es modifica tan de pressa. Caldrà seguir-ne l’evolució atentament.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_