_
_
_
_
_
CARTES DE PROP
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

D’Atenes a la Malva-rosa

En realitat, ja vivim en plena campanya electoral, i les eleccions gregues en són un argument més

El triomf de Syriza a les eleccions gregues de diumenge passat ha ressonat a tot Europa, especialment a la part meridional del continent, més estropellada per la crisi. És normal que siga així. Encara que Syriza no haja arribat a la majoria absoluta i necessite recolzar-se en un soci inesperat –almenys vist des d’ací- i encara que els seu líder Alexis Tsipras haja moderat el discurs i, respecte a la Unió Europea, parle més de negociació que de ruptura. Tot i així, la seua victòria és contundent i els defensors de l’austeritat a peu i a cavall com a recepta única davant la crisi saben que es trobaran davant d’un adversari difícil, perquè el deute grec, a hores d’ara, és immens i immanejable.

Que a Espanya aquesta victòria també té repercussions no és cap secret, i un eufòric Pablo Iglesias es va dedicar a recordar-ho l’endemà, justament a València, amb un tic tac percudient i molt amenaçador per a les orelles de segons qui. Això també era d’esperar. El govern del PP s’ha dedicat a esmombar als quatre vents que ja hem eixit de la crisi i ens espera un futur de color de rosa, i és cert que alguns indicis de recuperació semblen sòlids, però també pareix que una taxa tremenda d’atur continuarà acompanyant-nos molt de temps i que el poder adquisitiu de la gent no deixa de disminuir, perquè els llocs de treball existents són cada volta més precaris. Sobretot hi ha el fet que, sense arribar a les exorbitades xifres gregues, el deute espanyol és excessiu. Potser l’economia va millor –i caldria mirar-s’ho amb calma-, però no va bé, i aquesta és la percepció general. D’altra banda, a Espanya hi ha un partit, Podemos, que manté relacions amistoses i punts de contacte clars amb Syriza, i al qual les enquestes pronostiquen un avanç espectacular, ara com ara. Finalment, el 2015 serà un any d’eleccions a tot l’Estat. Hi haurà, de segur, eleccions municipals i autonòmiques (que al País Valencià poden ser decisives) i, en dates diferents, les andaluses i les catalanes (que alguns partits plantejaran com a plebiscitàries), i també podria haver-hi eleccions generals (i, si no, a començament del 2016, que tampoc queda lluny). És molt de tràfec i hi ha molta expectació, perquè també hi ha molt en joc. En realitat, ja vivim en plena campanya electoral, i les eleccions gregues en són un argument més.

Avui, en clau electoral, el sobiranisme i el PP es necessiten mútuament

No pot estranyar, doncs, que en la convenció del PP que tingué lloc a Madrid la setmana passada, el president Rajoy i els seus adlàters dispararen les bateries pesants contra Podemos. És segur que la cúpula del PP observarà amb lupa la política grega les relacions entre el nou govern grec i Brussel·les i interpretarà el que passe o deixe de passar de la pitjor manera possible, a fi de convertir-ho en munició electoral. Mentre l’economia espanyola no done símptomes més convincents de vitalitat i mentre els escàndols de corrupció continuen erosionant la imatge del PP, el possible creixement de Podemos podria costar-li el govern. Per això, ara és aquesta força política, molt més que el PSOE, la peça a abatre, i l’energia que gasten a demonitzar-lo és descomunal.

Amb tot, cal recordar que Rajoy va reservar una part de la seua artilleria per a batre un altre front: el del sobiranisme català. I això també s’entén. S’ha dit i repetit que la contumàcia monolítica del PP (berroqueña, n’ha dit algú) beneficia el sobiranisme, perquè crispa i radicalitza la ciutadania catalana, però no és menys cert que el creixement del sobiranisme beneficia el PP, perquè revigoritza conformitats molt fondes del seu electorat. Al cap i a la fi, ningú com aquest partit si el que es tracta és de defensar la sacrosanta unitat d’Espanya. Avui, en clau electoral, el sobiranisme i el PP es necessiten mútuament.

Però hi ha més que càlcul electoral en tot això. De la mateixa manera que el discurs de Podemos representa una esmena a la totalitat de la recepta econòmica del PP per a eixir de la crisi (una austeritat a càrrec exclusiu de les classes subalternes), el sobiranisme català posa en qüestió un altre punt clau de la seua agenda: la recentralització de l’Estat. Una recentralització activa en el terreny econòmic (al capdavall, les autonomies són les que han hagut de patir les retallades més brutals) i en el cultural (la política lingüística dels últims anys a les Balears, València i la franja catalanoparlant d’Aragó n’és un bon exemple). Un sociòleg de la talla i la lucidesa de Rafael-Lluís Ninyoles li ho explicava molt bé a Toni Mollà en una entrevista publicada en l’últim número de L’Espill: “El nacionalisme espanyol no sols s’ha mantingut indemne sinó que s’ha radicalitzat. Amb la transterritorialitat i l’obertura a l’exterior, ha hagut de reparar i reforçar la cohesió interna i endurir, de portes endins, la recentralització de l’estat mitjançant un nou nacionalisme “cosmopolita i modern”, estranyament oposat a la diversitat dels pobles i als valors del “pluralisme” com a base de la convivència democràtica.”

És una descripció breu, ajustada i exacta. La uniformació social i la renacionalització de l’estat són la recepta del PP davant dels reptes culturals de la globalització, de la mateixa manera que la liberalització financera i laboral n’és l’econòmica. Són receptes probablement equivocades, però les defensen a ultrança. El sobiranisme català i l’auge de Podemos són per ara els signes més evidents que aquesta agenda provoca més oposició de l’esperada. Per això, cal suposar que en les pròximes eleccions valencianes, el PP intentarà convertir Pablo Iglesias en un aterridor espantaocells i que també s’esgolarà cridant contra les maldats del sobiranisme català (tot i que aquest no siga el nostre debat. A València, els sobiranistes no són ni quatre gats). És el seu joc. El que el ciutadà haurà de preguntar-se, en canvi, és si val la pena o no votar a un partit enfangat en la corrupció, dilapidador, ineficaç, centralista, insensible a la nostra llengua i cultura, incuriós amb el patrimoni, liquidador del sistema bancari local i gran promotor de deutes. Aquest és un altre tema.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_