L’adéu de l’amic de(l) ferro

El passat 15 de desembre, es va fer el soterrar de Pepe Lafuente, podríem dir l’últim manyà de la ciutat de València.

I nosaltres, els seus amics, recordem el valor de la seua vida de treball, fet a l’obrador del camí de Trànsits. Dins d’eixe taller menut, s’arreplegaven tota classe de barres i platines de ferro, planxes per soldar, peces que al roig viu, calia forjar per fer l’últim reixat, l’última porta, l’última barana… l’última eina de l’arada.

Colps damunt trossos de ferro que deixaran de sonar. Ara ferro rovellat damunt dels bancs del taller en ombres. La llapissera grossa per dibuixar, ara parada.

Se n’ha anat en silenci i nosaltres ara recordem la seva gràcia, el seu enginy i la seva força en el treball, que feia que el metall grisenc fora cosa útil, mal·leable, dúctil i tenaç.

Pepe Lafuente remarcava sempre el nom de manyà cada vegada que comunicava les seues senyes. Mantenia amb orgull el seu llinatge laboral. Va néixer al carrer de la Farina, al districte de la Seu, on primer el seu avi i després son pare, tenien l’obrador inicial. Per això explicava anècdotes del bisbe quan, els xiquets del barri, el veien passar i s’apropaven per besar-li l’anell episcopal i, pot ser, en el millor dels casos, obtenir un caramelet per endolcir, per un breu moment, la dura quotidianitat d’aquells anys.

Pertanyia al sector laboral dels oficis que des de segles passats omplien el veïnat del nucli urbà, voltejant els edificis històrics de la ciutat. Oficis apresos amb l’acumulació d´hores de treball i dedicació des de la infantesa. La vida d’aquest bon home ha estat connectada des de sempre al treball que, a la vegada, li ho retornava carregat de coneixement, donant-li sentit i passió al dia a dia. Un treball que va fer d’ell un home lliure i feliç com ben pocs. El seu caràcter era, sobretot, bondadós i lúdic, a més de ser impulsor d’una vitalitat desbordant.

Les seues col·laboracions, en projectes tan variats com dispars, mantenien un nivell de rigor acompanyat d’un entusiasme contagiós i donaven mostra de la seua professionalitat. Des del reixat de l’anomenada porta dels ferros en la façana barroca de la catedral de València, refeta amb la forja tradicional, passant pels ferratges de la restauració del Palau del marqués d’Huarte al carrer de les Barques, o la seua tasca als pavellons del 750 aniversari de la ciutat a la plaça de l’Ajuntament el 1988, així com la seua comesa a la mostra sobre V. Blasco Ibáñez al tinglado 2 del port. El llistat inclou treballs amb artistes plàstics contemporanis, resultat de mantenir la porta oberta del seu taller a tot aquell que li demanava ajut. En el meu cas, la primera escultura, Taulatetombant, va ser instal·lada al llit del riu prop del pont de Campanar el 1983, on continua. (Hi ha d’altres col·laboracions, com la desfeta de la plaça dels Coloms a Gandia per l’alcaldia “sobirana” o la de la rodona prop de la Universitat Jaume I de Castelló).

Durant la preparació d’una d’aquelles mostres històriques tinguérem la sort i l’oportunitat de despendre l’escultura de bronze de St. Martí a cavall compartint la capa amb un pobre, fosa a Flandes i instal·lada ací el 1495 i que, situada en el nínxol de la façana de l’església del mateix nom al carrer St. Vicent, acumulava colomassa, a més d’altres intervencions agressives que, resignada, suportava des de la fi de la guerra civil. L’extraordinària i singular peça que enllaça el gòtic amb el renaixement i que és un dels escassos exemples en metall al nostre país, despertà l’entusiasme de tots però al manyà Lafuente li reportà una satisfactòria vivència plena de goig. Al seu taller, per un breu temps, l’insigne grup va compartir espai amb les platines de ferro, les planxes oxidades –i no– i amb el negre de fum que defineix i caracteritza aquests llocs. Un cop eliminada la brutícia externa es van descompondre les diferents peces que armen el conjunt i que permeteren admirar la finesa de l’execució, pròxima a la delicadesa d’un orfebre. Orgullós d’aquell hostalatge, Pepe no reprimia l’entusiasme quan mostrava els detalls constructius a qui traguera el cap pel taller.

Nerviós i ràpid resultava un provocador irònic quan al entrar en algun obrador, després de saludar, es dirigia a algun operari i li qüestionava: on està el “sopa” del teu “jefe”? Ningú es va sentir mai ofès; sempre era entés –de vegades amb un biaix d’enveja causada per la seua llibertat– com una expressió més de la seua inquieta i lúdica mentalitat.

Respectuosos amb la vida eterna, però descreguts com som, no ens resulta difícil d’imaginar-lo menjant coquetes de mel entre el pobre, el cavall i el sant preguntant: "On està el sopa del teu cap?".