Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESPAIS D'ART / Javier Palacios

Retrat d’un jove perplex

L'artista entén el retrat com un al·legat, més que com una manera de fixar un rostre

Javier Palacios treballa ara en una sèrie titulada 'Behind beauty'. Ampliar foto
Javier Palacios treballa ara en una sèrie titulada 'Behind beauty'.

Javier Palacios (Jerez de la Frontera, 1985) té vint-i-nou anys. Potser la barba poblada el fa semblar més gran, però t’adones de la seua joventut quan parla de referents com Nelo Vinuesa, Nico Munuera o Juan Olivares, pintors que, des de la nostra perspectiva, també són ben joves. I, tanmateix, malgrat aquesta joventut, Javier Palacios ja té un renom en els cercles artístics. Els seus retrats han estat molt celebrats i han rebut nombrosos guardons. Quan li demane que me’n mostre un, em diu que ja no li’n queden: ajunta les mans, estira els braços, balanceja el cos i amb un somriure trèmul confessa que els ha venut tots, i que s’ha de posar a pintar de nou. Aquests retrats, de mides particularment grans (de vora dos metres), són potents i espectaculars: reprodueix el rostre exclusivament, quasi sempre amb la boca entreoberta i els ulls desorbitats. Això, juntament amb l’hiperrealisme, que acompanya amb una pinzellada molt marcada (no és un retrat fotogràfic, s’hi veu la pintura), doten aquests retrats d’una tensió poderosa, i potser n’explica l’èxit. “Em seleccionaren un en la darrera edició de la National Portrait Gallery de Londres… Tan sols vaig llegir una crítica, on es deia que semblava que al meu personatge li haguera eixit una erupció cutània!”, riu i acompanya aquella confessió amb uns moviments nerviosos.

Javier Palacios és un jove afable, enriolat, accessible, de gran naturalitat, i al mateix temps amb una certa timidesa, com qui tem alguna cosa i sempre està alerta. El seu deix andalús també el fa pròxim, i els seus ulls són molt expressius, rere unes ulleres de pasta negra. “Com és que vius a València?” li pregunte. “Hi vaig vindre a estudiar amb una beca Sèneca, em va agradar la ciutat, la vida que hi havia, i m’hi vaig quedar… Fou l’any 2007, quan encara la ciutat estava molt viva. He anat vivint i patint la seua decadència…”. Pense que potser podria haver triat Madrid o Barcelona, ja posats a establir-se tan lluny de casa, massa lluny de casa. I, tanmateix, m’alegre secretament, perquè crec que per a l’art valencià és una aportació substancial, vertaderament important. Comparteix estudi amb dos altres creadors, Nelo Vinuesa (que ja vàrem entrevistar en aquestes pàgines: //ccaa.elpais.com/ccaa/2014/01/28/quadern/1390908643_169449.html) i l’il·lustrador Fran Parreño: és un pis del carrer de Dénia, lluminós, que dóna a un pati intern molt ampli. Javier s’ha quedat el millor espai, la sala que mira al carrer de Dénia, amb dues finestres grans per on es filtra una llum tamisada i agradable.

"Els meus models no sols apareixen amb la boca desencaixada i els ulls desorbitats...".  ampliar foto
"Els meus models no sols apareixen amb la boca desencaixada i els ulls desorbitats...".

Ara treballa en una sèrie titulada Behind beauty: “Darrere de la bellesa hi ha moltes vegades la merda” em diu, amb contundència. “Per exemple, és sorprenent com allò més vulgar, com una bossa de fem o una caixa de reciclatge de fruites, pren de colp cos i personalitat quan la pintes de color daurat. Aquest és el procés: agafe alguna cosa del reciclatge, alguna deixalla industrial, la pinte de color or amb un esprai, la fotografie i després trasllade la fotografia retocada al llenç, amb la meua tècnica pictòrica”. Em mostra una gran obra sobre el cavallet: és una bossa de fem pintada amb aquell color daurat, amb reflexos d’argent, que sura en l’espai, o en l’èter, com si penjara d’un fil invisible. Al darrere d’aquell treball hi ha un enorme esforç pictòric, innombrables hores de faena reproduint cada plec de la bossa de fem daurada. Li pregunte si això ho ven tan bé com els retrats i riu de nou. “La veritat és que és més difícil, però la sèrie anterior, Alma, que era com una bossa oberta des d’on eixia una llum potent, va anar bastant bé”. No deixa de ser extraordinari aquell exercici: és com si un pintor fotografiara el paper d’argent amb què ha protegit el seu entrepà de l’esmorzar, i després el pintara sobre el llenç sobredimensionat, i reproduint cada un d’aquells plecs. En realitat, es tracta d’un joc de llums i ombres, però… El pressione una mica i Javier Palacios em reconeix que ell pinta això igual que un retrat, que tot és pintura. Que en el fons consisteix a superar la dificultat de representar un cos tan complex. Li dic que Cézanne també pintava els seus models com a bodegons, i que per això sempre eixien tan erts i inexpressius, com estàtues. Ell hi convé, i em fa l’efecte que és així. “Els meus models ixen molt lletjos… No m’interessen tant ells com a persones que com a objecte pictòric… Per això no vull pintar la meua núvia! No siga cosa que…”. En efecte, Mme Cézanne, passada pel tamís del marit, sembla la dona més antipàtica del món.

“Saps, el que passa és que, a més a més, en aquests retrats hi ha un al·legat. Els meus models no sols apareixen amb la boca desencaixada i els ulls desorbitats per a buscar aquesta tensió pictòrica, que és interessant. Al darrere també hi ha crítica social. Pensa que nosaltres pertanyem a una generació educada, amb valors socials, que ens han format segons unes regles de conducta estrictes. I la veritat és que quan ixes al món res no és com t’ho esperaves, o com t’havien ensenyat… Per això també aquesta cara d’estranyesa, de sorpresa, d’incredulitat, dels meus retratats!”. Sens dubte és una explicació possible, fins i tot plausible, però em sembla una mica agafada pels pèls. “I no penses que podries mostrar el teu estupor d’una manera més evident? Potser com fa Carmen Calvo, amb alguna escena més colpidora…”. Reconeix que potser sí que podria fer un pas més, esdevenir més explícit, encara que potser aleshores la seua obra no tindria tanta acceptació. “En realitat, pintar ja és un acte de rebel·lia. Vindre ací cada dia, i passar-hi hores i hores… Això té un vessant de bogeria. I no és gens fàcil sobreviure. Bona part dels meus amics de facultat, amb els quals parlava apassionadament d’art i pintura, es dediquen ara a oficis allunyats de la seua vocació. L’un és professor, l’altre treballa en una falla, un altre en un bar…Som molt pocs els que quedem. Et sembla això poca protesta? Resistir?”.

“En realitat, pintar ja és un acte de rebel·lia". ampliar foto
“En realitat, pintar ja és un acte de rebel·lia".

A més a més, per si aquesta voluntarietat em semblava poc, ara prepara la tesi doctoral, que versarà sobre la representació del retrat en la pintura valenciana del segle XXI. Em parla de Carmen Calvo, de Mery Sales, de Chema López, de Xisco Mensua, de Tania Blanco… Jo li apunte el nom de Molina Ciges, i la seua sèrie de retrats dels seus amics del poble d’Anna, i Javier en pren nota. Em sembla un tema difícil i engrescador. No sabria dir què tenen tots ells en comú, ni si busquen el mateix. Javier em diu que els vol entrevistar i començar a recollir idees. Em diu que el retrat ja no és una manera de fixar un rostre, sinó que s’ha desvinculat d’aquesta exegesi de la realitat. En realitat, el retrat com a retrat està molt desacreditat, conclou.

Li pregunte per referents pictòrics i m’esmenta Santiago Ibáñez. “Hi hagué una exposició al Palau Chirivella Soriano, titulada Monstre. Històries, promeses i derives, i jo vaig tindre la sort d’exposar entre ell i Curro Rodríguez! Enrique Martí també m’agrada molt”. I de colp m’assenyala una escultureta que penja de la paret. Representa un parell d’ocellets, o de cotorres. “I et recomane molt l’obra d’aquesta escultora, Luciana Novo, que treballa amb plastilina. Fa un treball brutal! I com jo, és una resistent!”.

Arriba a l’estudi Nelo Vinuesa, alegre com un gínjol. Abraçades i riures, i recomanacions. A Jesús Císcar: “Ei, trau-lo guapo en les fotos!”. I a mi: “Javier és un crac! Un fenómeno!” Jo li dic que en canvi a ell Javier l’ha posat verd. Que m’ha contat que s’asseu al seu costat, en aquella cadireta a la vora del cavallet, es posa a fumar i a xarrar, i no el deixa treballar. Nelo riu, tal com és, transparent i bon element. A més d’un bon artista. Veig Javier una mica preocupat, poruc que Nelo es prenga seriosament la meua brometa. I haig de desdir-me’n: “Nelo, que tot m’ho he inventat!” I Nelo, riu, i diu clar, home, clar, que collons! I aleshores allí, aquell xicon de Jerez de la Frontera em sembla més perplex que mai. I li tuste l’esquena, amb una palmada grossa, i amb la sensació plena de l’amistat.