_
_
_
_
_

Cartes del valencianisme

'L’Epistolari (1925-1968)' de Nicolau Primitiu i Emili Gómez Nadal reuneix una vida de correspondència entre els dos històrics valencianistes

Nicolau Primitiu al seu despatx.
Nicolau Primitiu al seu despatx.Arxiu Personal Nicolau Primitiu

Almenys, les paraules. És el que ens queda de la relació entre Nicolau Primitiu i el seu germà Emili Gómez Nadal, que ara recupera l’Epistolari (1925-1968) editat per la Generalitat a mans de Josep Daniel Climent. Vora dues-centes cartes, rescatades de l’arxiu personal del primer, que ajuden a dibuixar la relació entre dos dels més destacats representants del valencianisme durant la primera meitat del segle xx, i molt especialment durant aquells anys trenta de castells en l’aire sepultats pel franquisme, i aquells cinquanta de noves i velles llums i de velles i més velles ombres. Coses sabudes, dirà algú. No tant, i és per això, precisament, que aquest epistolari pren importància.

Germans i valencianistes. Poc més en comú. L’un, Nicolau, empresari, estudiós del passat valencià, editor suïcida, bibliòfil –l’actual Biblioteca Valenciana beu principalment del seu fons–, arrapat a la terra on va nàixer i apartidista reiteradament conservador. L’altre, Emili, historiador, professor universitari, activista cultural, exiliat eternament a França i comunista per convicció. I etcètera. Els dos, però, valencianistes compromesos. Germans separats per quilòmetres i anys, però reunits periòdicament al voltant d’un paper, el que escrivien o llegien i on es contaven la vida amb les seues penes i alegries, i amb aquelles morts que mai se n’anaven del tot. La vida de portes cap a dins, però –i ací és on l’Epistolari es fa imprescindible– de portes cap a fora: política, és clar, especialment la que envoltava el moviment valencianista. Ací, els germans feien en cartes el que no podien fer en sobretaules: divagar sobre el present d’un país i sobre el seu futur, tan ple com el passat de baralles ideològiques.

Emili Gómez Nadal, en una imatge de l'any 1978.
Emili Gómez Nadal, en una imatge de l'any 1978.Arxiu Antonio Gómez Andrés

La relació epistolar s’inicia el 1925, amb un Emili de 18 anys que comença estudis a Madrid, i un Nicolau de 48, ja assentat a València. No és gens estrany, doncs, que el començament tinga tints paternofilials. Inevitable, segurament. “Tu, qu·eres el meu mentor –en tot–”, diu el germà xicotet, que viu excitat la vaga universitària del 1929 contra el punt de la llei Castillejo que permetia a les universitats privades de l’Església expedir títols de llicenciatura. Certes revoltes que no podien ser amables per al seu germà: “no·t fiques en estos trontolls”, li contesta, des de les altures.

Política, novament. Política sempre. Pel cantó giren els anys trenta i els seus focs d’artifici, amb Emili fent el doctorat a París, des d’on comenta amb el seu germà la situació a l’Estat espanyol: “les ànimes equilibrades van deixant-se portar per els rius passionals extrems”, diu Nicolau, que ja alerta del “fantasma del feixisme”, mentre llança flors a Francesc Macià, a qui Catalunya havia d’agrair-li “l’inici de la seua nova etapa d’autonomia i, qui sap?, si originària de la seua independència futura”. Era el 1933.

Però els anys passen. Els focs ja no són artificials. La Guerra Civil esclata i la distància ideològica entre els dos germans s’eixampla. “Lo cert és una ruïna. Què hi haurà d’aprofitable entre les despulles?”, es pregunta el gran, resignat, derrotat ja, a priori: “Jo porte les de perdre, sempre: si triomfen uns, per ésser un burgés enemic del poble; si triomfen altres, per separatiste recalcitant”. Pessimisme entre dues espases que no tarda a contestar el seu germà xicotet, molt més optimista: “La partida ha estat jugada i guanya”. I també molt més esquerrà: “La teua posició és ingrata, com la de tots els nacionalistes que no han unit la seua sort a una passió d’esquerres”. Debats i paraules enceses que acabarien com acaben les guerres: de sobte però mai.

Els quaranta són silencis. Poques cartes i molta censura. Això explica el sobtat canvi al castellà –Nicolau, de fet, va ser multat el 1943 per enviar una carta amb la capçalera en valencià–, amb una excepció el 1945 i el definitiu retorn al valencià el 1948. La política desapareix del paper. Es volatilitza. Ara abunden els comentaris asèptics sobre el dia a dia, els ànims neutres, les abraçades sinceres i els avatars de la família.

Poc a poc, però, reapareix la realitat: “la centralisació és una epidèmia”, diu el germà gran el 1950. I també la cultura. Nicolau, de fet, havia estat una mena de corresponsal, de nexe entre Emili i la cultura valenciana, des que aquest havia abandonat València per Madrid, primer, Barcelona, després, i París, finalment. Així, proveïa el seu germà de revistes (des de Valencia Atracción a Pensat i Fet) i de llibres en la llengua que els unia. Aquest flux s’incrementa a partir del 1955, quan Nicolau decideix posar en marxa l’editorial Sicània, una iniciativa empresarialment suïcida, que tractà d’inundar de lletra impresa en valencià el país, i sobretot les seues classes populars. Modestament, no cal dir-ho, però amb tota la sinceritat.

També, per descomptat, la revista Sicània Mensual, publicada a partir del 1958 amb la prohibició de tindre més del 20% en valencià, un altre “modest intent de continuar el diàleg amb el poble”, com la col·lecció “Nostres Faulelles”, de títols amables i llengua de digestió potencialment general: “Crec sincerament que per a conquerir el poble manquen Escalantes”.

La Guerra Civil esclata i la distància ideològica entre els dos germans s’eixampla

Perquè era allò, la llengua del poble, el que cremava Nicolau Primitiu. La llengua, en el fons, li feia mal. Tenia les seues raons: “Tu no pots imaginar-te ço que ha retrocedit la llengua en aquests 20 anys d’enemiga contra les llengües no castellanes”, deia al seu germà, el 1960. Eren els inicis d’una dècada amb altres lluites per a ell i per a molts: l’ús del valencià per part de l’Església o els cursos de llengua de Lo Rat Penat, entitat que va presidir intermitentment. I amb tot això, una oportunitat per a apropar-nos a les baralles generacionals en el valencianisme d’aleshores, amb àcides paraules de Primitiu per a les “capelletes i campanarets que s’erigeixen en químicament purs”, és a dir, al jove Grup Torre de Casp i Adlert, on també vagava un més jove encara Joan Fuster.

Baralles que, per cert, s’estendrien posteriorment, amb un Fuster ja esdevingut Sant Pare laic de la consciència nacional valenciana: “és un cas especial”, diria Nicolau, “la seua actitud és un mestall de vanaglòria i protesta de l’actitud castellanista de València”. Poc després, el 1964, ell mateix comentava al seu germà: “alguns s’han fet catalanistes i altres valencianistes anticatalanistes; uns i altres, puristes rebuscadors dels mots més estranys al públic valencià, especialment el popular, que voldria tornar-hi”. Una obsessió, la del públic general, que Emili no veia de la mateixa manera: “cal concentrar l’esforç en la formació de petites minories”. Paraules clares, transparents, de dos germans que mai evitaren l’abraçada en la distància ni la confrontació ideològica amb les cartes sobre la taula, honestament exposades.

Tampoc pogueren evitar el temps. L’última carta és del 1968. Un Nicolau ja molt vell i molt lúcid confessa al seu germà: “Pensava, jo, escriure a la vellea un llibre de versos. Què·t pareix? Això deu ser ésser el darrer grau; d’ahí al manicomi no va ni un pam”. Al final no van ser versos, ni manicomis, però sí altres paraules, almenys; les que van creuar cartes i quilòmetres per unir els anys d’absències. N’eren trenta-dos, exactament, des que no es veien, quan Emili tornà a València per una setmana, l’octubre del 1970. El seu germà tenia 93 anys. I ja no el pogué reconéixer.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_