_
_
_
_
_
NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El buit

El teu benestar necessita un projecte, un treball en marxa, una rutina creativa

Manuel Baixauli

Publiques un llibre o inaugures una exposició, que t’han costat infinites hores i maldecaps d’enllestir, i, passat un primer moment d’eufòria, i el període de desafecció progressiva que anomenen “promoció”, de sobte et trobes al davant un abisme. El buit. El buit davant teu i dins de tu. El buit pertot, recorregut per un vent polar. Ho has abocat tot, en el llibre, en els quadres. T’has quedat exhaurit. Botella sense vi, castell deshabitat, teatre sense públic. I ara què, et dius. “Ningú espera el teu pròxim llibre”. Ho deia Faulkner, això, que no era precisament un desconegut ni un fracassat. O sí. Tots en som, de fracassats. “Ho has intentat? Has fracassat? Tant se val. Torna-ho a intentar. Torna a fracassar. Fracassa millor”. Ara és Beckett, qui parla. Ningú espera els teus futurs quadres, ni pel·lícula, ni composició musical... Ningú ens espera. És així, i cal que siga així. La resta és vanitat. Què ens hem cregut que som? T’has plantejat mai l’espai que ocupes a l’univers? I el temps que suposa la teua ridícula existència per a la història de la humanitat? Què vols, doncs? Tanmateix, què en fem, del buit? Com el gestionem? El buit t’irrita, et provoca insomni, ansietat, desfici. El buit és un bosc d’interrogants, i els interrogants inquieten. Es deu viure bé, penses, sense aquesta dèria d’escriure, de pintar. I t’imagines dedicant les hores lliures que et deixa la feina amb què et guanyes les garrofes no a escriure ni a pintar, sinó a passejar pel camp, per la mar, a sentir música, a fer esport, a visitar exposicions, a veure cinema o teatre… T’imagines fent tot allò que dóna plaer i benestar. Despreocupadament. Però ets incapaç de viure així. Estàs marcat. El teu benestar necessita un projecte, un treball en marxa, una rutina creativa. L’artista: un desequilibrat, i l’equilibri només l’aconsegueix submergint-se en la rutina creativa. Aquesta medicació és la seua. I si la medicació manca, ve l’ansietat, el desfici, la irritació, l’insomni. Perdut en el buit, et planteges iniciar un nou projecte. No vols seguir en la mateixa línia de l’últim que has fet. Vols canviar, sorprendre’t a tu mateix, fugir de tu mateix. Estàs cansat de tu mateix, vols allunyar-te’n. Però tens memòria. Saps que aquesta sensació ja l’has viscuda altres vegades, moltes altres vegades. Cada volta que has acabat un llibre, una exposició. I saps on vas a parar, quan fuges de tu mateix. A tu, vas a parar. Una mica airejat, potser. Amb alguns petits canvis. Però el trajecte que has fet intentant fugir resulta que és circular. O en espiral. Tant fa. Després dels experiments, dels intents de ser un altre, tornes a ser tu. Ocupes el teu lloc. Els altres llocs estan ocupats. Només el teu és buit i t’ha esperat mentre, ingènuament, divagaves. De retorn a casa, hi comences de nou. Sempre tens la sensació de començar de nou, de no tindre cap experiència, de partir de zero. Però realment tornes al punt on t’havies quedat l’última vegada. Al mateix punt. I reprens el camí. Cap a on? Qui ho sap. Fins quan? Ho ignores. No hi ha cap pressa, però. Ja ho diu Faulkner: ningú t’espera.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_