_
_
_
_
_
ESPURNES
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Isabel contra els Borja

La sèrie 'Isabel' presenta la família Borja de la pitjor manera, ridiculitzant-la i caient en l’estereotip més vulgar i xaró

El papa Alexandre VI.
El papa Alexandre VI.

La construcció de mites patris és una de les claus fundacionals de les nacions. Des d’Ulisses fins a Bausset o Joan Serra, per a entendre’ns, sempre hi ha hagut mites i llegendes, substanciats en fets més o menys reals o versemblants. És natural que els pobles magnifiquen les gestes dels herois més nostrats i que aquestes accions vitals siguen convertides al cap de poc en hagiografies. En aquest sentit, la sèrie Isabel, que emet TVE, és un model clàssic de magnificació biogràfica: la reina es mostra com la dona més sensata, astuta, estratega i bondadosa del món. La Gran Pàtria Espanyola se sosté sobre la seua creació, sobre la seua visionària ambició, sobre el seu somni de fer de Castella una nació, “una unidad de destino en lo universal”. En aquest sentit, Ferran hi exerceix un paper subaltern i estrany, i la Corona d’Aragó es mostra difuminada, quasi més llunyana que Nàpols o França. Els guionistes han tingut ben poques concessions envers aquest rei i la seua cultura: Ferran sembla més castellà que Isabel, o quasi. I això que el director, Jordi Frades, és català, nascut a Barcelona. Però no escoltareu el rei Ferran dir cap parauleta en català, ni a ell ni a ningú del seu voltant. És cert que la seua llengua materna era la castellana, per l’ascendència Trastàmara, però també ho és que parlava català, fins a l’extrem que el coneixien a la cort com “el Catalanote”. En qualsevol cas, els guionistes atribueixen la gran gestació espanyola a la reina Isabel, i Aragó és una cosa quasi tan estranya com el Rosselló (Rosellón, en la sèrie), pel qual Ferran té una estranya obsessió malaltissa. El súmmum d’aquesta visió patriòtica i espanyolista arriba en el moment de parlar del papa Alexandre VI, que presenten de la pitjor manera: com una persona sense escrúpols, de la pitjor llei. El seu fill Cèsar és un home rabosí i poc de fiar, efeminat i desagradable, d’una traïdoria sense fi. Dels reis sols surten paraules de menyspreu envers el papa (que els ha concedit el títol de “Reis Catòlics”) i envers tota la seua nissaga. Aquell papa no sembla originari de Xàtiva (i, per tant, compatriota de Ferran), sinó un estranger, pel qual no manifesten cap tipus de lligam ni gratitud. La sèrie Isabel presenta la família Borja de la pitjor manera, ridiculitzant-la i caient en l’estereotip més vulgar i xaró. Algun mèrit devia tindre Alexandre VI, si va arribar a papa, si va posar el seu símbol bouenc en el cor mateix del Vaticà, on encara roman, per a glòria dels valencians. Algun mèrit devia tindre, podria pensar algú... Però no: aquell papa valencià (i catalani, deien als Borja, perquè parlaven valencià) resulta profundament desagradable als guionistes. I, tanmateix, obliden que, almenys als ulls de Déu (aquell Déu tan omnipresent en la sèrie, que permet i justifica la Inquisició, des de Torquemada fins al cardenal Cisneros), qui realment és transcendent és el papa Alexandre VI. I que Isabel és el seu vassall espiritual.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_