_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

A. M. Badia i Margarit, l’home humil

El paper com a professor i el tarannà humà d'un gran lingüista

Antoni M. Badia i Margarit l'any 2003.
Antoni M. Badia i Margarit l'any 2003.Consuelo Bautista

Vaig conéixer Badia i Margarit l’estiu del 76, a Barcelona, a l’edifici de la Universitat de Barcelona (UB), a la Gran Via (de José Antonio, llavors), al seu despatx de la càtedra de Grámatica Histórica de la Lengua Española, tot i que ja era professor del departament de Llengua i Literatura Catalanes.

Amb més propietat he de dir “vam conéixer”, perquè m’hi acompanyava el conveí, company i col·lega Jeremies Barberà. Allà ens havia “enviat” M. Sanchis Guarner, que havia “decidit” que el Jeremies i jo havíem de formar-nos en llengua catalana a Barcelona en el 2n cicle de la llicenciatura. I allà que vam anar amb una carta de presentació (aleshores s’estilava això) al Dr. Badia. La veritat és que, almenys jo, l’havia imaginat com una “vaca sagrada”, distant, com pertocava a un romanista amb tant de prestigi com ell… I val a dir que, gratament, vam trobar una persona no gens distant, que, en llegir la carta de presentació, i després d’interessar-se per Sanchis Guarner, ens va explicar una mica com anava allò de ser acceptat a l’especialitat pel Departament (ja s’estilaven aquestes coses en aquella UB), també que hi havia tres seccions de Filologia Catalana (Llengua, Literatura i Mixta) i en què consistia cadascuna, i que, si el nostre tutor ens posava cap problema pel fet de no tenir cursats els tres cursos de català de comuns (només teníem els de l’ICE, que llavors a València eren el súmmum), ell es feia responsable i valedor de nosaltres dos. I així va ser, i així vam començar.

Hi vam tornar a coincidir poc temps després en una reunió de departament amb els estudiants d’especialitats, presidida per cap del departament Antoni Comas, i en què Badia, ara com a vicerector, ens exposava la seua política a l’hora de desdoblar l’especialitat en tres, sense tenir encara el permís de Madrid —una política de fets consumats, com deia Badia—, perquè les necessitats del moment era tenir especialistes en llengua, en literatura i en totes dues branques per als cursos més primerencs del BUP.

Ens vam matricular, entre altres, en l’assignatura Orígens del Català, impartida per Badia i Margarit. Encara ho recorde, dimarts i dijous de 12.30 a 14.00. El professor anterior era José Manuel Blecua (pare), que, sord com era i entotsolat en les seues explicacions sobre el Siglo de Oro (crec recordar), no s’adonava que havia sonat el timbre de canvi d’hora. I el professor Badia aguantava estoicament amb nosaltres i ens impedia que entràrem a l’aula a interrompre el discurs del professor Blecua. Això, els dies que el vicerector Badia arribava a l’hora a classe, perquè les seues activitats com a gestor d’una àrea del Rectorat de vegades l’impedien ser puntual. I aleshores, invariablement, la seqüència era la mateixa: entrada apressada a classe —més roig que una tomaca—, cinc minuts de “disculpeu-me, però estava en una reunió que no podia deixar pel bé de la universitat i pels nostres projectes com a filologia catalana”, cinc minuts més d’explicació de les gestions que havia fet i com pensava encarar l’afer i, després, una classe magistral (en el sentit etimològic del terme) en què, això sí, cada vegada que havia de citar un article, una teoria, un escrit de què era l’autor, ho encapçalava amb la crossa “perdoneu que parli de mi…”, i no era humilitat fingida.

S’ha dit que lligava poc amb Joan Coromines. I és cert. Però als seus alumnes ens lloava la figura del mestre, i les coses més fortes en contra seu que traspuava eren d’aquest tenor: “Crec, sincerament, que en Coromines s’equivoca en aquest aspecte, però vosaltres heu de conèixer les seves teories i els seus arguments per poder jutjar-los…”.

“Perdoneu que parli de mi…”, i no era humilitat fingida

Un altre aspecte d’humilitat sincera. Teníem un company de classe molt intel·ligent, amb bigot i pereta que li arribava a mitjan pit (n’obviaré el nom)… però la intel·ligència esdevenia sarcasme molt intel·ligent quan el consum d’haixix ultrapassava uns certs límits. Examen final de l’assignatura Orígens del Català. A mitjan examen hi fa una entrada espectacular, el nostre company, amb el seu posat habitual, amb la seva bandolera habitual, amb el seu mig cigarret d’haixix habitual a la comissura dels llavis (només he conegut dues persones en aquesta vida capaces de sostenir una punta de cigarret a la comissura dels llavis i poder parlar de manera que se’ls entenia i sense cremar-se la camisa: l’un era aquest company…, l’altre, Joaquim Molas; això sí, Molas, fumava “caldo de gallina”). El diàleg va anar més o menys així:

—Bon dia, senyor X. Una mica tard, però pot incorporar-se a l’examen. Si de cas li donaré més temps perquè l’acabi.

—Bon dia, tucaiu. Que estava jo al bar i m’he dit. “Vaig a saludar els companys i el Toni Badia, per veure com va l’examen”.

—Senyor X, de debò, no hi ha cap problema que s’incorpori a l’examen, si vol.

—No, Toni, avui no em ve de gust fer l’examen… ja en parlarem.

—Bé, Sr. X, qual vulgui passi pel meu despatx i mirarem la manera que es pugui examinar.

Sense comentaris.

Badia i Margarit solia acudir a diferents actes que en aquells anys de la transició bullien a Barcelona: presentacions de revistes, Congrés de Cultura Catalana, concerts més o menys reivindicatius al Palau de la Música… En tots aquests esdeveniments, si coincidia amb algun alumne, no el defugia, ans el saludava i li donava les gràcies per haver-hi assistit “pel bé de la nostra cultura”, com si fóra ell l’amfitrió i, l’alumne, una peça imprescindible.

També durant aquests anys, Manuel Sanchis Guarner preparava la seua Aproximació a la història de la llengua catalana (Salvat). Sabeu qui era la persona de confiança que llegia el mecanoscrit i hi feia els comentaris adients? Sí, ho heu endevinat, Badia i Margarit. I en done fe perquè el Jeremies Barberà i jo féiem de correus de la maniobra. I encara tinc clavada al cervell la frase: “Jo no voldria contradir Manolo, però crec que hauria de reconsiderar tal cosa o llegir-ne tal altra…, però són suggeriments… potser el que va errat sóc jo…”.

Persona de vida molt familiar, una vegada el vam haver de salvar d’algun sopar de “valencians” —ja m’enteneu— quan es veia forçat a anar-hi per no fer un lleig, i l’homenatjat de torn, un poeta prolífic, un poeta de la vida i la mort, que pensava que era el darrer dia de la seua existència en aquesta vall de llàgrimes perquè l’endemà havia de passar una intervenció quirúrgica, s’entestava a viure l’experiència que el faria abandonar aquest món amb pau i serenitat: anar després de sopar a El Molino. Si la cara de l’homenatjat era un poema febril de suor freda pel desig, la de Badia també era un poema febril de suor freda per tot el contrari.

Quan vaig entrar de professor agregat de Batxillerat en un institut de Barcelona, em vaig matricular d’una assignatura seua als cursos de doctorat. Lamentablement, l’horari del curs i el de la faena eren incompatibles i no hi vaig poder assistir. A l’estiu, a Roma estant, Badia va coincidir amb un molt bon amic i col·lega meu i li va dir que em localitzara i que fera un treball sobre un text determinat del segle X, perquè era una llàstima que jo no traguera una bona nota en la convocatòria de setembre…

Una vegada vaig anar a sa casa, al carrer de la Portaferrissa, perquè, desesperat, no trobava enlloc un article seu en francés publicat en una revista europea de lingüística, que tothom citava, però que ningú no tenia (i imagine que gairebé ningú no havia llegit). Malgrat ser una hora una mica intempestiva, em va obrir les portes de casa, em va regalar una separata de l’article i es va encabotar que em quedara a sopar. I em va comentar: “Saps que ja havia detectat que molta gent em citava sense haver llegit l’article (i, evidentment, sense haver-lo entés) i a ningú fins ara li havia passat pel cap demanar-me’n una còpia?”. Li vaig respondre: “I per què no ho has fet públic, això? Posen a la teva boca coses que no són teves”. I la resposta: “No volia pas deixar-los en mal lloc”.

Podria afegir una pila més d’anècdotes i de vivències que posarien encara més en relleu la humilitat de Badia i Margarit. Crec que n’hi ha prou amb aquestes. Només volia remarcar que, al costat del seu paper com a impulsor de la nostra llengua i la nostra cultura, com a catalanòfil, com a investigador… hi ha el seu paper com a professor i el seu tarannà humil, que tant cal avui dia.

Fa uns quants dies llegia que la faena d’un professor no és transmetre coneixement, sinó formar gent capaç de produir-ne.

Heus-ne ací un: Antoni Maria Badia i Margarit.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_