_
_
_
_
_

Reivindicació de la singularitat i l’elegància

Wildbirds & Peacedrums, Denis Jones, Arthur Caravan + Hugo Mas i Sitja destaquen en la programació del festival Tardoràlia, de Vila-real

Wildbirds and Peacedrums
Wildbirds and Peacedrums Klara Kallstrom Thobias

Quan encara es pot sentir el ressò del festival Mare Nostrum, que va inundar els carrers de la ciutat de Castelló de música el cap de setmana passat, arriba la tercera edició de Tardoràlia a Vila-real. Un festival que es decanta per propostes amb personalitat pronunciada, lluny dels circuits més comercials, fixat sempre en la difusió de música fins a cert punt arriscada i amb un clar afany experimentador. No és mala cosa si tenim en compte que el Tanned Tin, el festival que se celebrava al Teatre Principal de Castelló i potser el referent més pròxim, està encara en espera des de l’última edició, el febrer de l’any passat, sense confirmar si tindrà continuïtat. De fet, tampoc no és casual que siga la promotora Born! Music (que va ser coresponsable de la programació del Tanned Tin) la que estiga darrere de Tardoràlia.

El cartell d’enguany es nodreix, principalment, del tarannà innovador d’algunes propostes internacionals a què paga la pena parar molta atenció i d’una remesa de bandes catalanoparlants que es poden trobar també entre les més singulars del nostre àmbit lingüístic, i que refermen la versatilitat global de la nostra escena pop. Totes han gaudit de distincions en els premis Ovidi, per cert. La cita, organitzada pel Centre d’Estudis Tradicionals ACAF, juntament amb l’esmentada Born! Music, estructura la programació al voltant de l’auditori municipal i de la plaça Major de Vila-real. Al primer recinte l’entrada costa 8 euros, mentre que a la plaça l’entrada és gratuïta. Amb tot, els abonaments per a tot el festival només costen 12 euros. No és pot dir que no siga assequible.

Entre els forans, destaca per damunt de la resta de noms el duet suec Wildbirds & Peacedrums, una parella inclassificable que practica un pop classicista, enlluernador i molt suggeridor, de qualitats gairebé oníriques. Es poden detectar en la seua música rastres de tropicalisme, esperit punk i fins i tot r’n’b contemporani, però és el poder hipnòtic global del seu discurs el que s’imposa, més enllà d’etiquetes. Del britànic Denis Jones, d’altra banda, podríem dir que és un cantautor de folk digital, pel fet que conjuga (amb resultats esplèndids) el llegat del referencial John Martyn amb tècniques com el beatbox o la dèria per unes eines tecnològiques que fan l’aparença de deconstruir o diluir el discurs tradicional del folk. Potser per això se’l compara també amb algunes delicatessen com The Cinematic Orchestra o Lamb. O potser també és perquè la seua seductora veu tampoc no defuig les tonalitats soul. El quartet internacional del cap de setmana el completen el nord-americà Tom Brosseau —que també s’acosta a les tonalitats folk (i fins i tot, bluegrass) però amb molta més fidelitat a les arrels tradicionals de tots dos gèneres— i el britànic Tom Adams, més escorat cap als contorns abstractes que implica la seua faena de fer bandes sonores.

Els alcoians Hugo Mas i Arthur Caravan, d’altra banda, van fer l’any passat un dels discos més rotunds i colpidors del panorama rock en valencià, Wegener, i és per això que sembla perfectament lògic que encara es puga traure tot el suc possible a una reunió que, a més, troba en el directe la seua versió més impressionant. Al seu costat, hi ha la banda local Sitja, que va sorprendre molt positivament amb la consolidació del seu estil amb Good Laboratory Practices, un disc fantàstic que també es recolza en la tradició folk, però la rellança al futur mitjançant elements electrònics molt mesurats, amb resultats singularment brillants. Caldrà estar molt atents també als catalans Berlinist, que es trauen de la màniga un pop cambrístic davant del qual les comparacions amb Bon Iver o Sigur Ros no fan que ningú arquege la cella amb gest escèptic: només una oïda atenta als seus dos EP ho pot corroborar. Els valencians Ximples tanquen el cartell, deslligant-se una mica de la resta de l’oferta de Tardoràlia amb un rock rugós i directe: el que mostren en el seu primer EP, que va ser considerat con la millor maqueta pel jurat dels últims Ovidi.

Com ja hem apuntat, singularitat i un sentit accentuat de l’elegància: això és el que ofereix la tercera edició de Tardoràlia.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_