_
_
_
_
_
MARGINALIA

Poètica de Hölderlin

Enmig de la producció poètica de Hölderlin destaca l’assagisme, de vegades insondable

Friedrich Hölderlin
Friedrich Hölderlin

L’obra de Friedrich Hölderlin (1770, com Beethoven i Hegel - 1843) va ser molt poc coneguda en vida seva —tinguem present que tota la segona meitat del seu temps secular el va passar en una famosa torre, a la casa del fuster Zimmer (que, per cert, llegia Kant), a Tübingen, sense rebre a penes visites—, i només llegida i mig entesa a partir de la segona edició de les Obres completes (que no ho eren) a càrrec de Norbert von Hellingrath, l’any 1913, és a dir, molts decennis després de la mort del poeta. Abans, un meritori C. T. Schwab havia ofert en dos volums una antologia de l’obra de Hölderlin, l’any 1846, que va servir perquè Nietzsche tingués notícia d’aquesta poesia fenomenal, però no gaire més. Més endavant, Friedrich Beissner i Adolf Beck van oferir la primera edició força completa de l’obra en qüestió (1946-1957), però sense arribar a fer-ne una edició crítica, cosa que va quedar reservada per a la gran edició facsimilar, completa i comentada de D. E. Sattler i W. Groddeck (de 1975 ençà).

Malgrat aquest esforç editorial —que mai arriba tard si arriba— tothom sap que Hölderlin és un poeta difícil, molt difícil de vegades, amic dels llargs períodes que havia après d’Homer, i dels enrevessaments sintàctico-semàntics de Píndar, al qual va traduir a l’alemany, entre altres grans autors dels segles clàssics de Grècia. Hölderlin va tenir la mala fortuna d’ensopegar amb Goethe —que beneïa tant com enviava als limbes dels justos qualsevol poeta del seu temps, que va ser llarg— i de tenir un padrí, Schiller, que va morir massa jove per adonar-se del gran valor que posseïa l’obra del nostre poeta d’avui, i ajudar-lo, cosa que un poeta necessita gairebé sempre, a no ser que sigui tronat, però oportú (Espriu, Martí i Pol, i els que vindran ara arran del tercer centenari de la Gran Cosa Nostra). Per fi, la passió hölderliniana que va tenir Heidegger tota la vida va acabar de donar fama, ressò i deixant (raó, no del tot) a l’obra de qui pot ser justament considerat el poeta més gran que mai vagin donar les lletres clàssico-romàntiques alemanyes.

Enmig de la seva vasta i extraordinària producció, Hölderlin va escriure una sèrie d’assaigs, que recomano al lector no germanòfon en l’edició de Jean-François Courtine, Fragments de poétique (Imprimerie Nationale, París, 2006), però que no puc recomanar-li en cap edició, que n’hi ha, en llengua castellana. Per contra, sí que puc dir lloances de la traducció, de mèrit incalculable, que Manuel Carbonell ha fet d’un dels assaigs que acabo d’esmentar, val a dir, Principis per a la consecució poètica (Barcelona, Quaderns Crema, 2014), que s’edita habitualment amb el text complementari Apunt per a la presentació i el llenguatge. Aquest segon text (pàg. 81 a 95 de l’edició que hem dit) esclareix gairebé totes les insondables i envitricollades expressions que el poeta fa servir en l’assaig principal, i s’agraeix.

Hi llegireu coses com aquestes, per una vegada força clares —bones i intel·ligents ho són totes, de dalt a baix del llibre—: “Quan el poeta, en tota la seva vida interior i exterior, se sent compenetrat amb el to, pur, de la seva sensació primordial i contempla el món que l’envolta, aquest li apareix tan nou i desconegut que la suma de tot el que ha après per experiència, de tot el que sap, de tot el que intueix, de tot el que pensa, l’art i la natura tal com se li presenten en ell i fora d’ell, tot se li fa present com per primera vegada. [...] És important que, en aquest instant, el poeta no accepti res com a donat, que no parteixi de res de positiu, que la natura i l’art, tal com els ha après a conèixer i tal com els veu, no li parlin abans que hi hagi un llenguatge per a ell. [...] L’artista treu fora del seu món, de la suma de la seva vida exterior i interior, la matèria per designar les tonalitats del seu esperit i per provocar [hervorzurufen], del seu estat d’ànim, la vida que hi ha al seu fons”.

Aquestes citacions són un corol·lari al conjunt del llibre que presentem avui, però d’una claredat que espanta: espantarà sobretot aquesta munió de poetes d’être pour la maison que al país nostre proliferen, més que els bolets, d’ençà de la malaurada Renaixença, i a pesar dels treballs i els dies de Carner i de Riba.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_