Recuperem València!

Hi ha qui, després de somiar-la, ha plorat molt amargament València. Com una oportunitat per sempre perduda: la ciutat que podia haver sigut i que mai no serà. El castell en l’aire esvaït. Les últimes dècades han vist desfilar un exèrcit d’ascetes de la capital, els qui es lamenten sense pausa de les seues deficiències, del lideratge que no vol assumir com a primera ciutat del país i del seu menyspreu ancestral per una cultura que no és qualsevol, perquè és la del seu poble. Crítiques i planys vessats, tant se val si a peu de carrer o des d’altíssimes torres d’ivori. Escepticisme metòdic esdevingut pessimisme cendrós. València, deien, estava perduda per a la cultura i per al valencianisme.

O no. Últimament hi ha qui, sense llançar coets impossibles d’eufòria, ha dit prou als apocalipsis. Almenys això. És el cas de Vicent Baydal (València, 1979), Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) i Toni Sabater (València, 1969), els caps visibles de la nova editorial Llibres de la Drassana, un projecte nascut entre els carrers d’una ciutat a què no renuncien, amb quatre coordenades i una voluntat: són joves, valencianistes, lletraferits i urbans, i volen dinamitar antics complexos: “recuperem València!”. Van presentar-se en societat el juliol passat, en una llibreria heroica del carrer del Gravador Esteve –de la capital, és clar–, però la història venia de més lluny.

Fa dos anys tornà la revista Lletraferit després d’un temps de silenci. Era una segona època que anunciava dies nous. Fou allà, entre les seues pàgines, que es trobaren periodistes i escriptors, amics o desconeguts, amb coses a dir i sense plataformes on estampar-les. Es coneixien d’una mica abans, però. “Fou a través del món dels blogs”, diu Baydal, aclucant els ulls, per a visualitzar-ho nítidament, “tots en teníem un”. Sabater assenteix. Eren ells mateixos, Felip Bens, Vicent Molins, Vicent Chilet o José Luis García Nieves, entre d’altres. De la revista, que aquesta tardor arribarà al número 5, va nàixer l’impuls de crear l’editorial.

El seu primer, i per ara últim, títol, Fer Harca, és un volum col·lectiu sobre història medieval. Les novetats, però, són imminents –abans de l’estiu calculen que publicaran vora deu llibres més– i es dividiran en diverses col·leccions: narrativa en valencià, en castellà, futbol, clàssics, història, valencianisme o cuina. La consigna és clara, i també privilegiada: “editem allò que ens agradaria llegir”. Hi haurà novel·les, assaigs, revisions de clàssics, textos fundacionals del valencianisme, i un etc, per cert, en què cabrà fins i tot alguna sorpresa mediàtica. I literatura urbana, és clar, local però universal, vinga de Boston, Copenhaguen… o València. El temps dirà si l’aposta és guanyadora.

"No entrem, per exemple, en antigues querelles de llengua; en sabem la unitat i potenciem un model en el qual ens reconeixem"

“És el moment d’arriscar una miqueta”, Baydal somriu. Ho han fet, al capdavall, i és que potser no són els millors temps per a la indústria cultural, però les necessitats, diuen, continuen sent les de sempre: “fer país i recuperar la llengua”. I no des de qualsevol lloc. S’ha de fer des de la València ciutat. “Reivindiquem totalment la capitalitat”, diu Sabater, “si no n’hi ha, siga editorial, cultural o de qualsevol tipus, no arrossegues el país”. Parla sense piruetes ni silencis, com la gent que creu el que diu: “Volem que canvie la imatge de València que es té a les comarques, tan estranya a ells”.

Recuperar València, doncs, i fer-ho sense hipoteques ideològiques. “Ens presentem d’una manera totalment desacomplexada. No entrem, per exemple, en antigues querelles de llengua; en sabem la unitat i potenciem un model en el qual ens reconeixem. L’autoestima per la variant pròpia és la mateixa autoestima de què estem necessitats, els valencians”. Així, volen “mirar de tu a tu Catalunya, i també Madrid” –“sobretot Madrid”, riuen. És, al capdavall, el moll de l’ós d’una proposta “impossible fa trenta anys”, com diu Baydal al cap d’uns segons. I és que “la societat valenciana ha evolucionat molt, no tan sols nacionalment, sinó també culturalment”. Mites caiguts. Fidelitats esvaïdes. Iconoclàsties fossilitzades. Noves reverències.

El País Valencià, certament, ha canviat. “Ara hi ha un sector de gent que reclama aquest tipus de productes, en valencià, i els ho volem donar”, rebla Sabater, “sense oblidar les majories urbanes castellanitzades. Volem que se senten prop del nostre projecte, i que vegen normal la producció cultural en valencià”. Baydal, mentrestant, pensa unes paraules que acaba trobant: “És que a València ciutat, des dels anys trenta, la gent valencianista, que ha fet cultura en valencià, ha viscut molt amagada, de manera subsidiària. En el moment que li hem oferit una eixida, han respost. Volem que el món cultural en valencià tinga una presència que pensem que encara falta”.

Com es pot fer? El seu projecte és humil, al capdavall, amb restriccions evidents, alié a grans estructures i corporacions. Tenen, però, les seues eines, i no les amaguen. Saben que el negoci ha canviat, que el llibre ha d’apropar-se al lector, siga mitjançant presentacions, actes culturals, etc. Així ho fan, com el dia de la presentació, fa uns mesos, del darrer número de Lletraferit, en el bar Murta de Benimaclet, entre música, canyes i bon humor. També hi ha les xarxes, és clar. En són conscients. La revista acumula més de 2.400 seguidors a Facebook; l’editorial, més de 1.300. Qui sap si amb tot això n’hi haurà prou. “Estem al principi, tenim molta modèstia, molta prudència, però moltíssima ambició”, diu Sabater, que sap perfectament que les aigües, a hores d’ara, potser no siguen les més navegables. La renúncia, però, és blasfèmia: “en una societat més que cremada i devastada, es tracta de refer-se i de tirar avant”. Tant se val, en aquest cas, si per terra o per mar. Ells, de segur, preferirien la metàfora nàutica: potser no bufe bon vent, per ara, però tenen barca nova.