L’amenaça dels grans
La cultura catalana es mostra massa sovint incontingudament classista. Alguns dels poetes més destacats del XX van patir en carn pròpia la severitat d’aquests prejudicis
Totes les tradicions literàries del món tenen les seves dèries, manies, prejudicis i tòpics. No se n’escapa cap! La qüestió important és que els sistemes literaris corresponents no quedin afectats i es produeixin pèrdues d’autors i obres que resulten indispensables per a la construcció d’un cànon viu, obert i sòlid.
No importa gens que Harold Bloom, a partir d’un prejudici religiós, hagi muntat una croada en contra de T. S. Eliot que l’ha portat a bandejar l’autor dels Quatre quartets del seu famós Cànon de la literatura occidental. Tampoc importa gens que la tradició polonesa rebi la producció de Czeslaw Milosz amb un grau elevat de reticència, o que els nord-americans triguessin un segle a avaluar l’obra poètica de Herman Melville perquè l’autor de Moby Dick estava classificat com a narrador, de manera que la seva poesia era considerada residual. Qüestions ideològiques han fet que, entre els russos, Aleksandr Soljenitsin hagi caigut en l’oblit.
I, com no podia ser d’altra manera, la literatura catalana també té la seva carretada d’insensateses. Recordo com si fos ara la contundent pregunta que em va etzibar Joan Teixidor en el decurs d’una conversa a casa seva: “Tu creus que és normal que em tirin en cara que sóc un poeta catòlic?”. No s’ha avaluat adequadament l’obra poètica de Joan Sales perquè, ja se sap, era sobretot novel·lista. No importa que Viatge d’un moribund formi un díptic amb Incerta glòria i en sigui el pròleg. Si Maria Beneyto no hagués comès el triple pecat de néixer dona i valenciana i haver escrit una part de la seva obra en castellà, a hores d’ara estaria molt ben situada al cim del Parnàs català.
Segurament els prejudicis més feridors de la literatura catalana són les desqualificacions que tenen a veure amb les qüestions de procedència social i/o formació intel·lectual. La cultura catalana es mostra massa sovint incontingudament classista. Alguns dels poetes més destacats del XX van patir en carn pròpia la severitat d’aquests prejudicis. Dos casos criden poderosament l’atenció: Joan Salvat-Papasseit i Agustí Bartra.
En el primer, només cal recordar la grollera retitulació del poemari, L’arròs als llavis, per part de Josep Maria de Sagarra, o la condescendència de J. V. Foix al retrat recollit a Catalans de 1918. En el cas de Bartra, encara ara l’estament cultural és incapaç de reconèixer que, en companyia de Riba i Espriu, és un dels poetes més cultes del XX.
Durant molts anys, sobretot fins ben bé l’equador de la seva carrera, paradoxalment Vinyoli va haver de suportar aquesta mena de desconfiança davant la seva producció literària. I dic paradoxalment perquè qualsevol que hagi llegit acuradament la seva obra poètica no pot fer altra cosa que admirar-se del seu abast cultural i intel·lectual i la seva profunditat conceptual.
A causa dels seus sentiments d’inferioritat social i intel·lectual, Vinyoli es va voler envoltar de persones el mestratge de les quals l’ajudés a superar allò que ell anomenava la seva “poquedat”. I com sol passar, es va envoltar no de persones com Espriu, Teixidor, José Agustín Goytisolo o Segimon Serrallonga, que el respectaven moltíssim, sinó d’altres que més aviat el commiseraven, la qual cosa, en el fons, exacerbava la situació inicial. És innegable que persones del seu entorn natural, com Francesc Gomà, Joan Petit, Antoni Vilanova o Gabriel Ferrater, el van nodrir a nivell cultural, literari i intel·lectual, però, al mateix temps, volent o no volent, van augmentar les seves inseguretats.
Vinyoli va trobar una insòlita alenada d’aire fresc en les seves relacions amb poetes més joves, molt concretament els membres de la lleva de menys edat de la Generació del 70, com ara Vicenç Altaió, Jaume Creus, Josep Maria Fulquet, Miquel de Palol, Lluís Urpinell i altres. Vinyoli havia desplegat les grans ales poètiques de la seva maduresa a partir de Tot és ara i res (1970), el llibre que va atreure poderosament els joves. Es produí una mena de peculiar simbiosi entre els joves i Vinyoli, entre els aprenents de poeta i el gran mestre. S’alimentaven mútuament, de manera que el gran mestre es tornava més desimbolt i es rejovenia mentre els joves envellien, aprofundint cada cop més en les darreres conseqüències del seu art. Justament, un dels grans al·licients per a Vinyoli del lligam fort amb gent més jove era que se situaven del tot fora del marc operatiu dels prejudicis debilitadors de signe social i formatiu. Era una altra generació amb uns altres valors, valors que afavorien Vinyoli. Tenim com a testimoni ben eloqüent l’esclat creatiu fulgurant de llibres tardans com Vent d’aram, El griu, Domini màgic i Passeig d’aniversari.
Vinyoli ha tingut una posteritat ben dolça, ben a l’altura de la qualitat intrínseca de la seva obra. Han vingut noves generacions de lectors, sense apriorismes, que han situat Vinyoli més enllà del bé i del mal, més enllà de l’abast danyós de dèries, manies, prejudicis i tòpics que minen el sistema literari, la tradició i el cànon. Tal com diu la bella cançó de Cimbel·lí del seu venerat Shakespeare: “No temis més l’amenaça dels grans, / no et pot ferir l’embat de l’opressor”.
Sam Abrams es crític i poeta.
