Pla ‘contra’ els de Bloomsbury

Aquells tres, quatre adjectius seguits, sobretot quan els posa en les descripcions del paisatge… allò, allò sí que ha estat difícil”, li ve al cap a Peter Bush (Spalding, Regne Unit, 1946) com el més delicat d’“un any sencer” de la seva vida, repartit en quatre, que és el que el catedràtic de traducció format a Cambridge i Oxford va dedicar a traspassar El quadern gris de Josep Pla a l’anglès. “És una mena d’impressionisme literari, gens barroc; a mi em recordava Proust perquè no hi ha un escriptor com Pla a tot el món anglosaxó”, es referma. Si se’l pressiona, Bush cita el vessant poètic del gran D.H. Lawrence i el també rapsode John Clare. Dos poetes per referir-se a un narrador? “La de Pla és una obra molt poètica. D’on li ve tot això? És evident que ens falta una bona biografia de Pla que ho expliqui”, deixa anar.

S’entusiasma més parlant del rerefons d’una obra que, quan la va llegir, li va semblar “una revelació” que no pas de les dificultats en la traducció. De les traves recorda l’expressió “el meu país: surt molt i Pla hi juga, perquè ho fa servir tant per parlar de Palafrugell, com de la terra, de Catalunya o d’Espanya; ell mai ho acota; jo he intentat resoldre l’ambigüitat necessària amb country”.

El treball de depuració el va dur a fer “sis esborranys” del llibre. Només al final va mirar-se les versions francesa (Gallimard) i castellana de Dionisio Ridruejo “perquè no m’influïssin”. També en el darrer moment va poder consultar la versió que Narcís Garolera va fer d’El quadern gris, amb més de 5.000 correccions. “Moltes coses gramaticals no afectaven, però sí que vaig recuperar fragments censurats”.

Un altre dels encerts és la varietat de registres que mostra l’empordanès. “Parla d’art, d’erotisme, reflexiona sobre la vida quotidiana i a voltes amb un to líric que, segons com, és còmic o irònic, com quan explica la vida universitària, que em recorda el film If de Lindsey Anderson, o la novel·la de Kingsley Amis Lucky Jim”. Li van cridar l’atenció els diàlegs paròdics “tipus Noël Coward”. O també el gruix d’algunes reflexions, uns assaigs morals amb matisos sofisticats i llenguatge molt concentrat: “Sí, el lèxic de Pla sembla senzill, però no el seu llenguatge”. I té un símil: “Sembla influït per la pintura holandesa: aparenten retrats senzills, però el joc de perspectiva és complicat”.

No li ha semblat veure al traductor l’infinit joc de patchwork amb què Pla construí El quadern gris al llarg de gairebé mitja vida. “És perfecte, no es nota aquesta reescriptura... No entenc que no s’hagi traduït abans”. I es respon sol: “Per incomoditat política del personatge, als estudis catalans a l’estranger ha estat més fàcil parlar de Carner o Rodoreda”.

Bush sap de què parla. És traductor, entre d’altres, de Juan Goytisolo, del Valle-Inclán de Tirano Banderas i de La Celestina i, des del 2007, de catalans com Quim Monzó, Mercè Rodoreda i de la seva esposa, Teresa Solana. “No hi ha res com Pla a la literatura espanyola de l’època; a Oxford, quan era estudiant, t’ensenyaven Ortega y Gasset i la Generació del 98”. Ara és un entusiasta de les lletres catalanes: a l’abril sortirà la seva versió, a Maclehose Press, d’Incerta glòria de Joan Sales (“té una mirada de la guerra que no dóna Orwell”) i Archipelago li traurà la planiana La vida amarga.

Desprès de més de 10 anys a Barcelona, Bush tornarà un temps a Anglaterra. I té ganes de parlar allà d’aquests autors: de moment, espera que The Gray Notebook es pugui vendre a Anglaterra: els drets només són, ara, per als EUA, on va veure “molta gent jove” interessada en les lletres catalanes. Ell ja té pensat el lema per vendre’ls: “Alerta, Grup de Bloomsbury: arriba el Grup de la Rambla”. I de cap de colla, Pla.