Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

En el mirall de Pla

Maurici Serrahima confessa a l’autor, en una carta inèdita, l’impacte d’‘El quadern gris’

 

No va ser fins a la segona meitat dels seixanta que l’edvocat i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) va poder començar a publicar assaig —Realitat de Catalunya, El fet de creure, Dotze mestres...— amb regularitat. Havia superat la seixantena i ja no tindria temps per adquirir el prestigi pel qual mai va deixar de sospirar. Però la paradoxa és que havia anat construïnt una obra oculta, molt valuosa, des del començament mateix de la postguerra franquista. El millor Serrahima s’amagava al dietari i a les cartes, com ja va posar de manifest la correspondència creuada amb Manuel de Pedrolo i, sobretot, l’edició monumental de De quan el passat era present.

Mancat d’una tribuna per dir el que pensava, els seus interlocutors rebien cartes interminables en les quals volcava el seu saber. És el cas de Josep Pla. El gruix de la correspondència es va iniciar el 1953 després que Serrahima, al costat de Foix, Espriu i Antoni Vilanova, intervingués en un homenatge a Pla. Des d’aquell dia, amb devoció, escriuria al Mas Pla sovint. Pla, les poques vegades que ho va fer, va respondre amb desgana. Però les cartes inèdites, transcrites per Josep Poca, rellegides avui, son un dels apropaments crítics més valuosos a l’obra de l’autor d’El quadern gris. La carta que reproduïm, precisament sobre l’obra magna de Pla, n’és un excel·lent exemple.

 

Barcelona, 6 maig 1966

Senyor Josep Pla

Palafrugell

Estimat amic:

He acabat El quadern gris. És un llibre de primera i, a més, indispensable. Vull dir que pels que —com jo, per exemple— escriuen llibres closos, amb principi i final, un llibre així només esdevé important quan es tracta de la biografia; però per vós, que heu escrit sempre —és a dir, sempre més, a partir d’aquest llibre— una mena de memòries inacabables, El quadern gris feia una falta absoluta. És la primera de les pedres que formen l’arc de la vostra obra: la que toca al pilar que l’aguanta, i inicia la corba que després heu arrodonit d’una manera —és el meu parer— excepcionalment perfecta. I, sense aquest llibre, no era possible d’entendre ben bé, diríem, la forma de l’arc; no era possible de prendre unes mides per a tenir la visió exacta de la vostra obra. Ara sabem on som. És la impressió principal que el llibre m’ha produït. Vull dir que no em feia cap falta per admirar Els pagesos, o les narracions de mar, etc., però me’n feia per a fer-me càrrec del que heu escrit vist com un conjunt. Crec que potser caldrà, amb el temps, veure-ho així: com un conjunt; tota l’obra com una mena de super-quaderns. Els Essais de Montaigne també són fets de peces menudes, i encara que són més sistematitzades —més artificiosament sistematitzades— no deixen d’ésser també una mena de vast quadern. (Per mi, no pas tan bo ni tan important com aquest super-quadern vostre, i ja em perdonareu; no és la primera vegada que us ho dic).

M’ha agradat trobar-hi un bon pròleg, un estudi llarg, com el de Joan Fuster. ¿Per què no hi ha bons estudis sobre la vostra obra? (Jo hauria de callar, perquè em declaro culpable de no haver-ne publicat cap: fa anys —quan ens vam conèixer— em van limitar el tema a “la figura i el paisatge” en la vostra obra— i no en vaig quedar gaire content; després he anat acumulant notes per fer-lo, però reconec que per ara no l’he fet. Potser em feia falta el Quadern...) En tot cas, el meu nebot Xavier Serrahima, que ara és lector a Liverpool, hi ha donat uns cursets: sobre Maragall, i —sempre em demana ajut— li vaig facilitar el llibret que ja coneixeu; sobre Espriu, i he trobat elements; i sobre vós, però aquí sí que no sabia què donar-li, i li vaig haver d’escriure una carta de dotze planes sobre idees i notes meves; i sort que, a darrera hora, vaig conèixer l’existència del pròleg d’en Fuster, i en Teixidor em va facilitar un joc de galerades que, enviades per avió amb una nota complementària meva, li han resolt el problema.

Hi vaig posar una nota complementària perquè crec que hi fa falta. Tot el que escriu en Fuster és prodigiosament intel·ligent i lúcid i magníficament dit, i el pròleg que us dedica no és pas cap excepció i, en uns certs moments, és de les coses millors que li he llegit. Però no ho diu tot. Ni tampoc no pretén dir-ho, és clar. Potser encara no és possible. El que vull dir, jo, és que hi manquen, em sembla, dos o tres aspectes essencials. Un d’ells és el que potser podríem anomenar la posició d’humilitat davant de la realitat, que permet l’emoció, i fins les llàgrimes —els personatges d’Homer es feien un tip de plorar— i que, encara que de vegades les amaguen amb un giravolt, o us en defenseu amb un exabrupte, sovint contribueixen a la magnífica simpatia que hi ha en la vostra obra. (És clar que en Fuster no és l’home per parlar d’això... perquè li passa el mateix!).

Un altre —o potser el mateix— d’aquests aspectes és el que us permet de valorar un home fins quan el bescanteu o us el carregueu: de valorar qualsevol insignificència en tant que és humana. L’altre buit que hi ha en el pròleg és que gairebé ni tan sols no entra en la valoració, diríem, estètica, o literària. De fet, perquè la dóna per suposada. Però no és una raó suficient per no parlar-ne, sobretot quan hi ha tant a dir, tantes coses magnífiques a valorar i a precisar, I que consti que no vull pas disminuir el valor del pròleg, que em sembla de primeríssim ordre, com tot el que fa Fuster. Del llibre, si em poso a parlar-ne, us hauran de portar la carta en una camioneta. Així i tot, deixeu-me córrer una mica el risc. I, per començar, dir-vos que hi he trobat un seguit d’aspectes que tinc coneguts en mi mateix, i que, en un altre sentit, em fan més comprensible aquella dedicatòria i aquella carta que em vau fer, tretze anys enrera. (...)

¡Qui sap quina mena d’home hauria estat, jo, si no hagués passat l’adolescència malalt o malaltís!... Tant se val: no té cap importància. I si ho esmento només és perquè pot contribuir a fer comprensible —per a mi, i per als altres— l’home que sóc... (fins al punt que som realment alguna cosa que puguem tenir per coherent, fet molt incert i discutible). Potser això us farà entendre que, de jove, hagi escrit relativament poc; que els meus primers intents d’escriure de debò no vinguessin fins passada la trentena, i no s’accentuessin fins cap als quaranta. I que el quadern meu on m’he deixat anar —i que, en llibretes de tamany foli, és ara per sobre de la pàgina 4.400— no fos començat fins als cinquanta anys. I que sigui ara, passats els seixanta, que publiqui tres llibres de cop i n’estigui escrivint tres o quatre a la vegada...

Bé: excuseu-me si us estic parlant de mi quan el tracte era parlar del vostre llibre. El que us volia dir, quan he posat el meu cas com a exemple, és la importància dels antecedents per a conèixer una obra, vista com un conjunt. I, per tant, el valor immens que ha tingut per a mi la lectura d’El quadern gris, i la raó per la qual he dit, i mantinc, que és un llibre indispensable, que havia d’encapçalar necessàriament la vostra obra completa i que, si no l’hi haguéssiu posat, no sols l’hauríeu deixada incompleta, sinó fins una mica falsejada i tot.

Des d’un punt de vista biogràfic —de la vida d’escriptor, de la història de la vostra obra i fins de la història literària del país—, el punt clau del llibre és la conversa amb Alexandre Plana, que comença a la pàgina 817 —i que, rememorada allí, és però anterior en data al començament del Quadern, del qual és la causa. Bé: almenys la incitació a escriure’l, és allí on la feu visible. Dieu que la poseu molt resumida; sospito que, a més, atribuïu a Plana —a qui jo coneixia força— arguments que són vostres, i que són conseqüències del que, en l’etapa que va passar entre la conversa i el moment que l’escrivíeu, havia estat suscitat en vós pel fet d’haver posat en pràctica l’impuls que ell us va donar. Però això té poca importància. El fet nou —per la nostra història literària, la de tots, tant com per la vostra— és que fos Alexandre Plana el que en aquell moment, com si diguéssim, va fer traïció al noucentisme i va mirar d’encaminar el gran escriptor que entreveia en vós cap al veritable camí, potser amb l’esperança que d’altres també el seguirien. És curiós, perquè el que Plana escrivia —almenys El mirall imaginari— no anava pel camí que ell us va recomanar. Potser ell no es veia amb cor de seguir-lo, tot i que ho va intentar poc o molt a A l’ombra de Santa Maria del Mar; potser no se sentia prou fecund, ni amb prou buf. El que jo sé és que en Sagarra feia molt cas dels criteris d’en Plana, i és evident que —encara que fos per uns camins molt diferents— també en Sagarra va abandonar la línia noucentista ortodoxa, en vers i en prosa. En aquest sentit és que el que dieu, tot i que per mi ha estat una revelació, no ha estat del tot una sorpresa. De fet, l’Alexandre Plana passa així a tenir, dins el moviment de la literatura del país, un paper de crític clarivident i una influència fins ara insospitada, que cap futur historiador no podrà negligir.

De fet, el moment que en parleu, cap a la fi del llibre —abans, només hi feu referències passatgeres—, deu correspondre al moment que ja heu vist que Plana tenia raó i que, pel camí que ell insinuava, us havíeu trobat vós mateix com a escriptor. Els camins que havíeu seguit en l’adolescència, les influències de l’ambient, el pes del que havíeu escrit —encara que no us agradés i ho esquincéssiu— era normal que produïssin una certa inseguretat davant de les pàgines que anàveu acumulant en el Quadern. I no hi ha pas dubte que, en la primera part, encara no us havíeu trobat del tot. Ho fa visible, entre altres coses, la tendència a la frase curta. (Per cert, que en alguns moments, l’estil d’aquesta primera part em fa pensar en el d’algunes de les vostres cartes actuals, escrites sobre la marxa i sense esforç literari: crec que el fet —si és exacte— té un valor per a entendre el camí que heu seguit). Després, però, ja va sortint l’escriptor fet. Diria que, a partir dels dos terços del volu ja sou totalment vós mateix, el d’ara, el que portàveu a dintre i la bona orientació i un esforç pertinaç van fer aparèixer. Això no vol dir que tots els encerts siguin en el darrer terç del llibre —abans n’hi ha d'evidents, de veritablement valuosos—, perquè del que parlo és del nivell normal de l’escriptura; en el darrer terç, els alts i baixos ja gairebé desapareixen, i l’escriptor és fet, a punt per produir la immensa obra posterior.

I ara, excuseu la llauna. Plego, no pas perquè se m’hagin acabat les ganes de parlar del vostre llibre, sinó perquè tot té un límit, i perquè, si em llançava a comentar les innombrables pàgines que em suggereixen coses a dir, aquesta carta no s’acabaria mai.

Un bon record al vostre germà i una abraçada.

Maurici Serrahima

No va ser fins a la segona meitat dels seixanta que l’edvocat i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) va poder començar a publicar assaig —Realitat de Catalunya, El fet de creure, Dotze mestres...— amb regularitat. Havia superat la seixantena i ja no tindria temps per adquirir el prestigi pel qual mai va deixar de sospirar. Però la paradoxa és que havia anat construïnt una obra oculta, molt valuosa, des del començament mateix de la postguerra franquista. El millor Serrahima s’amagava al dietari i a les cartes, com ja va posar de manifest la correspondència creuada amb Manuel de Pedrolo i, sobretot, l’edició monumental de De quan el passat era present.

Mancat d’una tribuna per dir el que pensava, els seus interlocutors rebien cartes interminables en les quals volcava el seu saber. És el cas de Josep Pla. El gruix de la correspondència es va iniciar el 1953 després que Serrahima, al costat de Foix, Espriu i Antoni Vilanova, intervingués en un homenatge a Pla. Des d’aquell dia, amb devoció, escriuria al Mas Pla sovint. Pla, les poques vegades que ho va fer, va respondre amb desgana. Però les cartes inèdites, transcrites per Josep Poca, rellegides avui, son un dels apropaments crítics més valuosos a l’obra de l’autor d’El quadern gris. La carta que reproduïm, precisament sobre l’obra magna de Pla, n’és un excel·lent exemple.