_
_
_
_
_

La subtilesa que s’amaga darrere de les lletres

Clara Andrés publica 'Entrelínies', notable tercer treball de pop artesanal, perfumat amb efluvis de ‘bossa nova’, folk i ‘jazz’

La cantant Clara Andrés.
La cantant Clara Andrés.José Jordán

Va irrompre en l’escena del pop catalanoparlant amb la lluentor de les grans promeses: guanyant dos premis Ovidi Montllor l’any 2008; l’un, pels millors arranjaments musicals, i l’altre, per la millor cançó amb “Dies i dies”, extreta del seu àlbum debut. I ho va corroborar amb el primer premi Miquel Martí i Pol, el nou guardó musical que li va atorgar el mateix Lluís Llach en persona, per l’adaptació musical del poema “Personatges”, de Josep Pedrals. Ara, quatre anys després de Huit (Chesapik, 2010), torna a l’actualitat amb Entrelínies (Mésdemil, 2014), un altre àlbum deliciós, tan concís com exquisit.

Un dels valors principals que té aquest tercer àlbum de Clara Andrés, gravat als Estudis Paella de Torelló (Barcelona), és la fidelitat a un model de vestir les cançons molt minimalista. Una vegada consultada si aquesta austeritat formal esdevé un ferri pressupòsit estètic o si també pot ser que el que busque és que les seues lletres capten l’atenció de l’oient amb més immediatesa que mai, la cantant d’Oliva reconeix que “segurament es tracte d’ambdues coses”. De fet, assumeix que “els arranjaments finals sempre els dediquem més a desvestir les cançons que no a vestir-les, ja que sempre intentem deixar l’acompanyament musical que recree l’atmosfera que ens suggereix la cançó, però en la versió més simple”. Es pot dir, per tant, que allò de com més senzill millor esdevé lògic al seu discurs d’una manera palmària: “Llavors sempre hi ha una feina final de traure, de buidar. El motiu també és buscar una coherència musical amb unes lletres que solen ser poc ornamentades”.

En consonància ben clara amb el que ens conta, el mateix títol d’Entrelínies “fa referència a la part narrativa del disc, a allò que vol contar”. I alerta, perquè cal ser un bon explorador sentimental per a desgranar el seu laberint emocional: “És un recull de cançons amb un to nostàlgic que intenten transmetre el que no diuen: allò que es llig entre línies en una història sentimental que ja ha passat”.

“M’agrada dir que jo porte el fil musical i la banda en fa el teixit, la peça”

Ja fa sis anys, amb el seu primer disc, que Clara Andrés afirmava que se sentia més còmoda amb el terme bandautor que no amb el de cantautor/a, tan sobreutilitzat. I sembla que el temps li ha donat la raó, ja que ha tornat a treballar amb aqueix nucli dur que formen German Ycobalzeta (guitarra elèctrica, veu) i Xarli Oliver (bateria, percussions), com a fidels companys d’una banda estable que ara mateix també compta amb Aleix Forts al contrabaix: “El treball musical amb German i Xarli forma part de les cançons des d’un principi i el creixement des d’aleshores fins ara és mutu, ja que les cançons estan pensades per la banda i amb la banda —amb l’important aportació de l’Aleix”, reconeix. I afig: “M’agrada dir que jo porte el fil musical i la banda en fa el teixit, la peça”.

Arribat l’incòmode moment (per al 99% dels músics del planeta) d’establir unes referències fàcilment localitzables al si del seu discurs, un no pot deixar d’evocar (juntament amb la reconeguda ombra de Jorge Drexler, envoltada per efluvis de bossa nova, jazz manouche, pop minimalista i folk gens àrid) l’allargat influx dels madrilenys (i sempre menyspreats) Esclarecidos en cançons com “Una manera d’estar”. Clara no defuig la comparació: “Els dos noms que has dit (es refereix a Drexler i Esclarecidos) són mons musicals, i lletristes, que admire i escolte fa temps, però sempre és difícil dir quines influències determinen el que fas, quins estímuls, musicals o no, van formant-te artísticament”. I arredoneix l’argument afirmant que “el món està ple de poesia per tot arreu, i, d’altra banda, es posen en joc també les influències de cada músic amb la seua manera, sempre lliure, de teixir les cançons”.

Entrelínies es presentarà sense presses, amb la mateixa minuciositat amb què ha estat confeccionat —i emprem un terme fabril perquè és ella mateixa qui troba el verb “teixir” d’allò més adequat per a qualificar el seu procés creatiu (almenys un parell de vegades en la mateixa entrevista). Ja ho va fer a l’Espai Rambleta de València fa tres setmanes, compartint escenari amb Òscar Briz. I de moment hi ha confirmat un altre concert a la Safor el dia 24 de juliol, a la Casa de la Marquesa de Gandia, i cap a l’octubre una altra presentació al Teatre del Raval de Castelló, a més d’un altre concert a la seua Oliva natal. Atés el que ens ofereix la seua trajectòria, apuntalada per aquest àlbum, caldrà estar-hi molt atents.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_