Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Una constel·lació alcoiana brilla en els Premis Ovidi

Arthur Caravan i Hugo Mas copen un grapat de guardons en la gala del Teatre Micalet

Foto de conjunt de tots els premiats en els Ovidi d'enguany. Ampliar foto
Foto de conjunt de tots els premiats en els Ovidi d'enguany.

Una potent integració d’art escènic, lírica i conceptual amb arrels rock va descollar en els novens Premis Ovidi, creant una constel·lació alcoiana clarament visible, en què confluïren el cantautor Hugo Mas (Alcoi, 1978), el grup Arthur Caravan, que es va formar en la mateixa ciutat al principi dels 2000, i l’artista que inspira i dóna nom als premis anuals del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor. Ambdós foren distingits pel millor disc de rock, la millor cançó, els millors arranjaments i producció i, fins i tot, un premi ex aequo al disseny de producte, juntament amb Orxata. Tot un grapat de premis, inusual en aquesta cita anual, per a un disc també atípic titulat Wegener.

A aquest enginyer forestal anomenat Hugo Mas, que treballa en entomologia, que escriu lletres a partir del descobridor de la deriva dels continents o de Lawrence Durrell i que es reconeix més com a escriptor que com a músic, el va sorprendre més haver estat premiat per un treball gens fàcil ni comercial que per haver-ho estat en el capítol del rock, quan abans havia pujat al pòdium en l’apartat de Cançó. “No hi ha gran diferència, més enllà d’algunes qüestions d’estil i arranjaments”, deia a l’eixida del Teatre Micalet de València, restant-li importància.

Toni Blanes, el bateria d’Arthur Caravan destacava la fluïdesa del treball conjunt dut a terme, perquè fa molt de temps que es coneixen i saben quina és la idea d’aquest projecte. I feia veure amb satisfacció que dos discos del seu nou segell, Música de Telers, havien obtingut premis. L’altre era el del duo We Are No Brothers, que s’autodefineix com a “industrial and punk electronic music band from the post-industrial, anarchist and revolutionary town of Alcoi, País Valencià. Since 2006”. El seu disc, No som germans, s’emportà el premi en l’apartat de rap i música electrònica. La seua banda de suport és, precisament, Arthur Caravan. La constel·lació alcoiana s’eixampla.

I encara més es va eixamplar quan Eva Dénia, en recollir el premi a la millor lletra i recordar que el súper grup femení Sis veus per al Poeta —és a dir, Estellés— estava nominat com a millor disc de folk, explicava l’origen d’Havanera de Vicent, el text guardonat. Resulta que, amb tot gravat i a punt de mesclar el disc, descobriren, gràcies al poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló, que “Tot esperant Ulisses”, el pretés poema d’Estellés a què acompanyava aqueixa música, no era seu, sinó de… Ovidi Montllor, malgrat que tothom, és a dir, tot Google i, fins i tot, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i alguna tesi doctoral l’han atribuït al poeta de Burjassot. “No tenia sentit publicar un text de l’Ovidi sense la seua música”, argumentà Dénia. “Així que en unes quantes hores vaig escriure aquesta Havanera de Vicent per tancar el disc”, aclarí.

El premi al millor disc de folk se’n va anar a una altra ciutat mitjana, Vila-real, gràcies a Sitja, una banda en progressió constant que ja va estar entre els nominats en l’edició de 2010 per Musicabulari. Good Laboratory Practices és, adverteix Joan Gil, el baixista del grup, mentre baixa per les escales del teatre, “la conseqüència d’un procés que ja plantejàvem en aquell disc de 2009”. Encara més, es tracta d’una aposta atrevida que arriba al límit de les fronteres d’allò que es considera música folk en l’escena valenciana. Les arrels estan sota terra i l’arbre creix amb la saba de la música electrònica contemporània amb col·laboracions com la de Carl Saff, que ha remasteritzat el treball a Chicago, o la de la guitarra del coyote Ramon Godes. Sobre l’escenari, els de Sitja es mostraren conscients de la responsabilitat d’experimentar amb arrels, amb “un patrimoni que és de tots”. Entre els nominats a millor disc de folk hi havia també Krama i Gent del Desert. Sitja tenia nominacions, a més, en producció i arranjaments i en les lletres de cançons.

Els components de Tres fan Ball, premi a la trajectòria. ampliar foto
Els components de Tres fan Ball, premi a la trajectòria.

“Allò interessant no és tant el fet que siga un any amb molta producció”, apuntava el membre del jurat Xavier Aliaga, amb referència a les 94 produccions valorades, “sinó que els discos nominats en totes les categories són ben dignes i, encara que sempre hi ha un grapat de treballs magnífics, enguany em sembla que ha pujat el nivell general”. Fins i tot, assegura, “hi ha discos molt dignes que no han estat nominats”.

El grup guanyador en l’apartat de millor àlbum de pop reuneix dues peculiaritats que caracteritzen aquesta edició dels ja veterans premis: els debutants i l’autogestió, al menys pel que fa en aquest cas al finançament, que va tancar-se gràcies al micromecenatge. Intacte és el primer disc de Novembre Elèctric i està editat per Mésdemil, el mateix  segell que publica el considerat millor disc de Cançó. El músic d’Algemesí resident a Madrid, Yeray Calvo, contrastava el fet de recollir ara el premi i el fet que fa un temps a penes s’atrevia a tocar per als amics. Paga la pena “seguir un somni”, concloïa davant del micròfon.

“És un símptoma positiu que la collita continue pujant, però cal tenir en compte que està relacionat amb les facilitats per a autoeditar que ofereixen les noves tecnologies”, puntualitza Eduardo Guillot, membre del jurat, “sense oblidar que quantitat no sempre és sinònim de qualitat”. En tot cas, per a Guillot el saldo de la temporada és “tremendament positiu, tant per la consolidació de noms amb llarga trajectòria a l’esquena com pel sorgiment d’artistes emergents que permeten confiar en el futur immediat de l’escena en valencià”.

Les nominacions en l’apartat de cançó, per exemple, estaven plenes de discos d’artistes amb trajectòries consolidades: Rafa Xambó, amb un disc dedicat a Shakespeare; Verdcel (nominats igualment per arranjaments i millor lletra) amb un nou treball conceptual alimentat amb les seus millors essències, i Òscar Briz, amb un àlbum de cançons a l’altura dels seus millors treballs que incloïa una peça nominada per a millor cançó. L’àlbum premiat és, però, el d’un altre artista emergent, un cantautor debutant discogràficament, encara que va començar a actuar fa molts anys. El pànic escènic va fer que Tomàs de los Santos deixara la guitarra durant molt de temps. Ara s’estrena amb l’àlbum Dones i dons, una brillant col·lecció de cançons amb textos propis i de Vicent Andrés Estellés acompanyades de la guitarra de Borja Penalba.

Varietat i innovació

Per a la membre del jurat Carla González Collantes, és “destacable la innovació i el risc d’alguns treballs” i n’esmenta com a exemples els premiats Wegener i Good Laboratory Practices, però també d’altres de nominats que s’han quedat a la porta del palmarés, com ara Animalets, dels també alcoians Ovidi Twins, i Palifonies de Mox. El primer àlbum completa el quadre de nominats en la llista de pop, amb Bertomeu i TanStuPids, i el segon en la de rock, en companyia d’El Corredor Polonès i de Senior i el Cor Brutal. Carla subratlla també “la tasca dels segells que, com La Casa Calba, Mésdemil, Música de Telers ... tiren endavant una gran producció, gràcies al compromís i a l’autogestió”.

Aqueixa gran producció inclou entre els nominats Senior i el Cor Brutal i Mox, tant en la llista de millors cançons com en la de millor disc de rock, que compartien amb El Corredor Polonès; Col·labo, Frida i Tesa i Vent de Ponent, en l’àmbit d’electrònica i rap, o els grups Kaoba, Karra-ska’l i Ximples en maquetes, un premi que enguany es va emportar Bluesfuckers. El premi al millor videoclip va anar a parar a Obrint Pas i Shamán, en una mena de reconeixement afegit al grup capaç de dur la música en valencià al cim del suport públic.

“El que més m’ha impactat d’aquesta collita ha estat la varietat estilística en cada secció dels premis”, comentava Vicent Xavier Contrí, membre del jurat. “Hi he trobat molts matisos i propostes ben diferents, la qual cosa és indicativa de la creativitat del moment i de l’estabilitat pel que fa al nombre de produccions”. Un altre periodista del jurat, Quim Vilarnau, situa aquesta edició dels Ovidi dins de “la normalitat” que suposa trobar de tot entre quasi un centenar de discos: “Productes notables, altres de normals i alguns de pèssims”. Al final, “els guanyadors de cada categoria són grans discos, comparables amb els d’altres cultures potser amb més recursos i amb més producció”.

Hugo Mas i Arthur Caravan, guanyadors del premi al millor disc de rock i altres. ampliar foto
Hugo Mas i Arthur Caravan, guanyadors del premi al millor disc de rock i altres.

El secretari del jurat, Josep Vicent Frechina, pensa que és la “primera volta que han quedat fora de les nominacions discos que en edicions anteriors haurien estat nominats”. Després de nou anys lliurant uns premis que, impulsats pel Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), nasqueren amb força, però en un ambient ple d’interrogants, Frechina considera que “la seua persistència és un petit miracle i la prova que alguna cosa està canviant en aquesta societat que els dóna suport”.

En el comiat d’aquesta novena edició, el president del COM, Manolo Miralles, va ser més crític que mai amb les institucions de govern. “Tot i que mai ha estat fàcil dedicar-se a la producció cultural de qualsevol mena”, va dir després de lliurar el premi especial a la trajectòria del grup Tres Fan Ball i  d’agrair el suport social, a més del de la SGAE, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d'Escola Valenciana, Ca Revolta, ACPV, la Societat Coral El Micalet i dels mitjans de comunicació que es fan ressò dels premis, “aquests han estat els anys que els botiflers dominen les institucions i, amb el mal govern que practiquen, menyspreen les cultures diferents de la que ells consideren l’única digna de donar-li suport”. Es referia, matisà, a “la particular versió que ells tenen de la cultura castellana, tan rància i resclosida com les seues idees”.

No obstant això, Miralles va entreveure un futur amb optimisme. “Potser més prompte que tard, recuperarem tot allò que ens han furtat i podrem continuar pel camí, mai abandonat però sí obstaculitzat, de la normalitat”, amb “mitjans de comunicació, govern i institucions que, en compte de desfer i enderrocar, construïsquen; en compte d’odiar, estimen; en compte d’ofegar, ajuden a fer surar tot allò que enriqueix la vida d’un poble que és treballador i vol encarar un futur amb esperances”.