_
_
_
_
_
NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Fang

Qui no s’ha sentit profundament decebut quan els 'seus' han tingut l’oportunitat d’accedir al poder?

Manuel Baixauli

Lliges Quan truquen de matinada, de Salvador Vendrell, i experimentes una vegada més la mortificadora sensació que en els conflictes socials i polítics sempre acaben triomfant els més cínics, els més cruels, els més injustos. Vendrell escriu sobre la desfeta dels anarquistes dels anys trenta, que anhelaven sanejar el món, i, paral·lelament, sobre els joves de la seua pròpia generació, que agitaven els carrers i les universitats durant els anys setanta, perseguits pels grisos, il·lusionats per protagonitzar la transició del putrefacte sainet franquista a una democràcia europeista, moderna. Una evolució que ha esdevingut coitus interruptus, nova incursió en territori caspós, amb més maquillatge, però també corromput. Tanmateix, al costat de la frustració que els processos històrics infligeixen als qui lluiten per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i, de retop, als lectors que simpatitzem amb aquests ideals, hi ha la frustració —més callada, potser més profunda— que un sent quan comprova, reiteradament al llarg de la història, que les poques oportunitats de governar, de manar i decidir, que han tingut els propagadors d’aquests bellíssims ideals, han sigut barroerament desaprofitades. Quina revolució no ha acabat en desastre? Què en fou, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, a les mans de Robespierre i de la seua guillotina? No sembla humor negre, dir que en la Rússia postrevolucionària hi manava el poble? I, tornant al relat de Vendrell, quina llibertat i quina fraternitat hi havia a casa nostra mentre els anarquistes campaven pel carrer, calaven foc a esglésies i arxius i afusellaven capellans? És cert que, quan se n’havia abusat tant, quan s’havia sigut tan injust amb una gent —amb les classes baixes, majoritàriament, i, molt a pesar seu, analfabetes—, era molt difícil que, si aquesta gent agafava un dia la paella pel mànec, poguera prioritzar el seny i la moderació. Depenent de la força amb què llances una pilota al mur, aquesta et retornarà amb més velocitat o menys. Però precisament de qui ha patit tanta humiliació i tanta injustícia un voldria esperar que no humiliara ni fóra injust. És això possible, o estem condemnats a acceptar que l’ésser humà és inevitablement cruel i venjatiu? “El fang no es neteja amb fang”, deia Lluís Vives, home savi i honest que fou severament humiliat i perseguit pels seus propis veïns. Però Vives no tingué mai —ni buscà— el poder. I potser ací hi ha la font del problema: el poder. El poder que desemmascara, que fa sorgir la part més fosca de l’individu. Qui no s’ha sentit profundament decebut quan els seus han tingut l’oportunitat d’accedir al poder, a qualsevol poder, per insignificant que siga? Qui no se n’ha sentit traït i ha passat vergonya aliena? Tot comença amb petites traïcions als ideals, que de seguida es justifiquen per facilitar la governabilitat, però aquesta aparent digressió va prenent cos i esdevé camí principal, mentre els ideals previs s’esfumen. I un dia, quan la situació s’agreuja i es radicalitza, qui mana troba justificació per a tot i, capgirant allò que quatre dies enrere eren els seus ideals, i que ara considera ingenus o poc pragmàtics, és capaç fins i tot d’anar a trucar, de matinada, sense escrúpols, a casa d’un altre

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_