_
_
_
_
_
MARGINALIA

L’amor i l’atzar

S’estrena al TNC una obra quasi ‘moderna’ de Marivaux, amb direcció de Flotats

Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux.
Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux.

Ahir es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya El joc de l'amor i de l'atzar, de Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux (1688-1763), conegut per l'últim cognom, en direcció escènica de Josep Maria Flotats, reflotat a l'acció dramàtica de Barcelona després de la tan comediogràfica expulsió de la seva persona com a responsable d'aquest teatre, ja fa una colla d'anys. Com és sabut, Flotats va passar, llavors, molt de temps a Madrid, lloc en què el teatre té una societat d'addictes força més sòlida, permanent i tradicional que a casa nostra. Que ara Flotats torni, pròdig, a la casa del pare i ens ofereixi aquest Marivaux serà un motiu d'alegria per a tots els amants del teatre, és a dir, els qui prefereixen que els serveixin un Shakespeare, un Goldoni, un Txèkhov, un Ibsen o un Beckett, abans que un Serafí Pitarra o un Àngel Guimerà, tots representants de la gran putrefacció (Dalí dixit) del teatre nostrat.

Marivaux és un autor dramàtic dels epígons del grand siècle, situat, per entendre'ns, entre Racine o Corneille —emblema del teatre clàssic francès— i Beaumarchais, que ja pot ser considerat un autor de la modernitat. De fet, qui Marivaux tenia més a la vora per ordir les obres pròpies era Molière, però l'aversió que li tenia —aliada, possiblement, amb l'enveja— van fer que el nostre dramaturg d'avui tirés més aviat, cosa rara, cap al tractament psicològic dels personatges que trobem tot sovint en la dramatúrgia de Racine. Per aconseguir el llenguatge que escau a aquesta dimensió humana i psicològica, Salvador Oliva ha preparat una traducció brillant, eficaç i justa: ho ha pogut fer perquè, a més de ser un complet homme de lettres, també és dels grans homes de teatre del país.

Le jeu de l'amor et du hasard, que és de l'any 1730, no va despertar, com gairebé res de l'autor, l'admiració dels seus contemporanis savis: Diderot considerava que tirava massa a la préciosité —paraula intraduïble, però molt ben il·lustrada per Boucher i per Fragonard, posem per cas—, i Voltaire li va retreure que "pesava ous de mosca en unes balances fetes amb tela d'aranya", que ja és metàfora. Molt més endavant, un autor com Musset va preuar-lo, i ara potser es representa més que Corneille i que Racine: Molière té un geni tan extraordinari que no deixarà de representar-se mai. Aquest "joc de l'amor i de l'atzar" és justament això: un noble pretén una dama, però ha decidit transvestir-se de criat —com el comte d'Almaviva a Beaumarchais o els dos nobles de Così fan tutte, de Da Ponte i Mozart— per assegurar-se que la dona que pretén l'estimarà pel que és i no pel que aparenta o pels diners que té. El joc es complica quan la dama i la seva criada fan el mateix, i es canvien els papers. Deixo la resolució de l'obra en secret, però tothom sap que llavors, tant al teatre còmic com a l'òpera bufa, sempre imperava el lieto fine, o final feliç: en suma, el happy end. És una obra que poua molts trucs del teatre italià —no hi falta un Arlequí, disfressa del pretendent—, però que ja es troba, com s'ha dit, a la vora del teatre escrit per a una classe emergent a França: la burgesia. Igual com Fígaro no permetrà que el Comte practiqui amb Susanna, la núvia, el ius prima noctis (dit vulgarment, "dret de cuixa", invent venecià del segle XVIII, per cert, no pas medieval), així mateix la dama de Marivaux es casarà amb Dorante, el noble, perquè li agrada i perquè se'n sent estimada: començaven a acabar-se, ai las!, els matrimonis de conveniència, que són els millors que hi ha hagut mai, perquè giren a l'entorn del joc econòmic (paraula d'origen grec que remet al casal, oikos) i no de l'atzar amorós. L'amic Xavier Albertí va escriure, fa pocs dies, que aquesta obra de Marivaux "anava del segle de les ombres al segle de les llums", però no és exactament així: va del gran teatre clàssic francès —que és molt lluminós, no estem parlant del temps dels actes sacramentals— al teatre modern, passant per una mena d'artificis verbals que, això sí, agermanen l'autor amb el segle en què va viure: el de les Llums. En suma: tot a punt perquè els catalans aficionats al teatre s'ho passin de primera.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_