Recomanem

Assaig

Joan Francesc Mira és valencià. I ho és conscientment. Una consciència insubornable, poderosa, del país que li ha tocat pensar, i que disseca periòdicament des de les planes de diferents revistes i diaris, amb aquella prosa meridiana, transparent, irònica, d’arguments raonablement incontestables, escrits des d’un jo potent i sempre amb aquell toc inflamat de qui enumera les derrotes que anuncien una apocalipsi imminent. La condició valenciana recull bona part dels breus assaigs publicats des del 2001 fins al 2011, una de les èpoques més histèriques, triomfalistes i plenes de derrotes col·lectives de tota la història valenciana, analitzada amb una indignació potser inevitable. Indignació davant d’un país que no es reconeix a l’espill perquè fa anys que el va trencar.

Infantil

Tota la mar no cap en un llibre. Unes quantes pinzellades, però, sí. La mar en vers, concretament, en té 28, en forma de poemes breus, senzills, de rima musical i acompanyats d’il·lustracions. Amb els primers, obra de Carmen Ribelles, i les segones, creades per Eugenio Simó, recorrem el món marí i el vocabulari que se’n desprén, especialment el de la fauna. Tot plegat, un mural perfecte per als més menuts i també, com diuen els autors, “per a les persones que confien que la imaginació i la fantasia ens poden ajudar a comprendre, estimar i respectar altres mons i formes de vida”.

Assaig

La divulgació científica és un gènere —ho és?— complicat. L’equilibri entre la informació potable per a un públic majoritari i el rigor acadèmic no sempre s’han entés bé. És per això que obres com Jugar a ser déus sempre posen alerta. Tranquils, els científics, perquè els autors, Salvador Macip i Chris Willmott, també ho són. El que fan, simplement, és exposar diversos casos mediàtics en què la ciència presenta un debat “moral”, des de nadons de disseny fins a la joventut eterna. Amb una història s’introdueix el cas, i després les preguntes explícites. Finalment, les raons, a favor i en contra. El rigor, doncs, no pateix. I el que és més important: l’equilibri tampoc.

Narrativa

Hi ha veus noves en la narrativa valenciana. Miquel Torres n’és una. Acaba d’arribar amb Els diumenges, una autoedició que és tota una declaració d’intencions. Huit relats i una manera de fer. Torres conta històries petites, amb aquell gust pel torrent de paraules, amb conjuncions en pluja contínua. La família hi és, des del primer moment. Torres escriu els avantpassats. Els rendeix tribut, amb aquella nostàlgia de la vida senzilla, de la infantesa i de tot del que normalment se sent nostàlgia perquè no pot ser d’una altra manera. Els diumenges són un indici encara, només. Hi ha força, però, que batega a les paraules escrites amb tota la voluntat.

Poesia

No és un poeta novell. Ni de bon tros. Jaume Pérez Montaner acumula una trajectòria sòlida en el camp dels versos. Potser per això el seu últim poemari, La casa buida, no defrauda. Amb una primera part de tres poemes lleugers i volàtils, arriba de sobte el devessall de “Sense resposta”. De la ciutat a la muntanya, entre carrers i sendes. Versos pensats a cada passa, amb el mestratge evident —ell ho explicita— d’insignes anglosaxons. Hi ha aquell tel de joventut destronada, antiga, llunyana, de tots —o quasi tots— els poetes; i ara una nostàlgia, un pes que arrossega als peus. Resta el poema, però. I el pensa: “la llengua és una serp, que a poc a poc t’ofega”.

Teatre

Els riures amb Alberola sempre foren una mica tràgics. Els somriures, més discrets, també. L’humor, la riallada, sempre amaga alguna cosa més, i difícilment és la gratuïtat. El dramaturg d’Alzira, un dels més importants de l’escena valenciana actual, torna amb M’esperaràs?, una obra en què es repeteixen les estocades ara a la comèdia, ara a la tragèdia postmoderna. Va guanyar l’últim Premi de Teatre Palanca i Roca dels Ciutat d’Alzira, i ho va fer amb quatre personatges d’aquells que viuen més enllà de totes les derrotes, amb vocacions sobtades de nihilisme. Uns joves vells, o uns vells joves, que vaguen entre l’amor que no recorden i la realitat obligada.

Novel·la

Ferran Garcia-Oliver, historiador medievalista i autor de diverses obres narratives, ens narra en La melodia del desig, premi Alfons el Magnànim, el dia a dia i l’ambient clos que domina en un convent de monges de clausura en la València medieval. Quan ningú s’ho espera l’amor toca una resident, que s’enamora del constructor, jueu, d’orgues. Amb pols ferm i àgil, un lèxic ric i fèrtil per a evocar sensacions, el narrador situa les expansions i les tensions de la relació en una ciutat enlluernadora, vital, poblada de gent d’orígens múltiples i parles variades.

Narrativa

Rafa Gomar, autor de novel·les, diaris i relats, és, entre nosaltres, el contista que ha elaborat una obra més continuada i sòlida, amb quatre títols de gran interés. Amb bon olfacte per a copsar la vida diària, en aquest últim lliurament col·loca situacions quotidianes, situades a València, a la Marina o en altres llocs, per obrir en canal els sentiments i les relacions personals, les complexitats i les incoherències que les acompanyen. El conjunt dels contes, escrits de vegades amb ironia, d’altres amb una mirada dramàtica o intimista, aporten un bon nivell literari i expliquen per què és el nostre contista més reputat.

Juvenil

Amb estil entretingut i tens alhora, i enmig d’una escenografia exòtica, Teresa Broseta ens narra les desventures de dos joves a Tailàndia que, mentre contemplen divertits els banys dels elefants en un riu fangós, no sospiten que aviat es veuran immersos en una espiral dramàtica. S’adonaran que al seu país, com ocorre en tants altres llocs del món, els infants poden ser una mercaderia més, una joguina trencada a les mans de qualsevol turista.

Poesia

Encara que hi ha caigudes, Quan érem divendres (premi Jocs Florals de Barcelona) representa una maduresa important respecte als llibres anteriors. Des d’una nuesa elaborada i colpidora, el llibre desplega estampes que evoquen l’educació sentimental i vital d’una veu femenina i d’una generació –hi ha referències constants a Nova York i a poetes americans. El poemes, construïts a colps d’acumulació d’imatges ben triades, que recorden la manera poètica de Manuel Forcano, es decanten a poc a poc cap a la reflexió sobre l’amor, el dolor i la mort. Tot plegat, moments amb una força forta.

Novel·la

Salvador Vendrell, que ha recopilat en Columnes de paper les col·laboracions en la premsa, publica ara la seua primera novel·la. L’autor narra amb eficàcia en Quan truquen de matinada tres etapes del protagonista, un historiador, reconvertit en periodista, que veu amb escepticisme desolat que totes les bombolles inflades en època del boom immobiliari es desinflem progressivament. El desastre actual el fa evocar la transició on, encara que dominava la voluntat de colgar el passat en nom de la reconciliació, el protagonista reconstrueix, amb potència i interés, la vida d’un anarquista suecà en els anys 20 i 30 del segle passat.

Narrativa

Amb discreció narrativa però eficàcia expositiva, ironia i de vegades mala bava, l’autor, que s’amaga sota pseudònim, reconstrueix la trajectòria d’un professor de Secundària. Per mitjà de capítol breus, el protagonista dissecciona, sense deixar rama per esporgar, el dia a dia de la vida educativa al País Valencia. Conta, i no acaba, les ombres i els desgavells que afecten els directors, professors, alumnes, pares, polítics... La llista de greuges és llarga: agressivitat, falta de respecte i maltractament al professorat, augment galopant de l’anticultura, el desconcert, la imparable substitució lingüística... Comptat i debatut, una radiografia bastant ajustada del panorama actual de l’ensenyament.