_
_
_
_
_
ART
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Mite? Raó? Parlem-ne

Una exposició tan magnífica com "Mediterrani. Del mite a la raó" es mereixeria un discurs teòric una mica menys erràtic

Mediterrani. Del mite a la raó, una gran ocasió per aprendre dels antics.
Mediterrani. Del mite a la raó, una gran ocasió per aprendre dels antics.j. barbosa

Una exposició tan magnífica com Mediterrani. Del mite a la raó, que ofereix CaixaForum, es mereixeria un discurs teòric una mica menys erràtic. Els vasos, terracotes, relleus i frescos procedents de tot Europa són una gran ocasió per aprendre dels antics, però el fil del discurs és, sovint, incoherent i desconcertant. El subtítol, Del mite a la raó, prové d’una idea força estesa als anys quaranta, quan Wilhelm Nestle escriví Vom Mythos zum Logos, que ha caigut en descrèdit. Des dels anys seixanta, els estudiosos han discutit la polarització entre mite i raó i, sobretot, l’evolució entre l’un i l’altra. Per als grecs antics (com en l’Europa que se’n vol hereva) mite i raó són indestriables. És cert que els grecs foren els inventors del llenguatge teòric, abstracte, de la matemàtica i del que avui anomenem filosofia, però la paraula poètica s’ordenava en un relat coherent, lògic i sistemàtic que era posat sempre en dubte, com també ho eren els principis dels savis. Per citar només un llibre imprescindible sobre el debat, vegeu Richard Buxton (ed.), From Myth to Reason? Studies in the Development of Greek Thought, Oxford 1999.

Els magnífics objectes van acompanyats d’unes explicacions en els plafons i en l’àudio que no tenen gaire en compte la cronologia. Conceptes com creació, salvació, amor als homes, compassió, són termes d’ús cristià que s’han de fer servir amb cura aplicats als grecs. Aquests mai no tingueren un concepte de creació divina del món, sinó que la poesia ordenà i vertebrà una sèrie de forces primordials en una sèrie genealògica. I abans del Prometeu d’Èsquil, que inspirà la lectura romàntica del déu filantrop, els grecs explicaven la tensió entre el Tità i Zeus, que es deixa enganyar, de grat, perquè sap quina serà la condició humana. El primer sacrifici va acompanyat del foc i del càstig de Zeus, que és la primera dona, Pandora (de la qual l’exposició no diu absolutament res, mentre que es diu que Prometeu fabricà els homes, versió molt tardana). Els grecs no expliquen la història del primer home, sinó de la primera dona, la qual, amb el foc i el sacrifici, definia la identitat humana, com han posat en relleu Vernant, Vidal Naquet i Loraux, entre d’altres.

MEDITERRANI. DEL MITE A LA RAÓ

CaixaForum Barcelona

Fins al 15 de juny

Al catàleg, un excel·lent article de Gregorio Luri matisa i equilibra les relacions entre democràcia, filosofia, mite, poesia i art, però sorprèn que, al costat d’aquest i de dos articles més, més breus i molt fins, i d’una acurada explicació tècnica de les peces exposades, hi hagi un discurs confús que barreja èpoques i conceptes i unes afirmacions més que discutibles.

La mort no és “una deessa terrible de rostre atroç”, sinó que, en grec, és masculina, Tànatos; els misteris són antics i no només hel·lenístics, els d’Eleusis sens dubte, i probablement els òrfics; Odisseu no va recórrer la Mediterrània real, com ha demostrat Vidal Naquet a Le chasseur noir; i els herois tràgics no són objecte de “manipulacions d’uns déus als quals tot era permès”, com va demostrar la malaguanyada Nicole Loraux, que establí la relació entre tragèdia i democràcia atenesa. Per parlar de rituals, convé llegir Burkert i Calame, entre d’altres. No és gens clar que el pharmakós (no pharmakói, que és plural), el boc expiatori, fos innocent (els grecs també coneixien la pena de mort). Hi ha moltes més afirmacions que grinyolen, i es troba a faltar el coneixement de la bibliografia dels darrers trenta anys. Hi ha també qüestions menors, com ara la transcripció dels noms grecs al català, sovint incoherent.

L’esforç titànic que representa aplegar aquesta col·lecció, esplèndida i recomanable, s’hauria d’haver correspost amb l’intent d’un discurs més acurat. Val la pena entretenir-se en els objectes, alguns poc habituals, com les terracotes, però, pel que fa al text, convé exercir l’esperit crític, tal com ens ensenyaren els grecs.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_