_
_
_
_
_
MARGINALIA

Verges i la Mort

La dansa de la mort és present en literatura, iconografia i coreografia

La dansa de la mort a Verges.
La dansa de la mort a Verges.

Per dues coses, almenys, és famosa i respectada la vila de Verges, al Baix Empordà: per haver estat el bressol de Francesc Cambó —polític al qual l’actual Ajuntament no para d’honorar— i per ser l’escenari d’una de les més rares, per infreqüents, representacions en viu de la dansa de la mort: s’esdevé, com cada any, la nit de Dijous Sant (de fet, hauria de ser el dia següent, el de la crucifixió); enguany, el pròxim 17 d’abril.

La dansa de la mort apareix d’una manera prolífica en la literatura, la iconografia i la coreografia processional de la baixa edat mitjana, sens dubte com a conseqüència de l’aparició de les grans epidèmies dels segles XIII i XIV —i pensar que aquest va ser també el temps del gloriós i pletòric període del primer Humanisme!—, potser també a causa de la desmoralització provocada pel cisma d’Occident. En aquest sentit, és un veritable precedent del prestigi que el tema de la mort, les calaveres i els cadàvers tindran al llarg de tot el període barroc, en especial en les arts plàstiques.

Tradicionalment, pel que veiem en la iconografia medieval, la dansa era presidida per una figura amb una dalla, acompanyada de personatges que representaven el caràcter absolutament democràtic del traspàs a vida eterna: el Papa, un rei, uns cortesans, mercaders acabalats, artesans, pagesos i pobres de solemnitat. A Verges, possiblement per tradició secular, el que s’hi veuen són, a més de la Parca amb una dalla —amb la inscripció Nemini parco, “No perdono ningú”—, unes figures al·legòriques del pas irrefutable del temps i del final de la vida: entre elles un nen que porta un rellotge sense busca, dos que sostenen plats amb cendres —quia pulvis es et in pulverem reverteris, “perquè ets pols i et convertiràs en pols”, Vulgata, Gen 3.19—, cendres que a Verges volen de seguida, perquè és un lloc ventós, i un abanderat, al mig de la colla, amb el lema arcaic: “Lo temps és breu”, sense accent a la e. Un home amb un timbal de solemnitat marca el pas sinistre, molt ben reglat, de tots cinc personatges disfressats de cadàvers tot ossos.

Joan Amades va fer un llibre molt interessant, no específic sobre aquesta dansa, però sí sobre els ritus funeraris: La mort: costums i creences, Barcelona, 1935. L’anònim L’art de ben morir va ser publicat, en edició facsímil, per Edicions Torculum (que en llatí vol dir “premsa”), a Barcelona, l’any 1951. Philippe Ariès és l’autor d’una imprescindible Historia de la muerte en Occidente: desde la Edad Media hasta nuestros días, Barcelona, Acantilado, 2000. Els gravats famosos de Hans Holbein, el jove, sobre la dansa de la mort es troben editats, segons una edició francesa de 1538, per Dover Publications, Nova York, 1971, i pertot.

Però el millor llibret sobre el tema continua sent, al meu entendre, el de Venturós Pelegrí (un pseudònim, cal suposar, perquè seria massa casualitat), La Dança de la Mort (sic), Barcelona, Estampa de Francesc X. Altés, 1903, a partir d’un exemplar original de la Biblioteca d’El Escorial (paraula que ve d’escòria, o sia deixalles, nom no pas inadequat tractant-se d’un edifici tan lleig).

És de l’últim llibre citat que trec, modernitzant-los, aquests versos: La Mort: “¿Què et penses, per ser minyó valent / o infant de dies, que lluny jo seré, / o que pel fet que siguis vell impotent / la meva vinguda ajornaré? / Et faig saber que aplegaré / a tu fora d’hora, no gens curós / que siguis jove o vell xacrós: / tal com te trobi, te m’enduré”. O aquests altres: Diu el Pagès: “Cerca, si et plau, més lleuger ballador, / deixa’m, oh Mort, que amb altre m’aparelli. / Jo menjo porc, de vegades ovella, / és mon ofici molt ferm treballar, / llaurant les terres per lo pa sembrar: / no vull fer cas de ta cantarella”. I li respon La Mort: “Si el treball vostre fos sempre sense art, / i no robéssiu mai ningú de la terra,/ allà en la glòria eterna tindríeu part; / fent altrament, cobrareu pena i guerra”.

Sembla clar que, amb aquesta cerimònia fúnebre que agermana tots els vilatans (és part d’una representació de la mort de Crist i d’una allargassada processó ulterior), a Verges la gent es mor amb més decòrum i serenitat que enlloc del país nostre. Memento mori!

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_