Èpica diària

Els lectors d’Italo Calvino (1923-1985) valoren força alguns dels seus llibres de contes, com ara Marcovaldo, Palomar, Les cosmicòmiques o Temps zero. La vocació contista del torinès s’estén també a la tasca d’antòleg, al voltant de l’editorial Einaudi, en una insigne compilació de contes populars italians i una altra de contes fantàstics universals del XIX, el segle en què, per mitjà de Poe primer i de Txékhov després, el relat pren la seva forma moderna. Fins i tot Calvino, esperit escrutador i insaciable, va introduir a Europa autors capitals del conte sobrenatural de l’Amèrica del Sud, com ara Felisberto Hernández o Julio Garmendia.

Calvino va començar sent poeta, periodista, assagista... però aquests primers temptejos el van portar aviat, durant els anys de lluita amb la Resistència, a la narrativa. Pavese i Vittorini, mentre triomfava el neorealisme, el van ajudar a publicar relats a la premsa, molts dels quals eren socials, o bèl·lics, i seguien el guiatge de Hemingway.

Enmig d’aquests contes realistes i de les brillants obres de maduresa (Les cosmicòmiques, Palomar...), empeltades d’especulació narrativa, judici filosòfic i, és clar, força humor, hi ha els contes d’Els amors difícils, que són cabdals.

Calvino era un fabulador, però un fabulador corregit pel racionalisme, per la geometria, afecte a simetries, desdoblaments, anversos i reversos, i conceptualitzacions, recursos molt habituals en la forma final de les seves obres, però que d’altra banda mai no les corseca ni les fa transitar per un tobogan lúdic o massa cerebral. Als anys cinquanta, mentre escrivia aquests contes, publicava també la trilogia Els nostres avantpassats, que és on el gust per la faula (la faula diguem-ne realista) és més visible.

El procés creatiu de Calvino és clar a Els amors difícils; d’un gran equilibri de forces neix un tipus de conte radiant, substantiu. Calvino selecciona un personatge (un fotògraf, un bandit, un poeta, un soldat, un miop, un lector...) i n’analitza alguns moviments quotidians, amb la qual cosa ja tenim una adhesió immediata del lector bàsic. Però com que l’home cartesià detesta sobretot els moviments del cor i els desordres absurds del dia a dia, aviat el conte pren la màxima personalitat en algun moment d’abstracció o de condensació digressiva.

En aquest doble moviment entre psicologia i objectivació, entre l’ordinari i inestable i la seva captació essencial, sorgeix una faula d’aquí i ara, plenament vigent, amb un lleu rerefons irònic, que mitiga la tragèdia i consona amb l’humor, i d’una narrativitat abassegadora. I és que, des dels cinquanta fins avui, aquests contes —que el gran corrent vitalista de la tradició nord-americana podria titllar de massa europeus— es mantenen admirablement frescos.

En algunes edicions, a aquests amors difícils (els 13 contes que conformen l’aplec, més dues novel·les curtes) se’ls ha anomenat “aventures”, en les quals hi ha una experiència compartida amb el lector. Són aventures perquè, partint de situacions comunes i d’un gran detallisme en l’acció, les històries acaben adquirint cotes èpiques.

Vet aquí, a L’aventura d’un viatger, l’amant que regularment viatja en tren per trobar-se amb la seva estimada; la nit d’amor serà més intensa en la descripció d’aquest viatge (i els seus detalls insignificants però obsessius) que no pas la unió amb la parella. I també és òptima L’aventura d’un poeta, en què una simple estada prop de la platja acaba convertint-se en un salt de “la bellesa de la naturalesa”, plena de silencis, a “l’angoixa del món humà”; el conte es precipita ple de vertigen en el terbolí d’una realitat torrencialment inexpressable, on les paraules ja no saben discriminar res, atapeïdes i terribles.

I excel·lent és el conte L’aventura d’un automobilista, en què un home busca la conciliació amb una dona viatjant a veure-la, i de cop arriben totes les aprensions pensant que ella també deu estar fent aquest viatge, però en sentit contrari.

Mig tràgics mig hilarants, vitals en l’estil i aspres en el sentit profund, aquests contes destaquen en conjunt però alhora funcionen com peces autònomes, perfectament separables de l’aplec, fet que no passa en altres reculls, com ara Palomar o Marcovaldo. Alegrem-nos, doncs, que Els amors difícils es publiqui per primer cop en català, en bona traducció de Teresa Muñoz.