_
_
_
_
_

Xinesos molt shakespearians

Oriol Broggi reinventa un clàssic xinès al Romea amb Pablo Derqui i Julio Manrique

Jacinto Antón
Imatge del muntatge de "L’orfe del clan dels Zhao", al Teatre Romea
Imatge del muntatge de "L’orfe del clan dels Zhao", al Teatre Romea bito cels

Amb les lliçons de Peter Brook ben apreses i la mirada posada en Shakespeare, Oriol Broggi emprèn una de les més grans aventures teatrals de la seva carrera: L’orfe del clan dels Zhao, una obra clàssica del teatre xinès que puja ara a l’escenari del Teatre Romea de Barcelona en una producció de La Perla 29, amb un repartiment en què figuren Julio Manrique, Pablo Derqui, Ernest Villegas, Lluís Marco, Borja Espinosa, Marta Marco i Joan Garriga, de la Troba Kung-Fú (!) que posa la música en directe.

Que pugi a l’escenari és un dir, perquè l’espectacle (l’estrena oficial és avui dijous) es representa en un espai central, una gran plataforma amb sorra que cobreix de manera insòlita la platea i amb el públic acomodat en quatre grades als costats, una transformació que busca una nova relació amb l’espectador seguint els ensenyaments del director del Mahabharata.

La peça, per la qual Broggi afirma haver-se vist seduït des de fa anys fins a aconseguir muntar-la, és la història, escrita al segle XIII per Ji Juanxing, d’un sagnant episodi de l’època dels Regnes Combatents (del 475 aC a la unificació pels Qin el 221 aC). “És una història molt shakespeariana o sofocliana”, explica el director en una pausa dels últims assajos, “una gran tragèdia d’aquest estil, encara que una mica diferent, lògicament, perquè els xinesos ho són”.

L’orfe del clan dels Zhao

De Ji Juanxiang.

Teatro Romea, Barcelona.

Des de avui fins al 11 de maig

A l’obra, un sinistre general extermina un ministre rival i els 300 membres de la seva família, per esborrar de la faç de la terra tota la seva estirp. L’únic supervivent és el jove orfe del títol, que serà l’encarregat de venjar el seu clan. Sovint s’ha vist la història com la d’un Hamlet xinès. “És una obra molt forta, molt essencial, un home que té mania a un altre i el mata, a ell i els 300 de la seva família. Vaja, és que ni Macbeth. I a més no té remordiments. És una història molt llegendària, molt com un conte, però alhora tremenda, molt patapam. En un moment es passa del conte xinès als problemes de la llibertat individual i el destí, al terreny de Mouawad. Tenia ganes de fer una cosa així. Molt diferent i rotunda, encara que alhora molt poètica. Ens serveix als actors i als espectadors per descobrir alguna cosa nova i investigar una altra tradició i una altra forma de fer teatre”. La passió de Broggi per aquests Zhao, com es veu, és contagiosa.

Assenyala que han muntat la història —en traducció catalana de Joan Sellent sobre la castellana d’Alicia Relinque i amb dramatúrgia de Marc Artigau i el mateix Broggi— reinventant el clàssic, creant un codi propi, una mena d’estil mig oriental i mig occidental. El director creu que ficar mà així al clàssic xinès no és violentar-lo: “És el mateix que es fa contínuament amb Shakespeare en adaptar-lo”. Precisament, Broggi i Julio Manrique van anar a veure el muntatge que la Royal Shakespeare va fer de l’obra, un espectacle amb grandíssims actors, però els va semblar una versió una mica llepada. “Nosaltres hem tallat, reescrit, hem fet algunes trampes, però sense deixar d’oferir l’obra que va escriure Junxiang adaptant d’un relat oral”.

Broggi, que és un inveterat admirador de Kurosawa i ha barrejat elements japonesos —com ara els vestits de judo, que a més són barats—, recalca haver descobert amb la peça el món xinès clàssic, que l’ha enamorat.

Sobre els films èpics xinesos, a l’estil de les dagues voladores, diu que és conscient de no poder competir amb la fotografia i els boscos de bambú i tota la bellesa cromàtica. “Fem servir algunes projeccions però la nostra aproximació és des d’allò teatral”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_