Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Quan plovien bombes al Born

El setge de 1714 a Barcelona suposà la fi d’una societat, segons l’últim gran estudi de Garcia Espuche

Bombas lanzadas sobre el Born en 1714.

Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) fa 34 anys que estudia la Barcelona dels segles XVII i XVIII. Ja ho feia quan a ningú li interessava aquest període de la història de la ciutat. El 2002 va descobrir, per atzar, els treballs arqueològics que es feien a l’interior del mercat del Born per construir la biblioteca provincial, i ràpidament va situar sobre el terreny el que ell ja coneixia per la documentació, sobretot les actes notarials conservades a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona del Col·legi de Notaris: com eren les cases i qui eren els seus propietaris en aquesta zona de la Barcelona que va quedar arrasada temps després del setge borbònic que va acabar l’11 de setembre de 1714. És el mateix lloc que des de fa sis mesos acull el Born CC, un equipament cultural que en aquest mig any ja han visitat més d’un milió de persones.

Garcia Espuche ha publicat un grapat d’obres sobre el tema, entre els quals hi ha La ciutat del Born, un enorme llibre publicat el 2009, o els 10 volums publicats dels 12 que formen la col·lecció Barcelona 1700, en la qual han col·laborat 40 investigadors. Amb aquestes obres ha aconseguit donar un gir de 180 graus en el coneixement d’aquest període de la ciutat, que ha passat de ser considerat decadent a comptar amb una prosperitat interrompuda bruscament.

L’últim llibre que ha escrit aquest historiador és Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 (Empúries), en el qual posa nom a més de 3.000 barcelonins —dels 40.000 que es creu que vivien a la ciutat— que van patir i van defensar la plaça en primera persona en el tram final de la Guerra Successió, en el qual les tropes de Felip V van sotmetre Barcelona a un terrible setge de 414 dies. El llibre, un altre exemple de microhistòria, surt avui a la venda.

El llibre se centra en la vida de milers de ciutadans abans, durant i després del setge

La nova obra d’Albert Garcia Espuche —de gairebé mil pàgines i 500 notes— no explica els fets bèl·lics, que l’autor considera estudiats àmpliament per altres autors: “Una batalla insòlita en què uns pocs milers d’assetjats van intentar resistir els exèrcits de les dues corones, Espanya i França”. Se centra en els efectes col·laterals de la guerra i en la vida de milers de ciutadans anònims abans, durant i després del setge de Barcelona de 1714.

Garcia Espuche parla del que anomena “les quatre Barcelones”. La primera, la pròspera i equilibrada de final del segle XVII i inici del XVIII, una ciutat dinàmica, amb una economia puixant i una vida social, cultural i quotidiana intensa, en la qual hi havia un grau de participació ciutadana superior al de la majoria de poblacions europees, segons l’autor. La segona, la Barcelona que va ser cort reial de Carles III, en la qual es trenca l’equilibri ciutadà en omplir-se la ciutat de nobles, administradors, servidors i buscadors dels favors del monarca i en la qual molts barcelonins es van enriquir amb la nova conjuntura. Entre els que recalen en aquells dies a la ciutat, destaca el viatger napolità Giovanni Francesco Gemelli, de qui es diu que va inspirar Jules Verne per escriure La volta al món en vuitanta dies i que va ser a Barcelona entre 1708 i 1709, amb l’objectiu d’obtenir favors del rei, que al final va aconseguir. A aquesta ciutat reial també van arribar austriacistes aragonesos, castellans i, sobretot, valencians (un col·lectiu al qual l’autor dedica un bon nombre de pàgines) obligats a abandonar casa seva davant l’avenç de les tropes de Felip V, tot buscant subsistir. En total, segons algunes fonts, uns 10.000 refugiats empobrits.

ampliar foto
Albert Garcia Espuche, en el yacimiento del Born.

La tercera Barcelona és l’assetjada, en la qual les dinàmiques de funcionament es van veure alterades davant la impossibilitat de desenvolupar una vida normal. Incomunicada i reclosa, la ciutat i la seva economia van acabar col·lapsades, cosa que va portar els seus habitants a la fam a partir d’un moment determinat, bé per falta d’aliments, bé per la impossibilitat de comprar a causa de l’augment dels preus. És el cas del valencià Josep Camañes i Miralles, que va patir el setge de Morella i, després de sortir de la presó el 1711, es va traslladar a Barcelona. La seva narració en primera persona és impactant, quan relata la fam que patia diàriament: “Tots els matins buscant pa per menjar al migdia”. La ciutat assetjada també va veure alterat el seu ritme diari i festiu: es van prohibir els jocs i les apostes, es van tancar els triquets i es va posar fi al consum d’alcohol —sobretot del vi refredat amb gel— i al carnaval, a més d’imposar una forma de vestir en què imperava el color negre. Per descomptat, també es va prohibir el costum de les dones de portar els pits a l’aire, un hàbit que els bisbes havien perseguit infructuosament.

La quarta Barcelona retratada per l’historiador és la derrotada, en la qual es mostra la cruesa de la postguerra. La recuperació de la normalitat, que algunes fonts han destacat, com ara les Narraciones históricas de Francesc de Castellví —capità de la Coronela (la força armada creada pels col·legis i gremis de la ciutat), nascut a Montblanc el 1682, que va viure en primera línia aquells fets i que els va escriure en el seu exili a Viena—, va ser impossible, segons Garcia Espuche. Durant el bombardeig continuat a la ciutat —el dia 18 de juny, el duc de Pópuli no va dubtar a llançar 5.000 projectils que li havien acabat d’arribar quan es va anunciar que el substituiria el duc de Berwick com a general de les tropes de setge—, totes les cases, sense excepció, es van veure afectades. “No és cert que l’endemà s’obrissin les botigues, perquè no hi havia portes per obrir, ni res per vendre o comprar, moltes persones s’acostaven al nivell de la misèria i demanaven caritat”, assegura Garcia Espuche.

Després, en fred, els vencedors van decidir enderrocar mil cases (el 17% de tot el teixit urbà), i tot el barri de la Ribera, considerat el més actiu en la defensa de la ciutat, per construir la Ciutadella. El llibre acaba el 1725, any en què coincideixen la Pau de Viena entre Carles VI (l’arxiduc Carles ja emperador) i Felip V, que tancava tots els serrells de la Guerra de Successió, i el final de la construcció de la ciutadella borbònica de Barcelona, en la qual paradoxalment van treballar molts dels que havien hagut de destruir les seves cases per aixecar-la.

El autor s’ha llegit des de l’any 2002 més d’1,2 milions d’actes notarials

Fins ara, Garcia Espuche ha aportat informació sobre la compravenda; els lloguers i els propietaris de les cases; de com estaven formades les famílies, de què treballaven i es guanyaven la vida; dels productes que omplien les adrogueries, vinguts de totes les parts del món; dels dolços que es menjaven, les festes i els jocs que es practicaven; de la seva passió pel cafè, el tabac o la xocolata, o la manera de vestir en aquesta ciutat fa 300 anys, entre molts altres detalls que van quedar reflectits en les actes notarials —“n’he llegit més de 1.200.000, però segueixo tremolant d’emoció davant de cada nova acta, pel que em pugui oferir, és una barreja de tafaner i Sherlock Holmes”— i en els materials excavats del jaciment del Born.

ampliar foto
Centenars de fragments de vaixella blava, la que s’utilitzava a la majoria de llars de la Barcelona del 1700.

El nou llibre de Garcia Espuche és un pas més. A través del que denomina “Notícies” , l’autor explica de manera cronològica durant 17 anys —del 12 de gener de 1708 al 30 abril 1725— històries protagonitzades per ciutadans anònims que els seus admirats notaris recollien amb gran professionalitat. És el cas de Josep Amat, que, malgrat el perill que suposava creuar la ciutat enmig del continu bombardeig, acudia a un acte que ens sembla estrany, o com a mínim prescindible, com és la presa de possessió d’una casa (gairebé derruïda) que havia comprat el mercader Josep Ignasi Vidal. El 23 de setembre, acabat el setge, Jerònima Grimosachs s’excusa al mateix notari de no haver complert amb la seva obligació de fer l’inventari post mortem del seu espòs. No eren excuses. Joan Francesc de Masdéu havia mort el 13 d’agost defensant el baluard de Santa Clara amb el seu batalló de la Verge de la Mercè, casa seva estava destruïda, els seus béns i mobles, repartits per la ciutat, i ells vivia en un convent.

Fins i tot l’Església no deixava de recórrer als notaris per donar fe terrenal: el 23 de juliol, les monges del convent de Santa Clara, temoroses que del cel caiguessin bombes que afectessin les restes de la seva santa, situats al centre del claustre, van cridar un funcionari judicial per registrar el trasllat del cos. En aquesta mateixa Barcelona en què operaven 77 notaris, després de la vintena que van marxar abans de l’inici del setge, davant el miracle que va suposar que el Crist del convent de Sant Francesc de Paula mogués les pestanyes, no es va optar per notificar-ho al bisbe, com es podria preveure, sinó que es va cridar el notari Josep Brossa, perquè n’aixequés acta.

I és que, a la Barcelona del 1714, el respecte pels usos, els costums i les lleis i la defensa de la res publica formaven part de les obligacions morals que es realitzaven amb normalitat, fins i tot en els moments més dramàtics del setge. “No es deixaran de complir les formes de fer que la societat s’havia imposat des de feia molt”, va explicar l’historiador durant la presentació del llibre. El mateix 11 de setembre, quan la ciutat queia en mans de l’enemic, es van registrar batejos com el de Dionisia Violant, i casaments com la del capità Sebastián Molet i Leocadia Comellas a Santa Maria del Mar.

ampliar foto
El yacimiento del Born, esta semana.

La responsabilitat col·lectiva —tota una lliçó avui dia, en un moment en què tothom eludeix fins i tot ser president d’escala— convertia ciutadans modestos en representants i mandataris de la ciutat per un període de temps. És el cas del cirurgià Mateu Hereu, “un vell amic”, segons Espuche, que va ser seleccionat a l’atzar pel seu gremi per ser conseller durant un any, en què va alternar les seves responsabilitats afaitant, traient queixals i sagnant, amb les reunions a la Casa de la Ciutat. Al cap d’un any, Hereu va tornar a ser un ciutadà normal, segons ha pogut comprovar l’autor.

A partir de les actes notarials, de les parroquials d’esglésies i monestirs, de les llistes d’ingressos de soldats en hospitals com el de la Santa Creu, o de fonts escrites com les Narraciones históricas de Castellví i els diaris de Giovanni Gemelli, a més de tot un seguit de dietaris escrits en aquell moment i que ara estan sent recuperats per historiadors com Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro i Mireia Campadabal, l’autor crea un mosaic que mostra una societat barcelonina amb una sèrie de valors que també es van acabar amb el final de la guerra: Catalunya va perdre els seus drets amb el Decret de Nova Planta, Barcelona va haver d’eliminar el Consell de Cent, substituït per administradors directament nomenats per Felip V, “però també es va imposar un model absolutista de fer les coses, amb controladors, que va posar fi a aquest model de societat. El meu llibre és un manifest, és el castellví dels anònims”, assegura.

L’historiador presenta arguments per defensar que durant el setge de Barcelona hi va haver comportaments universals, que es repeteixen en qualsevol setge: “Uns pocs es van aprofitar de la situació i van acaparar queviures per després vendre’ls a uns preus desorbitats”. També el sorprèn que en moments desesperats imperés el comportament civil: “Quan era necessari demanar més homes per defensar la part més perillosa de les muralles es demanaven voluntaris. Si una persona s’hi negava, en lloc d’afusellar-lo, com hauria sigut normal, respectaven la seva decisió, cosa que crida l’atenció en un moment de màxima tensió”. Tampoc van faltar els “bons tecnòcrates o gestors”, que no van dubtar a passar-se de bàndol sense cap mirament. És el cas del negociant Ignasi Fontaner i Martell, un ric mercader que va guanyar una gran fortuna amb el negoci de l’aiguardent, i que l’abril de 1709 va llogar una torre al mateix Carles III, que el va acabar fent noble. Supervivent nat, quan Felip V va vèncer, es va transmutar ràpidament d’austriacista a felipista, i va ser nomenat amb un càrrec de confiança com a tresorer de la construcció de la Ciutadella, càrrec que va exercir fins que el va rellevar el seu fill.

La derrota és també el final d’una manera d’entendre la ‘res publica’ al segle XVIII

A l’historiador se li escapa la “mania” d’atribuir a Rafael Casanova un caràcter poc decidit com a militar, quan en algunes de les seves actuacions es veu “el seu caràcter fort i enèrgic”, sempre en detriment del revalorat general Antoni de Villarroel. En el seu llibre també demostra que la persona que es va considerar morta a l’hospital de la Santa Creu l’11 de setembre, per fer-lo desaparèixer, no era el doctor en drets, sinó el jove sastre Rafael Casanovas, “amb essa”, natural de Vilafranca.

“L’avantatge de la cosa escrita és que queda, els actes no”, va explicar Garcia Espuche durant la presentació del seu llibre —que no va comptar amb cap representant institucional— en una petita sala del Born CC, el centre cultural que tant deu a l’historiador, ja que va ser-ne el principal valedor quan la majoria apostaven per construir la biblioteca provincial sobre les restes arqueològiques. Un acte que contrasta amb el que va acollir el Saló de Cent el 2009 per presentar La ciutat del Born, el totxo, com l’anomena amicalment el seu autor. Tampoc no va fer acte de presència Quim Torra, el director del Born CC, tot i que es trobava en l’equipament.

Garcia Espuche va reconèixer que li hauria agradat que hi hagués hagut més col·laboració entre el Born CC i l’editorial Empúries. En un moment donat va assegurar: “No llegeixo novel·la històrica, ja que la realitat supera la ficció”. Curiosament, un dels personatges reals que apareix en el seu llibre és el militar Martín de Zubiría, la història del qual s’explica sota l’epígraf “el català que no ho era”, en què rebat l’origen que li atorga Castellví: no era català de Tortosa com s’ha explicat, sinó navarrès de Lizarra. Martín de Zubiría és el protagonista de la famosa novel·la de Sánchez Piñol, Victus. En un altre moment, Garcia Espuche recull el testimoni del frare Manel Soler, que davant la intensa jornada de bombes assegura: “L’estrago es recordarà 300 anys” (nota 185). El frare no podia imaginar fins a quin punt.