_
_
_
_
_
MARGINALIA

El setge de 1706

Es tradueix ‘Barcelona atacada pels francesos’, poema èpic en llatí sobre l’episodi

Participants a la Via Catalana, l’any passat.
Participants a la Via Catalana, l’any passat.

Si discutíem a fons el caràcter legal, o no, del referèndum previst pel novembre a Catalunya, arribaríem a la conclusió que la seva veritable manca de legitimitat no es troba en els límits que estableix la Constitució espanyola —votada i acceptada solemnement pel nostre president quan es va escaure—, sinó en la manca de sobirania intel·lectual d’una molt gran part de les persones convocades a les urnes. És molt dubtós —i certament molt discutible, fins i tot amb la Carta Magna a la mà— que la Constitució prohibeixi als catalans pronunciar-se sobre la seva voluntat d’esdevenir un poble independent; però no és gens dubtós que allò que mourà la gent a decantar-se per una cosa, i també per la contrària, no serà un coneixement com cal de totes les causes que podrien justificar la convocatòria d’aquest referèndum. Dit amb més claredat: la majoria dels catalans, a aquestes altures, no saben amb detall per quina raó els ha de convenir més ser independents que dependents, i, pitjor encara, només tenen una idea molt vaga dels fets històrics que van provocar, al seu moment —després la qüestió ha estat corregida en molt alta mesura—, la liquidació dels privilegis, furs i garanties que els catalans teníem abans, no de 1714, sinó de la proclamació del Decret de Nova Planta, potser abans i tot de la Guerra dels Segadors (1640-1659).

Ras i curt: es fa molta propaganda amb poc fonament històric; s’ha comès la ximpleria de restaurar ruïnes del XVIII per a emoció i dispendi de ciutadans carregats de bona fe; han estat amagades les arrels reaccionàries i burgeses del nostre nacionalisme (com de qualsevol altre), i, per fi, però cosa d’importància, no s’ha explicat al poble —rara entitat, molt preuada pels romàntics, també pels règims absoluts— què va succeir entre 1702 i l’últim setge de Barcelona durant la Guerra de Successió, el 1714. Conec poca gent que sàpiga per què les tropes alineades amb Felip V van combatre les aliades d’una colla de països del continent, en defensa de la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria; no conec quasi ningú que sàpiga que aquest va tenir cort a Barcelona i Madrid, i que ell mateix va reblar el seu matrimoni a Santa Maria del Mar, el 1708; ni en quines circumstàncies o amb quines tropes aquesta contesa dinàstica es va resoldre a favor dels francesos i dels espanyols addictes al Borbó. Si pregunteu al poble per Elisabet Cristina de Brunsvic, hom us posarà cara de mal conhort; si demaneu quin emperador del Sacre Imperi precedí Carles III en el govern del país centreeuropeu, alçaran els ulls al cel en senyal de beata ignorància; si els pregunteu pel paper dels vigatans durant la guerra —oh noble ciutat d’Osona, o dignes austriacistes d’aquell temps!—, alçaran les espatlles; si inquiriu les raons per les quals es va disputar internacionalment la possessió del tron d’Espanya a la mort de Carles II d’Àustria, trobareu rostres perplexos.

Aquí resideix el caràcter il·legítim de la proposada consulta, o la seva escassa legitimitat: en el fet que la ciutadania —terme car als il·lustrats i als republicans de debò— té prou raons per manifestar el seu anhel, però no en té cap, o molt poques, per votar amb un coneixement enraonat de la situació: no solament de les situacions del passat, sinó també del present i del futur, tema que demanaria un altre article. Cap acció política —la nostra és radical en extrem— posseeix legitimitat si no es troba sòlidament assentada en un perfecte coneixement de causa: quan succeeix això, els efectes solen ser catastròfics.

Permeti ara el lector que li aconselli un llibre que vindrà a omplir el buit enorme que he indicat, és a dir, el no-saber que envolta, com una crisàlide, tot el procés dels nostres dies: Barcelona atacada pels francesos, és a dir, el setge de Barcelona de 1706, en traducció d’Alejandro Coroleu i Maria Paredes (Martorell, Adesiara, 2014). És un testimoni de primera categoria, una mica al·legoritzat, virgilitzat i amb ressonàncies bíbliques i mitològiques, d’un dels episodis de la Guerra de Successió. L’original és escrit en hexàmetres llatins, però el lector trobarà, al costat, una bellíssima traducció en el català que ara es parla quan es parla bé.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_