Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Barcelona, peu a peu

Un llibre recull els millors reportatges de Huertas Claveria sobre la ‘ciutat invisible’

Ampliar foto
Visita de l’alcalde Enric Masó, el 1974, per diversos barris. Al mig, amb cartera i pantaló clar, Huertas.

Als darrers anys de la seva vida, Josep Maria Huertas (Barcelona, 1939-2007) va mostrar més preocupació pel dolor als peus que, després, atenció a la malaltia que el portà prematurament i injusta a la mort. Fàcil: per a ell, eren tan importants en la seva concepció periodística com les mans. Sense carnet de conduir, amb transport públic com a molt, anà a peu al cor de l’horror de la Barcelona dels anys seixanta i setanta, on s’obrí pas a cop de llibreta i bolígraf, un Henry Stanley de la miserable selva urbanística barcelonina que el portà allà on ell va batejar la primera de les seves temibles sèries: Donde la ciudad tiene otros nombres. Ja saben: barraques de Montjuïc, el Carmel, la Perona, el Camp de la Bota, Verdun...

El mèrit del que engegà Huertas és, com a mínim, doble: comença a reflectir aquestes expedicions en la premsa gran (la revista Signo i el diari El Correo Catalán) el 1964, en ple franquisme especulatiu, i ho fa, a sobre, quan a tothom aquelles jungles els queden molt lluny: el gran Alexandre Cirici Pellicer i el seu fonamental Barcelona pam a pam és de 1971 i se centra en Ciutat Vella i l’Eixample. Huertas l’hi etzibà en una entrevista amb aquell estil tal com raja tan propi d’ell, i Cirici s’hi tornà: “Faci-ho vostè”. Així va ser: acabarien sortint, el 1976, els set volums de Tots els barris de Barcelona, feinada encara avui de referència feta amb Jaume Fabre.

El laboratori dels llibres es pot veure ara en els reportatges sobre aquells barris (seleccionats d’entre els 6.000 articles que escriví en 126 capçaleres), que elaborà entre 1964 i 1975, aplegats a Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona. Publicat per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (amb índex toponímic i de relació d’articles, a banda de peces de i sobre el personatge i la ciutat, signats per veterans com el mateix Fabre, Maria Eugènia Ibàñez, Maria Favà, Eugeni Madueño, Mercè Tatjer o darrers huertamaros com Marc Andreu), la seva lectura diu molt de la Barcelona franquista i del periodista.

Hi ha dues claus: el component cristià (que adquirí a la parròquia del Guinardó) i el fet d’anar a peu, cosa que li permetia parlar amb la gent del barri i que explica la vivesa, la sensació de neorealisme italià dels seus textos. Amb matxets documentals tan sòlids com el Registre de la Propietat, els escassos estudis tècnics de l’època, les revistes de barri i la veu dels del carrer, Huertas es fica pertot arreu. Tot se li converteix en impagable font de primera mà. La sèrie Los nueve barrios, uno a uno, al Tele/eXprés, entre 1972 i 1973, n’és un bon exemple: una conversa que escolta en un bar de Vallbona li dóna pistes de com els immigrants troben habitatges d’amagatotis; a Roquetes veu com les noies duen les sabates a les mans per no fer-les malbé amb tant de fang quan van cap a Barcelona; a Trinitat Nova veu en diversos descampats “ratas como conejos e, incluso, alguna culebra”; a les anomenades Casas del Gobernador, al Verdun, constata l’existència dels carnets de residents que les autoritats imposen als veïns per controlar que no s’hi colin més immigrants. Alguns reportatges són de tall històric, de presentació, però fins i tot en aquests hi ha sempre un to de combat, com a la sèrie de 1971 en què denuncia la deformació especulativa del pla de la Ribera. I perquè ningú dubti de l’ètica periodística, també donava veu al gerent dels promotors, Miquel Roca Junyent. A més, amb una Regula (després, una Zeiss Ikon), pren fotografies: segons a on (revista Destino), li paguen més, però ho fa bàsicament per voluntat documental, gairebé d’historiador.

Ha passat mig segle del primer reportatge recollit i, en canvi, el llibre hauria de ser avui, com el seu autor, a les facultats de periodisme i als despatxos municipals: llits calents, pisos pastera, desnonaments... El Nou Nou Periodisme local i una determinada, per invisible per a alguns, Barcelona són al costat de casa.