Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

On està el tresor del Puig?

El museu arqueològic promogut per l’arquebisbe Mayoral a València va desaparéixer en dos guerres sense deixar rastre

Ampliar foto
Dibuix d’escultures romanes d’El Puig, d'A. Laborde.

Des del 1763 i fins al 1812, hi va haver al palau arquebisbal de València, al costat de la Seu, una gran col·lecció arqueològica i numismàtica, la primera d’Espanya amb vocació de museu públic, iniciada per l’arquebisbe Andrés Mayoral. Era el batejat com a ‘Museo de Antigüedades’, del qual en sabem per les cartes que es conserven dels seus promotors i pels dibuixos que feren estudiosos contemporanis, com ara l’alacantí Antonio Valcárcel i el viatger francés Alexandre Laborde, que traslladaren al paper almenys tretze paviments de mosaics romans, més d’una desena d’escultures i nombrosos fragments arquitectònics i de sepulcres. Tot, a més d’una col·lecció de més de 6.000 monedes gregues i romanes, va desaparéixer el 7 de gener de 1812, quan les tropes franceses assetjaren València i un projectil va incendiar i destruir el Palau Arquebisbal.

Es va cremar tot allò que custodiava el ‘Museo de Antigüedades’? O va ser espoliat pels francesos, o pels mateixos valencians? “No ho sabem”, explica Ferran Arasa, professor de Prehistòria i Arqueologia en la Universitat de València i expert en arqueologia romana. “Ja en la Guerra del Francés la col·lecció es va donar per desapareguda, i no tenim constància que es conservara en cap altre lloc, ni que els francesos se l’endugueren”. Arasa ha consultat fins i tot els exemplars del Diario de Valencia d’aquells dies, però el periòdic “no conta res sobre la sort que va córrer la col·lecció, ni tan sols hi ha notícia de l’incendi del Palau”.

Amb els seus estudis sobre el rastre del tresor del 'Museo de Antigüedades', Arasa se suma a la nombrosíssima bibliografia que ha generat la col·lecció desapareguda, molt coneguda entre els experts, però molt poc entre els valencians. “La majoria de les peces procedien de la vila romana del Puig”, explica Arasa. Aquest jaciment, dit també el Vilar o Vila de la Cebolla, va ser descobert el 1608 quan, en transformar-se com a terreny de cultius, aparegueren monedes, peces de sepulcres i una escultura. Posteriorment, en canviar la parcel·la de propietari el 1745, s’hi trobaren sis escultures de marbre més.

ampliar foto
Reproducció a tinta xinesa d’un mosaic romà d’El Puig. A.Valcàrcel.

Aquestes peces foren l’inici del ‘Museo de Antigüedades’ promogut per l’il·lustrat Francisco Pérez Bayer, secretari de l’arquebisbe Mayoral. “Yo nada, nada entiendo…”, escrivia Mayoral el 1763, confós i reconeixent la seua ignorància davant l’afany de col·leccionisme arqueològic i numismàtic del seu secretari, però al qual li va donar tot el suport dissenyant un espai específic al Palau per a albergar les troballes. “Aquesta carta de Mayoral és la primera constatació que tenim del ‘Museo de Antigüedades’”, diu Arasa. Pérez Bayer va ordenar noves excavacions al jaciment del Puig el 1768: aparegueren quatre fragments d’escultures, paviments de mosaic i diverses peces arquitectòniques que s’han datat en el segle ii de la nostra era. Una excavació posterior, el 1777, va eixamplar la col·lecció del Palau Arquebisbal.

Per diverses cròniques escrites se sap que la vila romana del Puig constava de deu habitacions, com a mínim, amb paviment de mosaic, almàsseres i termes amb nombroses escultures decoratives. “La vila està actualment davall d’un tarongerar i una caseta”, ens explica Arasa mostrant-nos una foto aèria amb un punt que marca la localització del jaciment.

Però el Palau Arquebisbal acollia també restes d’altres viles romanes (per exemple, de Rafelbunyol i de Puçol). En coneguem part del contingut gràcies als dibuixos que feren Antonio Valcárcel i Alexandre Laborde abans de la destrucció del Palau el 1812. Dels dos cronistes que afortunadament il·lustraren aqueixa col·lecció arqueològica es conserven dibuixos de 13 mosaics amb motius mitològics, geomètrics i naturalistes, més d’una desena d’escultures mitològiques (de Dionís, Eros, Pan, Narcís, Bacus…) i nombrosos fragments ceràmics, epigràfics i de capitells.

ampliar foto
Dibuix d’un mosaic romà descobert el 1745. Real Academia de la Historia.

També hi havia alguna rèplica, per exemple, una còpia del mosaic que il·lustra l’encapçalament d’aquest reportatge, descobert a Sagunt el 1745 i que representa Dionís cavalcant sobre un tigre. “L’original, tot i l’ordre de conservació del mateix rei Felip V, va ser espoliat del jaciment de Sagunt tessel·la a tessel·la”, comenta Arasa. La rèplica que es conservava al Palau Arquebisbal de València es va fer amb peces procedents d’altres mosaics romans.

“Sens dubte”, afirma Arasa, “es tractava d’una de les col·leccions de peces romanes més importants d’Espanya, i la primera de vocació pública, perquè n’hi havia algunes de privades”. “No hi ha hagut en terres valencianes”, afig, “cap altra de semblant per la seua qualitat i diversitat”. I què va passar amb les més de 6.000 monedes que es custodiaven al museu arquebisbal? “Del monetari, no en tenim cap constància”, conclou Arasa, “no hi ha notícies i no es van fer còpies de les peces”.

Tot i que el mariscal Suchet, durant l’ocupació francesa de València, va intentar constituir un altre ‘Museo de Antigüedades’ (les peces del qual es recolliren al convent del Carme i ara es conserven al Museu de Belles Arts de Sant Pius V), no es va reprendre un projecte semblant al mateix Palau Arquebisbal fins al 1922, en trobar-se restes de tres mosaics romans dels que configuraven el projecte iniciat per l’arquebisbe Mayoral. Però un altre incendi de l’edifici durant la Guerra Civil del 1936 va destruir, per segona vegada, el Palau i, per tant, el rastre d’aquell tresor.

La primera (i més gran) biblioteca pública d’Espanya

E. C.

L’origen del ‘Museo de Antigüedades’ es remunta al 1758, en l’època en què l’arquebisbe Andrés Mayoral va fundar al Palau Arquebisbal la primera “biblioteca pública a beneficio del común” d’Espanya, és a dir, la primera biblioteca d’accés lliure. Als llibres se sumaren les antiguitats, allò que ara denominem restes arqueològiques, gràcies a Pérez Bayer. El 1769 la biblioteca ja incloïa 12.000 volums i, segons l’il·lustrat Gregori Mayans, era “la más numerosa de este Reino”. Quan el 1771 s’ordena que totes les capitals de província tinguen una biblioteca pública “para el cultivo de las letras”, l’erudit Orellana ja adverteix que molt poques, “o ninguna, podrá aventajar o tal vez igualar a la de Valencia”. Segons altres cronistes, va arribar als 50.000 volums, que el 1812, amb el bombardeig sobre el Palau, proporcionaren el combustible perfecte per a la destrucció de l’edifici i de totes les col·leccions que contenia.