_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La vida segueix igual

Seguim donant-li voltes a la trompa en què esdevé la nostra llengua, a veure si de tant de marejar-la acaba fent forat i desapareix

Faig esment a aquesta asserció, com saben també títol d’una popular cançò melòdica dels setanta, per asseverar que res no canvia encara que puga semblar el contrari. Veritat és que qualsevol pot esgrimir un raonament a la inversa i referir que, a pesar de tot, res és el que sembla, però als fets incontestables cal remetre’s perquè parlen per sí mateixos i comprovem, tots plegats, que tot segueix un discurs previsible (allò de lògic ho deixem per a una altra ocasió).

A València, per exemple, sense anar més lluny, continuem en mans dels de sempre, almenys des de fa més de vint anys en el govern municipal i quasi altres tants en les dels mateixos en seu autonòmica. Creuen que algú d’ells s’ha plantejat, en pura lògica democràtica (i abans que aquesta, cívica) deixar d’estirar la mamella per allò d’obrir pas, si escau, a altres persones i idees abans que esdevinga una convulsió fatal?

Al País Valencià seguim donant-li voltes a la trompa en què esdevé la nostra llengua, a veure si de tant de marejar-la acaba fent forat i desapareix de la faç de la terra. Potser el que entre tots estiguem aconseguint des que s’hi aprovara la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és això mateix, i la prova del cotó no és la polèmica interessada d’uns o d’altres que de sobte rebrota, molt menys la desaparició d’aquest model de RTVV que patíem, ho és el pes específic que té per a la Conselleria d’Educació i la seua aplicació a la baixa en els centres d’ensenyament en detriment del seu coneixement pels nostres fills.

Si furguem una mica en el parnàs universitari, on la candidatura de l’actual rector es postulava a repetir mandat a pesar de la que cau, això sí, esperonada per la de l’iconoclasta Vicent J. Martínez (ja veus a qui se li ocorre fer-li un pols a un rector que, legítimament tot cal dir-ho, reincideix en ser-ho), les coses no són tampoc millor. Total, la mateixa societat que encimbellà els polítics que patim no és la mateixa que conforma les aules universitàries? Mal que ens pese, així és i, vists els resultats previsibles que s’han donat, continuarà sent-ho quatre anys més.

Si se’n anem al panorama festiu, què volen que els diga que no sapiguem a hores d’ara: un cop més, la Crida marca un punt d’inflexió en la quotidinitat capitalina i l’inici de la catarsi col·lectiva fallera que, fins el dia de sant Josep, emmudirà les penes que arrosseguem per mitjà de ninots, traques, castells, coets, trons de bac, cercaviles, flors, música, llums i foc redemptor que, al capdavall, s’ho endurà tot amb la inevitable fumaguera negra que provoca fins a una altra ocasió.

Així som els valencians, efímers i inconsistents per naturalesa, mentre el món s’enfonsa al nostre voltant sent com som l’ull de l’huracà en tantes i tantes coses insistim erra que erra en el nostre tarannà caòtic, desgavellat i il·lusori. La realitat, ja ho saben, sempre supera la ficció, que és el mateix que dir que la vida segueix igual, no els sembla?

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Albert Ferrer Orts es profesor en la Universidad Autónoma de Chile

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_