Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Empitjorant l’Eixample

Un dels edificis més antics del districte donarà pas a un de nou que no aporta res

Triple façana de l’edifici de 1864, al carrer Urgell, que reemplaçarà un de nou de Barclays Bank Ampliar foto
Triple façana de l’edifici de 1864, al carrer Urgell, que reemplaçarà un de nou de Barclays Bank

El que probablement és un dels quatre edificis més antics de l’Eixample de Cerdà desapareixerà de la cantonada d’Urgell (número 30) amb Floridablanca per donar pas a la construcció d’un nou edifici d’habitatges. L’edifici en qüestió, construït el 1864, ha estat desallotjat fa pocs dies per poder donar pas al procés d’enderroc i construcció. Més enllà de la tasca social del que s’havia consolidat com un centre cívic alternatiu del barri, i que ara quedarà interrompuda, ens trobem davant d’una altra “injustícia”: la de l’enderroc d’una peça única, un rar cas d’edifici en xamfrà, construït pràcticament al mateix temps que l’eixample iniciava els seus passos i en un lloc, a més, ple de singularitat, pel fet de ser l’espai en el qual l’Eixample i la seva regular traça havien de resoldre la trobada amb les antigues rondes de la ciutat emmurallada.

L’edifici, que durant un temps va tenir quatre façanes, era a quatre vents, cosa especialment singular no tan sols per aquest fet en si, sinó també per la seva ubicació, ja que les façanes llargues donaven una al xamfrà i l’altra, la del darrere, a la ronda. Aquestes dues façanes tan diferents són com una teoria construïda. Una façana —la del carrer sobre el xamfrà— devia ser considerada com una novetat absoluta d’aquest nou Eixample, el que en altres exemples construïts pel mateix mestre d’obres Antoni Valls Galí —a la cantonada dels carrers Llúria i Consell de Cent, amb els esgrafiats i la gentil decoració urbana— és el vestit de gala al carrer. Finestres simples, sense balcons, disposades regularment sobre un mur ben plantat però amplificades per la decoració. L’altra façana expressava encara una solució arcaica que, com els vells masos del nord de Catalunya, està formada per galeries fetes amb arcs de mig punt, avui cegats però fàcilment restaurables, com demostra la restitució feta pel professor Enric Granell i els seus estudiants. En veure ara les seves restes maltractades ens adonem que la distància entre la construcció rural i la urbana no era en aquell moment tan distant, alhora que es mostra la pervivència d’un element poderós, pràctic i, m’atreviria a dir, alegre, com són aquests espais exteriors però a cobert en els quals el sol dóna l’hora a través de l’ombra dels arcs.

La casa que es tirarà té la mala sort de pertànyer a un patrimoni ‘ordinari’

L’improvisat centre social hauria pogut, potser, interpretar alguns d’aquests senyals del passat a la façana, enlloc de recórrer a la lumpen-iconografia del grafit, que en aquests casos no podem deixar de veure com el símptoma estètic de la imminent intervenció dels propietaris i de l’autoritat. Tots plegats hauríem de demostrar més interès i més complicitat amb l’edifici que s’ocupa que la que mostra la propietat. Aquest edifici té la mala sort de no formar part del patrimoni monumental i extraordinari, sinó de pertànyer a un patrimoni no monumental i en certa mesura ordinari. Un patrimoni que podria perfectament incloure’s en allò que no fa gaire Oran Pamuk reclamava per al seu Museu de la Innocència a Istanbul, fet amb elements corrents, quotidians i anònims. Quan enderroquem aquests edificis pensant que el substituiran obres arquitectòniques de més qualitat, gairebé sempre ens equivoquem. Si en tenim algun dubte n’hi ha prou a veure la proposta de la façana del nou edifici que hi farà Barclays Bank per veure que no aporta res. No farà millor la ciutat.

¿Té algun sentit encara reclamar per a aquesta ciutat afligida per la moda i la novetat provar de reconèixer el valor del que tenim? ¿No ens fa pensar que la nostra ciutat potser no necessita glamur al passeig de Gràcia o a la Diagonal, i que el que necessita és més intel·ligència i sensibilitat envers el nostre passat col·lectiu? D’aquests errors ja no en són culpables ni Franco ni l’alcalde Porcioles. ¿De conservar obres com aquesta en seguirem dient nostàlgia? ¿O seria simplement un gest d’intel·ligència?