Faust insondable

L’ànima romàntica aspira a l’absolut. L’anhel prometeic d’atènyer la categoria dels déus ha seduït els mortals i ha inspirat algunes de les grans obres de la literatura universal. Més enllà de la fe, més enllà de la raó, la ment humana busca una victòria a l’efímer del viure. Els humans volen abastar el món, com els déus, i malden endebades per superar la condició limitada i caduca que els tenalla. El coneixement té límits. La vida, l’amor, també. El Faust de Goethe, sadollat de saviesa, cerca la salvació en la joia i l’acció. De la mà de Mefistòfil, emprèn un viatge cap a l’avidesa del món que el durà a les fondàries de la infàmia.

Partint de Goethe, Fernando Pessoa planteja la seva tragèdia fàustica com una lluita al·legòrica entre la Intel·ligència i la Vida, en què la primera, representada per Faust, és sempre vençuda per la segona. La Intel·ligència s’esforça a comprendre la Vida, a dominar-la, a adaptar-s’hi, a dissoldre-la o a rendir-s’hi, i ho fa a través del pensament, la lluita, el raciocini, l’amor o l’acció. A pesar dels esforços titànics, prometeics, que hi esmerça, Faust topa a les palpentes amb el misteri, el rebuig, l’horror, la derrota, la incomprensió, el fracàs i la mort. Sense remissió, la Vida guanya la Intel·ligència i, embolcallant-les, s’imposa a la fi el Misteri.

A diferència del Faust goethià, el de Pessoa és un personatge descarnat, malenconiós, exhaust, nietzscheà. Atribolat pel pes del dolor de la vida, vençut per l’absurd de l’existència. Clos en una subjectivitat radical. Insondable. Extremat en tot, horroritzat de tot, aliè a tot. Però també paradoxal, ja que vol i dol. Explora els abismes, els deserts, els marges, les foscors, i no troba el consol en res: ni en els llibres, ni en els plaers, ni en el goig, ni en l’amor. I tanmateix reclama la felicitat. Des del laberint subjectiu, rebutja amb altivesa i menyspreu qualsevol mena d’alteritat on sentir-se acollit i comprès. I, malgrat tot, busca refer-hi llaços.

Incapaç de suportar l’horror de la raó, el Faust pessoà vindica que li obrin les portes del somni o la follia. De l’inconegut. Qüestiona i repta Déu, i tanmateix l’invoca. Desesperançat i espaordit, crida la mort i, així i tot, s’aferra a la vida. Exalça la follia i, això no obstant, exacerba la lògica i la lucidesa. S’arrecera en la solitud radical davant de la incomprensió dels altres i, alhora, en cerca l’empatia. Intenta estimar i, negat, hi renuncia. Voreja abismes i s’escuda en el poder del pensament. Ignora i inquireix. Consciència extremosa i entotsolada fins al deliri, es desviu pensant i, quan actua, s’enfonsa en l’abjecció i l’autoimmolació.

D’una fragmentarietat indagatòria, plena de ressonàncies internes i de reiteracions tentaculars, el text proteic de Pessoa presenta paisatges desoladors, d’una introspecció crua; meditacions fondes que temptegen els precipicis de la raó, reflexions transcendents, perspicaces i esqueixades sobre el més enllà de l’existència. Entre l’oratori i la lletania, cosida d’intertextualitat, la tragèdia pessoana arrela en el conflicte i la contradicció i porta la teatralitat al paroxisme de la lírica i la metafísica.

Editat de manera exquisida, impecablement fixat el text original per Teresa Sobral Cunha i traduït al català per Alèxia Sinoble, el Faust de Pessoa que ens ofereixen les Edicions Poncianes és un magnífic regal per a les lletres catalanes.