Joan Gaspart i la burgesia que se’n va rentar les mans

Qui ha de tenir mala consciència per no haver fet res per Salvador Puig Antich no és l’esquerra, sinó certa burgesia catalana. I no pas l’actiu moviment veïnal, però sí la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB) que, fundada el 1972 pels comerciants bombillaires (els preocupava l’enllumenat nadalenc), el juny de 1974 va deixar entrar les combatives associacions de barri que, en pocs mesos, van subvertir una entitat fins aleshores molt ben relacionada amb l’Ajuntament i el Govern Civil franquistes. Segons consta en l’acta de la junta de la FAVB celebrada el 23 de gener de 1974 a l’hotel Calderón, tothom va rebutjar “la sugerencia” del vocal Miquel Esquirol —bombillaire pròxim a Jordi Pujol i un dels fundadors de CDC— “en relación a elaborar una petición de clemencia con relación al último Consejo de Guerra”.

Esquirol i altres persones d’aquella junta diuen avui que no recorden res. Però l’acta és clara i consigna el resultat de la votació. La FAVB bombillaire va rebutjar sumar-se a la petició de clemència per Puig Antich signada per 26 entitats veïnals i eclesials de Barcelona amb l’argument que no tenia “suficientes puntos de referencia para fijar una política de actuación en asuntos ajenos al ámbito ciudadano”. Amb l’única excepció d’Esquirol, van condemnar Puig Antich l’aleshores president de la FAVB i dels comerciants del passeig de Gràcia, Manuel Sañes; els seus successors Juan Frías i Albert Pons Valón (regidor de CiU el 1979); Luis Vila, José Quinzá, Ramon Cotonat, José Compte, Rafael Rubin, Emili Orpinell, Joan Soler, José Jaume Sintes i Joan Gaspart Solves. Sí, l’actual president de Turisme de Barcelona i de la cadena HUSA (a la qual pertanyien els hotels Calderón i Oriente, seu de la FAVB) va votar en contra de demanar clemència per Puig Antich. Gaspart, que tampoc recorda els fets i en un primer moment nega haver estat a la junta de la FAVB, es defensa: “Si s’hagués tocat el tema, jo hauria estat d’acord amb Esquirol perquè sóc contrari a la pena de mort; sobre la vida només decideix Déu".

El jove Gaspart era vocal de la FAVB per l’Associació de Comerciants i Veïns de la Rambla, que comandaven el joier Amadeu Bagués i l’empresari tèxtil Enric Pantaleoni. I al darrere de tots plegats, com ell mateix va admetre en un llibre autoeditat on s’atribueix la creació d’una FAVB que el 1975 “perdé el seu interès inicial i es convertí en un organisme de caràcter gairebé polític”, hi havia el galerista Joan Antoni Maragall i Noble. Però l’exmembre de la Lliga passat al franquisme en plena Guerra Civil, president de l’Orfeó Català i de la Junta de la Sagrada Família i oncle de Pasqual Maragall, no es va tacar les mans perquè, malgrat optar a presidir la FAVB, va quedar-se a l’ombra i no figurà mai a la junta. Ben al contrari que Gaspart, a qui les associacions de barri van foragitar de la FAVB als inicis de 1975, quan, per un vot, van redimir l’entitat impulsant —al final amb el suport dels bombillaires Frías i Pons Valón— la campanya per l’amnistia que va organitzar les grans manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976. Aquell exemple de Barcelona a Espanya que Le Monde va titular El desafiament català.

L’hoteler no recorda que la junta de la FAVB va votar contra una petició de clemència