(Sense títol)
L'obra ja acabada només troba el nom adequat en el vertiginós instant en què està a punt d’entrar en impremta
Un títol, per més potent que siga, no aconsegueix tot sol que un llibre mediocre esdevinga un best-seller, però contribueix, segons el resultat, a dissuadir el lector o a captar la seua atenció entre l’oferta quasi infinita que té a l’abast. Hi ha obres literàries que es construeixen senceres a partir d’una escena, d’una imatge o d’una frase, que serà des del primer minut, abans fins i tot d’iniciar-ne l’escriptura, el títol inqüestionable, indissociable i final. Altres vegades, però, l’obra ja acabada només troba el nom adequat en el vertiginós instant en què està a punt d’entrar en impremta. Com es resol, aquest procés?
Una de les novel·les fonamentals de la literatura nord-americana podria haver-se titulat Among Ash-Heaps and Millionaires, i avui dia (potser) ens seria igual de familiar que El Gran Gatsby amb el qual finalment F. Scott Fitzgerald la va designar per a la posteritat. Hi va accedir després de mesos de càbales. Primer de tot es va convéncer que Trimalchio in West Egg seria massa críptic i difícil de pronunciar, però amb les proves ja revisades i a un mes de la publicació encara va intentar convertir-lo en Under the Red, White, and Blue. Ja era tard per a canvis, i finalment es va imposar el criteri de l’editor de Scribner, Maxwell Perkins, tot i que Fitzgerald no en va acabar del tot satisfet. No és un cas excepcional. En els preliminars de Dies d’ira, de Vicent Josep Escartí, trobem una nota ben il·lustrativa d’aquest estira-i-arronsa que no sempre té un final feliç: “Aquesta novel·la s’hauria titulat, senzillament i per voluntat expressa de l’autor, Dies Irae”.
I és que quan l’autor dubta (o el fan dubtar, amb un ventall divers i potser contradictori d’arguments) és l’editor (o la versió moderna corresponent en la qual de vegades es confon o es mimetitza, el director de màrqueting) qui bateja la criatura. Si és possible (alguns no ho consideren imprescindible), amb la benedicció de l’escriptor. George Orwelles debatia l’any 1948 entre The Last Man in Europe i 1984 per a la seua distòpia genial, i l’editor Fredric Warburg decantà la balança atenent arguments comercials. És el mateix que deu haver motivat Pushkin Press a llançar fa uns dies al mercat anglosaxó La mala dona de Marc Pastor amb un contundent Barcelona Shadows en la coberta.
I és que quan l’autor dubta és l’editor qui bateja la criatura
Hi ha certàmens literaris en què l’editor lluita contrarellotge, entre la reunió del jurat i l’anunci públic del guardó, per modificar un lema del qual discrepa. I aleshores arriba la temuda pluja d’idees, amb provatures inacabables i paraules que no lliguen i frases pretensioses i consultes i votacions i un colp de taula final de qui acaba imposant el títol, amb el temor d’equivocar-te per falta de perspectiva crítica. Després d’obtenir el premi dels lectors de l’Odissea, el gràfic Podridura d’Esperança Camps arribaria a les llibreries transmutat en El cos deshabitat; mentre que el suau Seient de seda amb què Àngels Moreno es va presentar al Ciutat d’Alzira l’any 2000 es convertí en un contundent Malson. Finalment, entre les criatures no nades trobem alguns enigmes irresolts, com aquell El secret del misteri que anys enrere es va presentar sota pseudònim a un guardó literari juvenil. Mai no ha vist la llum (si més no, amb aquest títol impossible).
La correspondència entre l’editor Joan Sales i Mercè Rodoreda ens ha deixat testimoni de les reticències de l’autora a canviar el títol de l’original Colometa al definitiu La plaça del Diamant. “No és un títol que fa la novel·la sinó que és la novel·la que fa el títol”, li deia al fundador de Club Editor, que és qui finalment va guanyar aquesta partida. És l’avantatge, com en l’exemple de Fitzgerald, d’haver conservat aquella rica relació epistolar. Dissortadament, l’edició actual no llegarà a la posteritat més que algunes emoticones creuades entre autors i editors (o comercials, ja ho hem dit) a propòsit d’aquestes qüestions. Faríem bé de conservar còpies de seguretat dels xats del mòbil, o les decisions clau sobre algunes obres que temps a venir podrien formar part del corpus literari en català cauran en l’oblit del ciberespai fugisser.
