Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

El dret al paisatge

El valor emocional d’un territori té instruments legals per a poder defensar-se?

Ampliar foto
La platja de l'Auir, a Gandia.

La bombolla urbanística fa anys que va esclafir i els tribunals van tombant alguns PAI insostenibles, però continuen plantejant-se projectes que insisteixen en un model econòmic i territorial que els experts donen per acabat definitivament. Dos exemples d’aquesta insistència els trobem en la intenció de l’ajuntament valencià de Gandia d’urbanitzar la platja verge de l’Auir, i en el projecte de construcció d’un macrohotel a la platja d’Es Trenc, a Mallorca.

A banda dels valors mediambientals d’un lloc concret, reconeguts en diverses normatives europees, estatals i autonòmiques, n’hi ha d’altres com el sentimental o emocional, el de l’equilibri i la identitat que tenen els habitants d’un territori, i d’altres valors igualment abstractes com la bellesa i el benestar, de què poden gaudir també els forasters. Parlem del valor del paisatge, un dels fonaments de la indústria turística, allò que ens porta a recórrer centenars o milers de quilòmetres per gaudir d’una platja verge, d’un bosc, de rius i llacs o de pobles que transmeten harmonia en visitar-los. El paisatge és el que defensen, per exemple, els que s’oposen a les prospeccions petrolíferes als voltants de l’illa d’Eivissa.

Es pot, però, parlar d’un dret al paisatge en termes legals? “Sí”, respon taxativament Joan Nogué, catedràtic de Geografia en la Universitat de Girona, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels referents internacionals en aquesta matèria. “El paisatge és un element fonamental de la qualitat de vida de les persones”, afirma. “En tenim dret, de la mateixa manera que tenim dret a respirar un aire no contaminat; un dret reconegut, entre altres, pel Conveni Europeu del Paisatge, del Consell d'Europa”. “No és casualitat”, adverteix, “que un organisme centrat especialment en els drets humans hagi promogut l’esmentat conveni internacional”.

Aquest conveni va ser ratificat per Espanya el 2008. Però, “què ha fet l’Estat espanyol al llarg d’aquests anys per posar-lo en pràctica?”, es pregunta Nogué. “Ja és hora que algun partit polític faci aquesta pregunta al Congrés dels Diputats!”, exclama. Per l’autor de llibres de capçalera com ara Paisatge, territori i societat civil, “part d’allò que denominem ‘conflictes territorials’ són originats per l’amenaça de pèrdua de la identitat territorial expressada a través d’un paisatge”. “Són, en definitiva, conflictes de paisatge, sigui urbà, rural o natural”.

També reconeix els fonaments legals del dret al paisatge Juan Miguel Rafet Soriano, professor de Ciències Polítiques de la UNED i estudiós dels moviments socials de defensa del territori. “A partir de la Transició hem avançat pel que fa a la consecució de drets lligats al paisatge, resumits al voltant del dret d’accés a la informació, a participar en la presa de decisions i a accedir a la justícia”. A aquest corpus legislatiu sobre territori i societat “s’han de sumar els informes urbanístics dels ponents parlamentaris europeus Fourtou, l’any 2005, i Auken, l’any 2008, que foren una advertència seriosa a la vulneració dels drets dels ciutadans”, explica Rafet.

Però, una cosa és la llei i l’altra el compliment. La Llei valenciana d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge del 2004, que va ser considerada pionera a l’Estat espanyol, parla clarament en el preàmbul de la necessitat d’allunyar-se de la macroplanificació dels anys 80 i d’adoptar estratègies territorials comptant amb la participació ciutadana. A més, considera el paisatge “un patrimoni comú dels drets dels ciutadans i element fonamental de la seua qualitat de vida”, subordina qualsevol creixement urbà a la protecció del paisatge, que esdevé un dels elements condicionadors en els informes ambientals, i desplega una bateria d’eines de treball i participació ciutadana en el procés de desenvolupament del territori.

Aquest dret al paisatge reconegut, a més dels valors mediambientals del paratge, és el que reivindica la plataforma Salvem l’Auir, formada per una quarantena de col·lectius de la comarca de la Safor i que es prepara per encetar una batalla jurídica en contra dels intents urbanitzadors del govern local, encapçalat per Arturo Torró (PP). Aquesta platja verge de Gandia és, com tot el litoral, de propietat estatal, però els terrenys que l’envolten, més d’un milió i mig de metres quadrats, són de propietat privada i estan qualificats en el pla general d’ordenació urbana com a urbanitzables de baixa densitat. La majoria de les parcel·les pertanyen a una gran empresa, Rusticas S.A.

ampliar foto
La platja de l'Auir vista des de la mar.

Les propostes d’urbanització, fins ara sense èxit, es remunten als anys 70 del segle passat, però amb l’arribada del Partit Popular al govern local el 2011, comencen a materialitzar-se: l’alcalde va convocar a la fi del 2013 un concurs d’idees. Els 11 projectes presentats a concurs encara s’estudien i, segons Torró, seran exposats al públic perquè els ciutadans n’elegisquen el millor en un procés de votació que encara no ha estat explicat i que no convenç Salvem l’Auir. “La nostra estratègia”, explica Xavier Ròdenas, biòleg i un dels portaveus de la plataforma, “passa per informar la població del que passa, demostrar-ne la il·legalitat en molts aspectes i denunciar la falta de processos de participació social”, a més de “transmetre una visió comarcal del conflicte, mantenir la mobilització social i convocar un referèndum”. De moment, la plataforma ja té vora 14.000 adhesions en una campanya de firmes en change.org.

No cal esmentar el mediàtic efecte Gamonal, perquè al nostre territori “al llarg de les darreres dècades”, recorda Rafet, “han sorgit mobilitzacions ciutadanes que mitjançant la protesta i una activitat contenciosa han lluitat contra la implantació de projectes promoguts directament per les administracions públiques i, de manera més encoberta, per lobbies de naturalesa econòmica”. La ciutadania va salvar el Saler, a València i, més a prop en el temps, la ciutadania va paralitzar a Parcent (la Marina Alta) tres plans urbanístics que suposaven l’ocupació de dos milions de metres quadrats a la serra del Carrascar. “L’anomenada Doctrina Parcent”, explica Rafet, “sorgida de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de l’11 de novembre de 2006, és, sens dubte, un fet sense precedents en la història de l’urbanisme valencià”. Justament, la setmana que ve es presenta a Dénia un monogràfic de la revista Aguaits sobre conflictes territorials i mobilitzacions ciutadanes a la Marina Alta, en què s’explica el cas de Parcent, entre altres.

A l’Auir, a Gandia, el dret dels propietaris a edificar s’enfronta al dret dels veïns al paisatge. Es pot impedir als amos obtenir beneficis econòmics dels seus terrenys? Però, d’altra banda, quin preu té poder gaudir d’una platja amb un fons únic de dunes, joncs, hortes i muntanyes?

L'espai fet poema

E. C.

La percepció d’un paisatge canvia amb el pas del temps. Les platges, fins a mitjan segle xx, eren considerades llocs inhòspits i sense valor. Cruel platja deserta, es llig en els poemes d’Ausiàs March. Segles després, el poeta italià Giacomo Leopardi, fidel als corrents del romanticisme literari i pictòric que reivindicaven el paisatge, escrivia recurrentment sobre un pujol que veia des de sa casa, el Colle dell’infinitto, a la localitat de Recanati: Sempre caro mi fu quest’ermo colle… Un projecte per a reurbanitzar el turó immortalitzat pels versos de Leopardi i protegit pel ministeri de Bens Culturals des del 1955, ha provocat recentment un conflicte institucional. 

La platja de Gandia té dos grans trams lineals: l’urbà (l’anomenada Platja Nord) i el verge (l’Auir). Per la dificultat d’accés amb vehicle (s’ha de conéixer bé el terme per a saber quin caminal s’hi endinsa fins a la vora de la mar), els més de dos quilòmetres d’extensió de l’Auir han estat tradicionalment la platja dels veïns de la Safor i de les comarques veïnes, enfront de la platja urbana massificada ocupada per turistes forans.  

L’alcalde de Gandia, Arturo Torró, l’ha qualificada diverses vegades com “la joia de la corona” i ha arribat a afirmar que es vendria al “millor postor”, tot i que l’Auir figura encara en la web municipal com un dels espais naturals amb valor singular. Aqueixa pretesa subhasta de què parlava Torró ha esdevingut ara un concurs d’idees que costa 56.000 euros. Idees, d’altra banda, no vinculants amb el projecte que finalment decidisca l’Ajuntament. L’alcalde torna a posar èmfasi en la creació de riquesa i llocs de treball. “Malauradament”, diu Juan Miguel Rafet, “és un discurs molt reeixit en la nostra societat, que ha estat partidària del desenvolupament sustentat en un sector constructiu promiscu, amb beneficis elevats a curt termini i que no tenia en compte criteris tan importants com el paisatge o la qualitat mediambiental”. “L’argument davant d’aqueix discurs”, afig, “és la situació actual i les conseqüències funestes de l’activitat constructora no solament en l’àmbit ambiental, sinó també en l’econòmic”.

“No té ni cap ni peus”, opina Joan Nogué sobre el projecte d’urbanitzar l’Auir. “És tornar a caure en la mateixa pedra”. “Com pot ser”, conclou, “que no s’hagi après encara la lliçó, que es vulguin cometre els mateixos errors que ens han portat a la crisi que encara patim?”.