“Una part del règim va utilitzar Pujol i ell va aprofitar-ho per crear-se el mite”
“L’èpica com a tàctica política té uns perills molt importants. Hi ha risc de desafecció”
El periodista Jordi Mercader (Cartellà, Girona, 1956) fa la seva primera incursió en la novel·la amb 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna), una narració que arrenca amb l’afer Galinsoga i acaba amb el judici a Jordi Pujol posterior als Fets del Palau. És el quart llibre que publica Mercader, després de La realidad de un sueño (Grijalbo, 1987), 1.000 dies amb Pasqual Maragall (La Magrana, 2008) i Un blanc a la nació culer (Columna, 2012).
Pregunta. Què el porta a novel·lar els Fets del Palau?
Resposta. Per què un dia Galinsoga s’aixeca i diu “Todos los catalanes son una mierda”? A partir d’aquí vaig pensar que estaria bé fer una novel·la d’un període que és clau en la història d’Espanya, el 1959-1960, quan els tecnòcrates entren al Govern i Franco entén que ha de pactar amb la burgesia catalana. I també fer una novel·la que barregés ficció i realitat.
P. Novel·la una trama política.
“Maragall sempre deia: si no aprovem l’Estatut, tot s’accelerarà.
R. És una novel·la que parla de la crueltat política: barreja idealismes, s’hi tracta el paper de l’Església. Ja no sé què és real i què és ficció. La ficció m’ajuda a construir una determinada història que no és l’oficial. En aquesta novel·la guanyen els tecnòcrates: carregant-se Galinsoga van guanyar, malgrat que els militars van posar la trampa de Pujol; i també van guanyar els joves catòlics partidaris de l’acció.
P. Hi ha picades d’ullet al que ha escrit abans: una referència a Pasqual Maragall i una victòria del Madrid a la Copa d’Europa.
R. La realitat t’acompanya. Volia parlar de futbol, i resulta que el mateix dia de l’homenatge a Maragall hi havia la final del Madrid. I la història del Pasqual que surt aquí me l’havia explicat moltes vegades. És curiós com lliguen les coses: quan ho poses tot en un paper, veus que la història és aquí. La política fa una bola: els joves amb corbata no tenien ni idea que podien ser utilitzats per una part del règim. Galinsoga cau per la divisió del règim.
P. Els governs continuen canviant directors de diari.
R. En aquell moment era molt directe i evident. Però aquesta és una altra novel·la, no he volgut fer una història de periodistes. Novel·lar Pujol tenia gràcia.
P. Va ser utilitzat?
R. Una part del règim va utilitzar Pujol i ell va aprofitar-ho per crear-se el mite. I la història l’ha premiat. El franquisme estava dividit, però també els nois amb corbata van acabar trencant. Encara ara la política catalana paga les conseqüències de com va néixer tot plegat, bona part dels polítics són de tradició catòlica.
De Galinsoga al Palau
"Todos los catalanes son una mierda", va cridar el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, tot sortint de la seva parròquia, un diumenge de 1959. A partir d'aquest fet, un grup de joves catòlics, encorbatats i comandats per Jordi Pujol, comença una campanya que acabarà amb la destitució de Galinsoga. Així arrenca la novel·la de Mercader, que pren la realitat per construir una història polièdrica: el paper de Pujol en la lluita antifranquista; la divisió del règim, entre l'ala dura i els tecnòcrates, i la relació entre un jove capellà, una animada activista i el seu xicot, poc procliu a l'acció. "Em sembla que són arquetips molt clars de la joventut del moment", explica Mercader.
Els Fets del Palau i el posterior judici a Pujol ocupen el segon tram de la novel·la. Mercader narra amb detalls com un grup de joves es van rebel·lar contra el franquisme cridant a ple pulmó El cant de la senyera.
P. Sense anar més lluny, la parròquia d’Artur Mas és la mateixa de l’afer Galinsoga.
R. En aquella zona hi eren tots! Queda per fer la gran novel·la sobre Catalunya, però ara en faria un assaig, que t’obliga a fer una tesi. L’única tesi que surt al llibre és que l’èpica no ens pot fer presoners. Barrejar èpica i política ho trobo negatiu.
P. Doncs en el procés sobiranista hi és molt present.
R. L’èpica com a tàctica política té perills molt importants. Una part de la població hi creu a cegues. Tota política té una part de realitat i una altra d’il·lusió, però en aquest cas està desequilibrat. Si la il·lusió no es materialitza, creem el perill de generar desafecció respecte de les institucions i els partits.
P. A la contraportada, Franco parla de la insatisfacció dels catalans.
R. Franco té la visió clàssica de Madrid, que diu que els catalans volen diners. Rajoy és un demòcrata, però la seva anàlisi no dista de la frase de Franco.
P. El títol també té reminiscències actuals? És difícil que els nois amb corbata vagin a la presó.
R. Quan vaig anar a imprimir el primer esborrany, em van dir: “Ni abans ni mai!” Era l’autoconvenciment dels nois de bona família. Però si mires els diaris de l’època, hi van dedicar un espai ben petit.
P. Els diaris ara també estan supeditats al poder?
R. La crònica diària està contaminada per la relació entre poder i diaris. I aquí tot està contaminat per la causa, que té una força d’atracció bestial. Sembla un sagrament, i estar al mig és molt difícil. L’intent de fer entendre que sobiranisme i independentisme són coses diferents és impossible.
P. Ara mateix només ICV defensa un sobiranisme federalista.
R. Tècnicament també el PSC. No s’ha desdit del dret a decidir, tot i que ho amaga de la pràctica diària. La tensió dels extrems és molt gran, i PSC, Unió i ICV són tan diferents que és difícil que es posin d’acord.
P. I la burgesia?
R. La burgesia està clarament en contra de la causa, no és independentista. En fa una anàlisi econòmica. Jo hi estic en contra, prefereixo parlar de dret, de si som una nació: si som una nació, tenim dret a decidir. Si es planteja això, guanyes segur. Si vas directament a una de les fórmules d’articulació de la nació, és més difícil. Et saltes una etapa històrica.
P. Però a l’Estatut ja es va votar que Catalunya era una nació.
R. En Pasqual [Maragall] sempre deia: si no aprovem l’Estatut del Parlament, això s’accelerarà. Va ser profètic.
P. El procés sobiranista dóna per a moltes novel·les, no sé si ja n’ha pensat alguna...
R. Hi ha d’haver una novel·la sobre el dia després que tot això fracassi. Però s’ha de deixar que passi un temps, encara falten sis o set capítols. Ara és molt atractiu, però acabaria en un pamflet. S’ha de ser responsable, la frivolitat amb el procés és irresponsable. Ara en aquest país només hi ha il·lusió, creada per una maquinària mediàtica. Però ja ho veurem. Aquesta novel·la ja la farem de més grans.
