Vam arribar massa tard
Es va saber salvar l’associació dels periodistes, però no un periòdic propi
Poques coses proporcionen tanta alegria, tanta sensació d’aventura i tanta plenitud professional com formar part de l’equip fundador d’un mitjà de comunicació. N’he tingut ocasió diverses vegades, i en dono gràcies a la vida.
Inversament, poques coses són tan tristes com tancar un diari. És el que alguns vam haver d’experimentar, i molt intensament, el 1983, amb el Full, com li dèiem a la Hoja. I per a alguns d’aquests alguns, com ara el tresorer de l’Associació de la Premsa, que va haver de lidiar amb la liquidació del que podríem definir com l’empresa-Full, encara més. Era qui això signa.
Trenta-un anys després, la sensació adopta altres biaixos: s’ha tornat agredolça. Dolça? En part, perquè el tancament d’aquell periòdic setmanal, que anava produint pèrdues exponencials des que altres diaris van fer-li la competència en el mercat dels dilluns, va ser la condició ineluctable per evitar la ruïna i la desaparició de l’Associació de la Premsa, germen de l’actual Col·legi de Periodistes.
De fet, això darrer era el que perseguíem. Tal com advertia l’aleshores jove tresorer en el seu llarguíssim informe econòmic a la Junta Directiva —que presidia Roger Jiménez— del 21 de desembre de 1982, “la indecisió a l’hora de prendre mesures quirúrgiques, quan encara s’és a temps, obliga poc després a realitzar disposicions testamentàries”. I “només un plantejament fred, racionalment implacable [tancar] pot evitar la desaparició de la nostra Associació”, ja que tenia molt poc actiu per respondre d’un deute que amenaçava metàstasi.
D’una altra manera apuntava el mateix en el darrer editorial del Full, el 21 de febrer de 1983: la “inevitable operació quirúrgica” permetria “la prossecució de la vida col·legial” desplegada sobretot en “el doble front de la llibertat d’expressió per totes les vies possibles, i de la defensa dels interessos” professionals dels periodistes.
I és que durant molt de temps havíem estat amb una mà intentant salvar el Full mentre amb l’altra activàvem la defensa i rehabilitació civil de periodistes com Xavier Vinader, especialitzat a informar sobre trames policials i ultres, que va ser objecte d’una forta condemna judicial. En aquella i altres juntes vam donar prioritat a aquest tipus d’activitat, la pròpiament específica dels col·legis professionals.
Quant al nostre periòdic, el Full, cal reconèixer que era un bon tros precari. De fet, la irrupció de les lleves democràtiques i les noves generacions van fer tard en la modernització, la democratització i la formulació d’una sintonia amb la cultura i la societat catalanes. Es va intentar, però no hi va haver prou temps per consolidar-ho, ni tampoc un producte ni un lectorat, que eren les úniques bases —juntament amb els redactors— sobre les quals s’assentava l’empresa-Full.
Cal reconèixer que pesava molt en la imatge de marca de la publicació (i bastant menys en la redacció i els continguts, sobretot en la darrera època) un ampli reguitzell de petges corporatives. Corporativistes. És cert que l’antic corporativisme s’havia vist obligat a cohabitar amb la rebel·lia democràtica, que finalment el venceria en la vida col·lectiva, la tasca reivindicativa i la dirigència de l’Associació.
I també ho és que aquest passat era molt més suau que el d’altres organismes similars, avesats a l’intercanvi de favors amb el franquisme, projectes faraònics i ruïnosos, com certes promocions de pisos, i la superació dels desbalanços financers gràcies a la interessada generositat de l’Administració.
El nostre corporativisme declinant, si de cas, abraçava elements bastant naïfs, com ara una defensa un xic obsoleta del descans dominical (com si els forners o els metges en fruïssin) o una defensa de la independència professional més aviat teòrica, a través d’una capçalera que tampoc no havia destacat especialment per la seva innovació ni valentia.
El cas és que els periodistes no vam arribar a temps per redreçar la viabilitat d’una publicació que podia haver generat un —si bé reduït— tercer sector de comunicació, entre l’audiovisual públic i els diaris privats. O no vam saber-ne. O era somniar truites.
I és que les empreses competidores del moment, dels dos tipus, eren ja massa fortes per deixar marges a aventures alternatives. I massa febles encara perquè pactar amb agents de menys pes no els creés problemes d’autoestima. O així m’ho sembla.
