Els dilluns, notícies

De la mort d’Antonio Maura el 13 de desembre de 1925 pocs se’n van assabentar a Espanya perquè qui va ser cinc vegades president del Consell de Ministres va tenir el trist destí de morir en diumenge, jornada en què estava prohibit publicar diaris des de les 12 del migdia fins a les 19 hores de dilluns, fruit del descans dominical que regia (un èxit de la lluita dels tallers d’impremta més que dels redactors, per cert) des del 22 de gener de 1920. Tampoc les ràdios podien emetre notícies ni publicitat durant les hores de prohibició de circulació dels diaris.

Com que al Govern ja li havia passat un contratemps similar amb l’inici de la guerra del Marroc, el 21 de setembre de 1921 s’havia creat la Hoja Oficial, un foli de gran format que es publicava a cada província des dels Governs Givils i que, repartit gratuïtament per casinos i centres socials, solia recollir els comunicats de les operacions de l’exèrcit a la campanya d’Àfrica. La mort semiclandestina de Maura va provocar que l’1 de gener de 1926 el Govern decidís ampliar aquesta Hoja Oficial “per raons d’ordre i conveniència pública, per no deixar el país sense coneixement dels successos més importants esdevinguts entre el matí del diumenge i la tarda del dilluns”. 

Naixia així el 6 de gener de 1926, amb només quatre pàgines (i l’esquela de Maura a la tercera), el periòdic setmanal Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, una de les publicacions més atípiques de la història de la premsa, coneguda des de 1940 com la Hoja del Lunes, i que va tenir un final igual de rocambolesc el 1983, sepultada per la llibertat d’expressió.

Només quedaven dues col·leccions senceres d’aquests 57 anys de singular vida de paper: al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) i a la Casa de l’Ardiaca, l’hemeroteca municipal. Des d’ara hi ha una tercera, eterna i universal: fruit de l’acord entre el CPC i el Ministeri de Cultura, les seves 75.000 pàgines ja estan digitalitzades a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica (http://prensahistorica.mcu.es), amb una inversió de 53.000 euros.

La publicació passà a

La virtualitat facilita una passejada sociocultural singular per una publicació austera, que ja en el segon número, amb vuit pàgines, es va adonar que la seva força residiria en la informació esportiva, a la qual dedicava dues pàgines i mitja, i on els goals de la secció Football es quedaven la part del lleó. Només els anuncis (dels magatzems El Siglo, els Studebaker o l’estrena de film El capitán Blood al Teatre Novetats) aportaven il·lustracions, fins a l’aparició a l’octubre de les primeres fotografies (Alfons XIII a tota pàgina en l’especial de la Fiesta de la Raza) i un lleuger toc de color vermell el 1927 a la capçalera.

L’existència a Barcelona de diverses associacions de la premsa i el fet que es considerés una capçalera heretada de la dictadura expliquen que, a diferència del que passaria amb la Hoja de Madrid i d’altres ciutats, la concessió del privilegi de publicació no recaigués en una de les entitats periodístiques a fi que cobrís les seves necessitats mutualistes, sinó a la Casa Provincial de la Caritat, i que es destinessin els guanys a fins benèfics. El fet que allà hi hagués impremta, amb la qual s’ensenyava l’ofici de caixistes als orfes, va convertir la concessió en un succedani idoni, si bé la combinació d’una tirada reduïda, d’uns anunciants exigus impregnats de l’angúnia per l’herència dictatorial de la capçalera, i d’una redacció jove i inexperta es va traduir en el poc pes específic del setmanal.

Tot i això, amb l’arribada de la República la publicació va estrenar el català, a l’abril de 1931: “El presidente de la Generalidad de Cataluña nos ruega que digamos a nuestros lectores que, a partir de la semana próxima, la Hoja Oficial saldrá escrita en catalán. En atención, sin embargo, a los hermanos de lengua castellana que viven en Cataluña, saldrá una edición en castellano”, deia una nota en portada. El 27 d’abril de 1931 va sortir la Fulla Oficial dels Dilluns de Barcelona, capçalera breu perquè algú es va adonar de la incorrecció gramatical, i pocs números després va quedar en Full Oficial.

Que tingués un ressò relatiu, tant de vendes com popular, no implicava que la Hoja, propietat de l’administració pública, no fos objecte de desig i manipulació política, tal com va denunciar Josep Tarradellas el 1934, queixós que funcionaris de la Generalitat repassessin les quartilles d’última hora “a la mateixa impremta de la Casa de la Caritat i que moltes vegades es falsegin els actes succeïts el dia abans”. També després dels Fets d’Octubre va ser depurada tota la redacció (cosa que va permetre el retorn del primer director, Rafael Delclós, que ho havia estat des de 1926 fins a l’arribada de la República, i que tornaria al càrrec des de Burgos el 1939, després d’haver marxat en esclatar la Guerra Civil), i el 1938 van ser empresonats el director i el redactor en cap per ordre de Juan Negrín, que va veure una conspiració en la publicació de la visita a Barcelona de Julián Besteiro.

Amb el nou règim i 14 persones en plantilla (d’aquestes, deu redactors i un taquígraf procedien de l’Agència Efe), la capçalera va anar fent forat (80.000 exemplars i 16 pàgines el 1954) al mateix ritme que creixia l’interès de la llavors ja única Associació de la Premsa per quedar-se la Hoja. Les gestions davant les autoritats van ser un in crescendo (pressionant a partir del dèficit en el servei mèdic i farmacèutic que arrossegava l’entitat) fins que el maig de 1955, amb Juan Aparicio com a director general de Premsa i Gabriel Arias Salgado com a ministre d’Informació i Turisme, se li lliurava la concessió del diari. El primer número sota els nous amos sortiria quatre dies després, el 9 de maig. Un any i mig més tard, i després del reforç de firmes de prestigi com ara José María Pemán, el mateix Aparicio, Enrique Badosa i Ignacio Agustí, entre d’altres, la Hoja del Lunes donava uns beneficis de 1.821.767,41 pessetes i el 1957 s’assolien els 100.000 exemplars, tal com recull José Antonio Casanovas en una tesina inèdita de 1972.

El zenit va arribar a principis dels anys setanta, amb 175.000 exemplars de 48 pàgines, una quarta part dedicades a esports, que tiraven de les vendes especialment en l’arrencada de la temporada futbolística i al final de la Lliga. Amb corresponsals propis a les grans capitals de comarca i a Madrid, més unes mínimes redaccions pròpies a Tarragona i Girona (entre les dues províncies es venien 22.000 exemplars), la Hoja del Lunes es va convertir en la més venuda de tot l’Estat i en el segon diari amb més tirada a Catalunya després La Vanguardia.

La redacció estava formada per un seguit de periodistes que, majoritàriament, treballaven ja en altres capçaleres de la ciutat. En qualsevol cas, van arribar a generar seccions força seguides, especialment als anys seixanta, com La vida se cuenta por semanas, escrita per Lluís Marsillach (pare del popular home de teatre Adolfo Marsillach i que acabaria essent director de la Hoja). També van assolir força prèdica les cròniques esportives de Joan García Castell i les de cinema a càrrec de Salvador Corberó.

La felicitat filla del monopoli dels dilluns es va començar a ennuvolar el 1980, quan el madrileny Diario 16, saltant-se la normativa, va decidir fer acte de presència als quioscos també els dilluns abans de les 14 hores. Ni a cop d’expedient administratiu els van frenar. I tot es va esfumar un dia molt precís, el 16 d’abril de 1982, quan la majoria dels diaris comercials de tot Espanya van fer el mateix, escudant-se en el dret a la llibertat d’informació i d’expressió que consagrava la Constitució.

“Es van fer gestions a Madrid i també davant la Generalitat de Catalunya i al Parlament, però tots ens van abandonar, en part perquè hi havia la idea que l’Associació de la Premsa era una cosa del passat franquista, encara que ja la controlàvem els del Grup Democràtic de Periodistes”, recorda avui Josep Maria Cadena, que a mitjans d’aquell ja fatídic 1982 va assumir la direcció d’un full que tenia totes les de perdre: en sortir les altres capçaleres els dilluns, els lectors se’n van anar als seus diaris de la resta de la setmana, seguits pels anunciants.

Tot i que el diari es va obrir a col·laboradors de tot signe polític i fins i tot es va incorporar un suplement cultural de quatre pàgines en català (“volíem demostrar que no érem una cadena de transmissió del poder”, resumeix Cadena), les vendes de la Hoja van caure en picat. En només set mesos, el tiratge va baixar fins als 40.000 exemplars. Això, al costat d’una plantilla que sobrepassava la trentena de periodistes, era un immens llast al coll de l’Associació de la Premsa, que eixugava els seus dèficits assistencials amb la Hoja. L’entitat va haver de començar, fins i tot, a suprimir beques i borses d’estudis.

La sortida dels diaris

Tot just tres mesos després de la sortida massiva dels diaris comercials, el juliol de 1982 es va haver d’afrontar una reducció de plantilla. Però, tot i així, el dèficit va arribar als 24 milions de pessetes a final l’any. Fins i tot es va negociar amb El Periódico de Catalunya per sortir amb capçalera conjunta els dilluns, però l’acord no va quallar. El gener de 1983, les pèrdues ascendien a 1,36 milions de pessetes per número, gairebé la mateixa quantitat que es guanyava per edició abans de la sortida dels diaris privats en dilluns (1,5 milions de pessetes). A aquest ritme, a final d’any el dèficit seria de 68 milions. El tancament ja era urgent, com ja s’havia començat a plantejar el mes anterior. La desesperació va portar a demanar a La Vanguardia i a El Periódico que no apareguessin els dilluns, després d’aconseguir que El Correo Catalán renunciés a sortir si ho feien els altres i El Noticiero Universal retardés l’aparició fins a les 12 del migdia.

En el diari del 21 de febrer de 1983 ja es va avisar que podia ser l’últim número: al costat de la notícia del primer míting de Gerardo Iglesias davant la militància del PCE i la visita de Jordi Pujol als afectats per inundacions a l’Alt Urgell, apareixia en portada l’inici del mític editorial Silenciats en nom de la llibertat d’expressió, que es lamentava de la manca de suport institucional —s’havia negat fins i tot la concessió d’una emissora de FM al “diari dels periodistes”— i s’alertava que el tancament era un “símptoma dels perills i amenaces que en un futur immediat” als qual s’havia d’enfrontar el sector de la comunicació en un sistema “basat únicament en els grans mitjans públics i en els estrictament privats”. Efectivament, va ser l’últim número: “Els vam indemnitzar a tots: em vaig quedar sol amb dos conserges”, rememora Cadena, culpable que el Col·legi de Periodistes tingui avui una col·lecció física sencera de la Hoja, que el periodista va veure en una visita a la Diputació de Barcelona, llavors presidida per Antoni Dalmau. La cessió era inevitable.

La digitalització de la Hoja del Lunes facilitarà, segons el seu últim director, donar accés a unes pàgines que són “un gran auxiliar de la Història: permetrà veure com respirava la premsa oficialista de cada moment; per exemple, va ser el primer a sortir després del 18 de juliol de 1936”.

Una altra cosa són les conseqüències d’aquell episodi. “Les empreses periodístiques creien que obtindrien grans beneficis, i els periodistes, que cobrarien més mantenint els privilegis sanitaris i altres que facilitava l’Associació. Amb el temps es va veure que les inversions serien fortes i que el pastís tampoc no donava per a tant i, d’altra banda, l’entitat professional es va empobrir; els periodistes, com a col·lectiu, vam cometre un gran error: vam renunciar al descans dominical, tot i que ens emparava la llei... Nosaltres mateixos vam ser els esquirols”.