Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Quan València esdevé objecte

Un dissenyador, un geògraf i un professor d’estètica comenten per a 'Quadern' els articles de botigues de records de la ciutat

Ampliar foto
Una botiga de 'souvenirs' al centre de València.

A les sis de la vesprada, l’Oficina de Turisme situada al carrer de la Pau de València ja està tancada. En l’aparador, fosc, només s’intueixen uns fullets i unes garbes d’arròs a manera de decoració. “Tancat. Això és increïble en una ciutat que es diu turística”, lamenta el dissenyador Xavi Calvo, que hem convidat a fer una volta per la ciutat per a analitzar els articles típics o souvenirs, els productes que es venen com a record d’un viatge. Quina és la imatge que ofereix València als forasters?

Pel camí en trobarem uns quants exemples: figures de bous, gitanes andaluses i toreros, i entre la imatgeria més local: paelles, falleres, hortolans de l’Albufera, senyeres coronades, alguna de taronja. I tres fites arquitectòniques: el Micalet, les torres de Serrans i la Ciutat de les Arts i les Ciències (CAC). Motius que es repeteixen en imants per a la nevera, pins, clauers, misteres, davantals, palmitos i samarretes.

“D’una banda, aquests objectes mostren una imatge molt tradicional de València i, de l’altra, els que inclouen el perfil de la CAC no són gens innovadors”, opina Calvo. “Entenc que això ho fan empreses particulars, però l’Administració hauria de plantejar-se quina imatge de la ciutat es ven”. D’objectes més refinats n’hi ha en l’Oficina de Turisme municipal de la plaça de la Reina, que sí que roman oberta a aqueixes hores. A les figuretes de falleres i hortolans que “tenen l’estètica de ninots de Secció Especial de les falles”, ironitza Calvo, i que són produïdes per empreses privades, s’hi afigen algunes reproduccions de socarrats distribuïts pel Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana. “Això dels socarrats ja em sembla més interessant”, apunta, “perquè tenim un fons històric i cultural molt més potent que continuar venent falleretes”.

ampliar foto
Paelles, falleres, taronges, alguns 'souvenirs' que es poden trobar de València.

“Hi ha un problema estratègic”, adverteix el dissenyador. “Si em preguntaren pel record perfecte contestaria: què és el que volem vendre? Les falles? Els grans esdeveniments com la Fórmula 1? La Ciutat de les Arts i les Ciències? No ho tenim clar, i l’Administració no demana assessorament als professionals”. Té València una crisi d’imatge? Calvo posa l’exemple de Nova York i el celebèrrim I LOVE NY. “A la fi dels 70, la crisi financera repercutia negativament en el turisme i el Departament de Comerç va contractar Milton Glaser per desenvolupar una campanya de màrqueting”. Va triomfar tant que es va copiar arreu del món. “Veure rèpliques com I LOVE VLC o altres adaptacions sense cap identitat valenciana em pareixen productes sense cap valor que ens eixiran cars a llarg termini”. “Falta cultura, falten propostes”, subratlla el dissenyador.

Aquesta opinió és compartida pel geògraf Josep Vicent Boira, que també hem convidat a fer la mateixa volta. En veure que els perfils del Micalet, de les torres de Serrans i de la CAC es barregen en un mateix objecte, adverteix: “Passem del segle xiv al xxi sense solució de continuïtat”. “Tots aquests elements estan deixats caure, superposats, sense connexió amb el paisatge i la història”. “La imatge de València es construeix sobre dos pols, la ciutat medieval i la contemporània, i falta una narrativa que lligue aquests elements”. Per a l’autor d’estudis com La ciudad de Valencia y su imagen pública, “en aquesta anàlisi són tan significatius els objectes que hi són com els que hi manquen”. “Si, en realitat, la ciutat per la qual passegen els turistes és la València del segle xix i xx, on estan representats el modernisme, l’arquitectura racionalista dels anys 30, la València, diguem-ne, castissa i popular i la burgesa?”, es pregunta Boira. “On estan l’Estació del Nord, els mercats Central i de Colom, les drassanes modernistes del port?”. “Tots aquests elements es podrien cosificar, però no ho trobem”. Per al geògraf, qualsevol detall de l’Estació del Nord, com ara les estrelles característiques o el trencadís, “això sí que seria un bon record típic, i jo no parle d’estètica, sinó de representativitat de la ciutat”, aclareix. “Entenc que els records estan lligats a la producció massiva, però la imatge de València no es pot deixar tan sols en les mans de la iniciativa privada”.

Per a Boira, en els objectes que es venen falta un element primordial: la mar. I ens fa veure que en cap, i el que és més sorprenent, tampoc en la imatge que promocionen les institucions, hi ha una de les fites paisatgístiques i urbanes més singulars de València: el barri marítim del Cabanyal-Canyamelar. Només en una bossa decorada amb rètols de colors figura el nom de la Malva-rosa juntament amb altres llocs emblemàtics com el Carme, la CAC, la plaça Redona, les torres de Serrans… I emprant el llenguatge taurí, Boira explica: “la denominació Malva-rosa, que és només la denominació d’un tros de platja, és en realitat un quiebro entre el nom i la cosa”. “El Cabanyal no existeix per a les institucions turístiques, no s’esmenta gens, ni tan sols el bus turístic hi fa un recorregut”. “I això”, afig, “contrasta amb l’interés creixent que tenen els forasters per visitar-lo” .

“La política comunicativa i de promoció necessita un ajust, perquè València té un gran potencial d’objectes simbòlics”, opina Boira, “i perquè les imatges que s’hi projecten, com la de les taronges, ja fa temps que ni tan sols formen part de la percepció pròpia dels ciutadans, com hem pogut demostrar en diverses enquestes i estudis”. I coincideix amb Xavi Calvo en el fet que “caldria que l’Administració es plantejara una anàlisi de continguts i encarregara un bon disseny”.

ampliar foto
Un comerç orientat als turistes del centre de València.

Boira descriu els records típics amuntonats en els aparadors de les botigues com un “garbuix”. Per a Joan Manuel Marín, professor d’Estètica i Teoria de les Arts en la Universitat Jaume I de Castelló, aquest mateix garbuix “el podem trobar a Barcelona o a Pontevedra”. “Per tot arreu podem comprar aqueixa miniatura imantada per a la nevera amb forma de pitxer de sangria, però en lloc de posar-hi ‘València’ hi posarà ‘Tenerife’ o ‘Sevilla’”, assenyala. “En quasi totes les ciutats del món trobaràs el mateix davantal, segurament fabricat a la Xina, però a València portarà impresa la recepta de la paella, a Nàpols la de la pizza i a Casablanca la del cuscús”.

En arribar a la rodalia de la plaça Redona, augmenta la quantitat de botigues de records típics en proporció inversa a la qualitat que ofereixen. I en alguns carrers, ciutadans xinesos han pres possessió de baixos comercials on les geperudetes, els micalets i les paelles comparteixen espai amb bous i toreros i tot tipus de productes quotidians de fabricants i materials desconeguts. És una de les conseqüències de la turistització del centre, com ha passat igualment a Barcelona. Marín opina que el resultat d’aquest procés “és culturalment empobridor, una evidència que no canvia molt pel fet que en una ciutat pugues comprar reproduccions del Micalet i de la Geperudeta i en una altra de la Sagrada Família i de la Moreneta”.

Més enllà del tòpic

E. C.

La lògica dels records típics és la repetició dels tòpics per al consum massiu. Tot un gènere en si mateix. “A escala mundial, el material amb què estan fets, la tecnologia de producció i l’estètica són molt semblants”, explica el professor Joan Manuel Marín. “No tenen res a veure amb l’art popular ni amb l’artesania: són productes industrials amb totes les característiques estètiques del kitsch, com la miniaturització, la mediocritat en materials i producció, o l’acumulació, que es dóna tant per l’excés de colors i d’informació en un mateix objecte com per l’acumulació de productes en la botiga”. “De tota manera”, conclou Marín, “si una ciutat vol enriquir la imatge que vol oferir hauria de potenciar els aspectes de la seua cultura que no es troben en les botigues de records”.

Com a exemple, el dissenyador Xavi Calvo ens condueix a Original CV, una farmàcia antiga reconvertida des del juliol de 2012 en botiga de productes alimentaris de totes les comarques valencianes i que és freqüentada tant per veïns com per forasters amb interés pels productes artesanals. Cerveses valencianes, vins i olis, arrossos, torrons… Tot ben envolupat amb dissenys innovadors. “Aquest és el model que cal seguir”, diu Calvo. “A més, contribueixen al creixement dels petits productors que no estan en el circuit turístic i que, casualment, són els que més aposten pels dissenyadors d’ací per a fomentar la identitat valenciana des dels seus envasos”. I posa per exemple les etiquetes de cervesa i de vi dissenyades per Dídac Ballester, Pedro González, Voltio, Dani Nebot o Estudio Menta.

Gent amb gust i sensibilitat no en falta. El valencià Hèctor Serrano va guanyar un concurs convocat per l'Oficina de Turisme de Viena per dissenyar records típics contemporanis. “Serrano va dirigir el curs passat un taller per a estudiants que volia trencar la percepció estereotipada dels records típics com a objectes kitsch”, diu Calvo, que també recorda el treball de Lina Vila reinterpretant els tòpics valencians. El 2009, Vila va encetar una línia de porductes amb una estètica més renovada, que, tot i que es mostrava en alguns museus i grans magatzems, no va obtenir el suport municipal. “I a més va arribar la crisi”, conta la dissenyadora, que no renuncia a continuar el projecte malgrat els entrebancs. Altres reinterpretacions dels tòpics són les propostes d'Atypical Valencia. Souvenirs Valentia o Socarrat, entre altres.