Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

‘Saó’: un fet insòlit en la premsa valenciana

Una tesi analitza el paper de la revista religiosa en la consolidació del valencianisme progressista

Una de les cobertes de la revista 'Saó'.

El titular que encapçala aquest reportatge és una frase dita pel periodista Francesc Martínez Sanchis al començament de la defensa de la seua tesi doctoral. La revista cristiana Saó, nascuda el juliol del 1976, ha estat un fet insòlit, no tan sols perquè és la publicació en valencià més veterana (fa quasi 38 anys que es pot trobar als quioscos), sinó perquè va aconseguir “la unió de cristians i de no creients en el mateix projecte editorial”, particularitat que ha centrat l’estudi de Martínez Sanchis.

La revista Saó (1976-1987): La construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista és una anàlisi dels antecedents i les aportacions de “mig segle d’història de dos sectors de premsa, la valencianista i la de proximitat, que no havien estat estudiats fins ara en profunditat i amplitud”, ens explica Martínez Sanchis. És a dir, la que l’autor anomena “premsa identitària”, des del 1939 fins al 1987, per l’ús del valencià i el tractament de temes arrelats a la societat valenciana, i que Saó va protagonitzar indiscutiblement des que es va crear el 1976.

Un dels promotors i primer director de la publicació, Josep Antoni Comes (Pedreguer, 1930), recorda que Saó “va nàixer amb molta pobresa, no teníem ni local, ni diners, ni res de res, però hi havia un clima d’eufòria i molta voluntat de treballar per recuperar la llengua, la cultura i els símbols del País”. El projecte va nàixer “d’una colla de gent que pretenia aplicar els preceptes del Concili Vaticà II i de la litúrgia en valencià”, explica Comes. “Volíem fer una revista cristiana, però no eclesiàstica, que no depenguera de la jerarquia. No volíem ser un butlletí oficial de la diòcesi”, afig, mentre assegura que aquesta llibertat no va suposar cap tipus d’enfrontament amb l’arquebisbat.

L’obertura editorial de la revista i l’afany d’implicar tot l’espectre social i cultural explica la participació de personatges amb caràcters tan diversos com ara Joan Francesc Mira, Manuel Sanchis Guarner, Ernest Lluch, Josep Vicent Marqués, Gonçal Castelló o Joan Fuster, entre molts altres col·laboradors.

Fins i tot, Rosa Solbes, veterana periodista i feminista, explicava en aquest diari mateix l’acceptació dels seus articles a Saó: “Si algú del consell de redacció va discrepar del nostre missatge, absolutament contradictori amb el relat bíblic d’Eva com a màxima responsable del fet que el gènere humà visca en un infern i no en un paradís, no sols no va encendre cap foguera, sinó que ni tan sols va haver de presumir de tolerant fent-nos-ho saber”.

ampliar foto
El periodista Francesc Martínez, autor de la tesi sobre la revista 'Saó'.

“Insòlita”, “única” i “imprescindible” són alguns dels adjectius emprats per Martínez Sanchis per a descriure Saó. “Encapçala a València, almenys fins a la consolidació d’El Temps, el moviment recuperador i de reivindicació de la identitat valenciana en la línia del nou valencianisme fusterià, aspirant a la normalitat cultural”. “Si bé el progressisme catòlic és l’element originari de Saó”, raona l’autor de la tesi, “es va produir l’entrada de la intel·lectualitat agnòstica del nou valencianisme inspirat en l’obra de Joan Fuster”. “Un camí que enceta Vicent Ventura, que aplanen Josep Espasa, Joan Josep Pérez Benlloch, Vicent Rosselló i Joan Francesc Mira, i que accepta finalment el mateix Fuster, com hem pogut constatar”. “Entre els catòlics i agnòstics, dos sectors històricament antagònics al País Valencià”, afig Martínez, “es produeix en la Transició un punt de coincidència ideològica: el valencianisme progressista. I sobretot una necessitat estratègica d’apropar-se davant la feblesa de la premsa en valencià i la violència anticatalanista del blaverisme”.

La contextualització de l’estudi ha dut Martínez Sanchis a revisar 142 publicacions més, entre les quals destaquen Sicània, Valencia Cultural i Gorg (editades durant el franquisme), Dos y dos, Valencia Semanal i El Temps (ja en democràcia), i altres d’àmbit local i comarcal que contribuïren sens dubte a la recuperació i la difusió cultural en totes les disciplines, com ara Annals (l’Horta Sud), Guaita-Ullal (la Safor), o Aguaïts (la Marina Alta). Tot, sense oblidar publicacions de recerca i pensament com Trellat, L’Espill, Batllia i Afers; premsa satírica com El Corcó i El pardalot engabiat; revistes nacionalistes de partits polítics com Cal Dir, Lluita o El Poble Valencià; de temàtica agrícola (Agricultura Jove i Camp Valencià), educació (Allioli) o ecologia (La Casa Verda), així com “l’emblemàtica Camacuc de còmic infantil”, en paraules de Martínez Sanchis. “Aquestes 142 publicacions, juntament amb Saó”, explica, “contribuïren a construir la premsa democràtica valencianista i la identitat valenciana progressista”.

ampliar foto
Número de 'Saó' de setembre-octubre de 1977.

L’estudi de Martínez Sanchis és el primer d’aquest sector de la premsa valenciana amb criteris de classificació, ja que inclou apunts de l’organització, el finançament, la difusió i el paper que van tenir en l’anomenada “Batalla de València”. Publicacions amb característiques comunes, i no desitjables precisament: “capital social feble, poc professionalitzades, periodicitat irregular [en la meitat de les revistes], tiratges reduïts [la majoria no superen els 2.000 exemplars] i en què la figura del subscriptor és decisiva per a mantenir-les”. Publicacions efímeres, per tant (el 62,5% no va durar més de cinc anys), “que van disseminar les energies sense poder arribar a crear un diari de massa potent i aglutinador de totes les sensibilitats del nacionalisme”, segons Martínez Sanchis.

“La mínima xarxa de revistes d’informació general que hi ha, en la qual s’inclou Saó i El Temps com a referents principals, són una gota d’aigua dins de l’immens oceà de premsa en castellà”. “El creixement de la premsa en català s’ha fet espontani, mancat d’una ajuda institucional planificada i sotmesa a tota classe d’entrebancs i dificultats”, conclou l’autor.

Fins i tot Saó i El Temps experimenten aquests entrebancs als quals s’han sumat la crisi econòmica i la crisi del periodisme. Dels 3.500 exemplars el 2007, Saó va abaixar-ne el tiratge a 1.200 al cap de tres anys (dels quals 990 es venien directament a subscriptors). A banda de la crisi, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València van suspendre els convenis signats amb la revista, que va estar a punt de tancar l’estiu del 2012.

Josep Antoni Comes, el primer director de Saó, recorda que li digueren el 1976: “Això, en un parell d’anys haurà desaparegut”. “I no, encara continua”, diu Comes, ben orgullós.