_
_
_
_
_
ESPURNES
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Les dones i els dies

Una narració sobre el poder i la màgia de la lectura

La primera vegada que la va veure li va agradar, i per això va triar un lloc no molt lluny d’ella, en aquella biblioteca d’Humanitats. Mentre estudiava li llançava llargues mirades, i ella semblava indiferent, potser ni s’havia adonat de la seua presència. Era prima, alta i morena, amb una elegància natural, amb un caminar de gasela. Ell, en canvi, no era un adonis: vestia de qualsevol manera i un inici de calvície l’acomplexava profundament. Per això li costava relacionar-se amb les dones, malgrat que era un bon conversador i sabia com ningú ser divertit i agradable. La mirava i buscava una manera d’acostar-se a ella, de dir-li alguna cosa, d’entaular conversa. Estudiava Filologia Catalana, això ho va deduir pels llibres que treballava, o alguna carrera per l’estil. Ell, en canvi, feia Periodisme, i li quedava ben poc per a engrossir la cua de l’atur. Volia ser corresponsal, corresponsal de guerra. Per a fer això sí que tindria valor, per a viatjar als llocs més perillosos, als conflictes més sagnants, però, per a aproximar-se a ella i dir-li alguna cosa, no. Tan sols de pensar-hi sentia un calfred, espant, temia ser transparent. La mirava sense parar i es va alçar i va passar pel seu costat, i va aconseguir llegir el llom d’un dels llibres: Les dones i els dies. Quan va retornar al seu lloc de la biblioteca va traure el telèfon mòbil i es va connectar a Internet, i va escriure en el cercador aquell títol i va veure que era d’un poeta que desconeixia totalment, anomenat Gabriel Ferrater. L’endemà, quan va tornar a la biblioteca, va demanar el llibre i es va posar a llegir-lo. El primer vers el va impressionar: “Quan va esclatar la guerra, jo tenia catorze anys i dos mesos”. I va seguir llegint, del tot capficat en aquell llarguíssim poema inicial, que no parlava de dones, ni de dies, sinó de la vida (vam descobrir les putes i el robar), de la guerra (el meu col·legi de capellans el varen cremar) i d’altres coses d’aquelles jornades convulses, però també de Beethoven i Ravel i de l’Himne de Riego, i va llegir del tot absort, capturat per aquella veu que feia tan sols un dia desconeixia i que en canvi de colp i volta li semblava formidable. Per això no es va adonar que ella el mirava fins que no la va tindre quasi al damunt, i quan la va veure va deixar anar un crit, un crit de sorpresa que a ella la féu riure, i ell li va dir que collons, m’has espantat, estava tan capficat en aquest poema que no t’he vist arribar. Aleshores ella li va preguntar si li agradava Ferrater i ell va contestar que sí, que naturalment, que era el seu poeta preferit. Ella tenia les galtes enrogides (més endavant va saber que això li era habitual) i els ulls li lluïen, i els llavis semblaven més vermells que mai. Li va preguntar si anava per llarg, que necessitava el llibre per a acabar d’enllestir un treball d’una assignatura, i ell li va dir que no, que el prenguera, que fins i tot se’l sabia de memòria. I ella va riure, un riure que era com de cristalls de Bohèmia, i aleshores va afegir molt seriosa que potser podrien fer un café i intercanviar impressions sobre el Gran Ferrater. I ell es va alçar i va dir que bé, que és clar que sí, que què esperaven, i tots dos baixaren les escales i es dirigiren al bar de la facultat, mentre el seu cor —el cor d’ell— bategava amb tanta força que per un moment va témer no poder arribar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_