_
_
_
_
_

El primer “boom” immobiliari valencià

Un estudi recull aspectes inèdits de l’economia i la vida quotidiana dels segles XIV i XV a partir dels llibres de comptes

Edifici de la Llotja de València.
Edifici de la Llotja de València.Jesús Císcar

Les torres de Serrans, una fita de la València medieval, es construïen en només sis anys (del 1393 al 1399), amb Pere Balaguer com a mestre d’obres (l’arquitecte, en llenguatge contemporani). Però pocs saben que les pedres d’aquest monument, que encara resisteixen hui en dia, procedien dels tossals de l’Almaguer (Alginet), Godella i Bellaguarda (Altea, des d’on es transportaven per mar a la capital). També ens costa imaginar un bosc de carrasques envoltant el Palau del Real (actualment, els jardins de Vivers).

Sorprén igualment que Alzira fóra un centre d’exportació de fusta de carrasca ben important, i que a Oriola hi haguera abundants nogueres i àlbers que s’empraven per a la fusteria decorativa. O que les finestres de columnetes fines tan característiques del gòtic, com les dels palaus de l’Almirall (València) o el ducal de Gandia, es compraven a piquers de Girona que les fabricaven en sèrie.

Dades com aquestes les recull l’estudi Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción y la ordenación del territorio en la valencia bajomedieval, fet pels historiadors de l’art Juan Vicente García Marsilla i Teresa Izquierdo Aranda. A més de fer un compendi de la bibliografia que hi ha sobre el gòtic valencià, els autors hi aporten documentació inèdita extreta dels nombrosos llibres de comptes que es conserven, especialment els del Mestre Racional (tresorer del rei) i els dels consells de les viles, a més d’altres registres, com ara la fàbrica de la Catedral, la sotsobreria de murs e valls o l’Obra de la Llotja Nova de València.

La creació de ciutats noves, arran de la conquesta de Jaume I, com ara Castelló, Sant Mateu, Gandia, Vila-real o Alcoi, i la repoblació de les existents (València, Alzira, Xàtiva, Dénia, Cocentaina…) requerien la construcció de catedrals, parròquies i convents, palaus i cases, almodins i llotges, molins i forns, hospitals (fins a dotze n’hi havia a la ciutat de València)… En totes les intervencions urbanístiques que hui anomenaríem “obres públiques”, cada pedra col·locada, cada fusta, cada rajola, cada cabàs de calç i, fins i tot, el cabàs mateix tenia el registre comptable corresponent. Això ha permés als autors de la investigació esbrinar d’on procedia el material i qui el venia (i a quin preu), qui el transportava i per on, i quin ús concret se’n feia. Tot un mapa del tramat econòmic i social al voltant de la construcció en el Regne de València als segles XIV i XV, activitat que suposava una font d’ingressos complementària per a la majoria de famílies i en la qual destaca, a més, una gran especialització dels oficis i un empresariat incipient del sector.

Juan Vicente García Marsilla y Teresa Izquierdo Aranda, autors d'un estudi sobre l'obra gòtica.
Juan Vicente García Marsilla y Teresa Izquierdo Aranda, autors d'un estudi sobre l'obra gòtica.Jesús Císcar

García Marsilla admira tot aquest control comptable del qual “hauríem d’aprendre, perquè demostra una gran sostenibilitat econòmica en fer quadrar els ingressos i les despeses”, afirma. A banda de l’extracció de pedra per als grans monuments (que generava un negoci hostaler en els pobles veïns que acollien els treballadors, com s’ha demostrat a Alginet i Benidorm), la fusta era la mercaderia més preuada. “Quasi tota era importada dels regnes de Castella i Aragó, i arribava aprofitant el corrent dels rius Xúquer, Túria i Millars”, explica Izquierdo Aranda. Però també eren necessaris l’algeps i la calç, les rajoles i les teules, els productes del ferro, o les cordes per a pujar els materials a gran altura amb grues i altres enginys.

Abastecer la obra gótica… va guanyar el 2011 el premi d’investigació de la Càtedra Demetrio Ribes i està a punt de ser publicat per la Generalitat Valenciana i la Universitat de València. Es tracta d’un estudi pioner perquè “fins ara no s’havien analitzat els registres comptables de manera integral, només alguns articles puntuals”, diu García Marsilla, “i pot servir de model per a altres investigacions a la resta d’Europa”.

Tot i ser un treball especialitzat, és de lectura molt amena i està farcit d’anècdotes sobre la vida quotidiana i de personatges rescatats del pas dels segles. Per exemple, desvela que les vidrieres eren tan costoses que les finestres se solien tapar només amb tela encerada; que tot el sòl de la catedral de València estava cobert amb estores d’espart; que els esmorzars eren ja una tradició entre els obrers, de vegades sufragats pels municipis en agraïment per l’esforç de les colles, i fins i tot que les visites de les autoritats als edificis en construcció se celebraven amb un àpat especial, com passa hui en dia.

La conversa amb els autors convida a comparar aquella època de construcció frenètica amb la dels nostres dies. Hi va haver una bombolla immobiliària en la València medieval? “Sí, en el sentit positiu”, diu García Marsilla. “La construcció va ser, amb el mercat del tèxtil i l’alimentari, el sector productiu principal d’aquells segles”, afig Aranda. Era Pere Comte, l’artífex de la Llotja de València, el Calatrava medieval? “Sí, era un empresari en tots els sentits”, segons Izquierdo Aranda. “S’encarregava de diverses construccions alhora i les delegava en altres mestres d’obra”. “Aquesta delegació”, explica, “denota que hi havia dissenys previs ben amarrats, que Comte supervisava amb només tres o quatre visites a les obres”.

El misteriós buit de l’art mudèjar

E. C.
El llibre de García Marsilla i Aranda intenta explicar una de les incògnites de l’art medieval valencià: la inexistència d’un estil mudèjar de rajola, tot i la gran majoria de població musulmana que habitava terres valencianes i tenint en compte que en el Regne d’Aragó aquest corrent estètic és tan abundant. “Els edificis d’ús públic”, es llig en el text, “es feien de sòlida pedra seguint el costum català, el de l’anomenat gòtic mediterrani”. L’única mostra que es podria qualificar de mudèjar a terres valencianes és el campanar de Xèrica, però està datat posteriorment, al segle xvii, després de l’expulsió dels moriscos.
Alguns edificis a la Safor, com el monestir de Sant Jeroni de Cotalba o les esglésies de Palma de Gandia i la Font d’en Carròs, sí que llueixen rajoles en arcs i claustres amb clara intenció estètica, però no per influència mudèjar, sinó, potser, per abaratir els costos. De fet, la rajola és molt comuna a tot el sistema constructiu gòtic valencià i, sobretot, en les obres menors, com ara murs, sèquies i ponts. En l’ofici de rajoler predominaven els musulmans (a Mislata per a proveir de material a València, a Xàtiva, a Alfafara per a les obres de Cocentaina…) però hi ha “constatació arqueològica que els murs de rajola són pràcticament inexistents a Xarq al-Àndalus, on es recorria massivament a la tàpia com a tècnica constructiva”. Altres factors, doncs, i no la tradició, explicarien aquesta dedicació de la població musulmana a la rajoleria, com l’encàrrec directe dels seus senyors feudals o les condicions propícies del lloc (abundant en terra i aigua) per al desenvolupament d’aquesta indústria, com és el cas de Mislata.
 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_