Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Camus i Espanya

L'escriptor va tenir una relació sentimental i intel·lectual de primer ordre amb Espanya i amb Barcelona

A mb motiu del centenari del seu naixement, és de justícia recordar i honorar Albert Camus en aquesta secció internacional: Espriu ha robat als mitjans de comunicació catalans tot l’espai imaginable —i l’inimaginable—, però l’article present rescabalarà una figura tant o més important que el nostre poeta i que, com és sabut, va ser fill de pare pied-noiri d’una dona d’origen menorquí: segons que sembla, va ensenyar a Albert el català i el castellà.

Camus va tenir, per aquesta i més raons, una relació sentimental i intel·lectual de primer ordre amb Espanya i amb Barcelona, i així ho reflecteixen els articles que va dedicar no a la Guerra Civil —cap a aquells anys Camus estava massa enderiat amb la qüestió algeriana—, però sí als primers anys del franquisme: d’aquest interès i passió política per Espanya en van ser mostra les seves col·laboracions al llibre col·lectiu Espagne Libre, de 1945, i la sèrie d’articles, recollits o no en aquesta publicació (perquè uns quants són posteriors a la data del llibre esmentat), apareguts en una rara edició mexicana: ¡España libre!, recopilació i traducció de Juan M. Molina, Editores Mexicanos Unidos, 1966: una raresa bibliogràfica.

El llibre recull peces del període 1944-1956, moltes aparegudes a la revista Combat, de la qual Camus era un assidu col·laborador. En un dels primers articles hi llegim: “Uns quants diaris van anunciar ahir, amb exagerada precipitació, la dimissió del general Franco... Anit, en un despatx, l’agència Reuters declarava estar autoritzada a desmentir la notícia. El general Franco no havia dimitit; havia anat de cacera”. En un altre, Camus sent vergonya pel fet que França no fes prou per esborrar la ignomínia del règim de Vichy, i fa al·lusió a Lluís Companys en aquests termes: “Si no som capaços d’esborrar la vergonya insuportable del govern de Vichy, que va entregar Companys i molts d’altres als fusells de la Falange, sapiguem almenys callar i guardar la més neutra de les actituds”. Com a bon federalista, Camus no s’oblida de retre homenatge a Machado i a García Lorca al costat del nostre president: “Franco va matar García Lorca, però França va deixar morir Machado [A COTLLIURE]a la sortida d’un camp de concentració”.

L’Església tampoc no queda gaire bé en aquests escrits ocasionals i combatius de Camus —si hagués conegut monsenyor Rouco Varela!—: “S’ha de triar entre Crist i l’assassí. Ja va sent hora que la jerarquia catòlica denunciï en públic aquest atroç maridatge. [Encara no ho ha fet.] A Felip II se li ha pogut retreure la tendència a creure que Déu era espanyol. Però comparat amb Franco, Felip II era modest, perquè Franco, quan sonen els trets de les execucions, no para de repetir que Déu és falangista”. L’any 1952 va lamentar que la Unesco estigués a punt d’admetre entre els seus membres l’Espanya franquista: “Celebrem avui una nova i confortable victòria de la democràcia: l’Espanya de Franco s’ha introduït de contraban al temple de la cultura i de l’educació, mentre que l’Espanya de Cervantes i d’Unamuno ha estat foragitada una vegada més”. Amb gran perspicàcia, pròpia quasi d’un Tony Judt, Camus escriu l’any 1954: “El 19 de juliol de 1936 va començar a Espanya la Segona Guerra Mundial”. (Aquesta es va acabar del tot amb la caiguda del Mur de Berlín, però tinc els meus dubtes que la Guerra Civil espanyola s’hagi acabat del tot.) Després va blasmar Churchill i Eisenhower per fer l’ull gros davant el règim franquista.

Camus fa un homenatge a Cervantes en ocasió del 350è aniversari de la publicació del Quijote, i blasma els espanyols per haver tingut exiliada la millor novel·la del món durant més de tres segles. (Martí de Riquer i Francisco Rico ens han rescabalat d’aquest oblit.) Per fi, el govern de la República a l’exili va retre homenatge a Camus l’any 1949, atorgant-li Fernando Valera, ministre de Justícia d’aquell govern, l’Orde de l’Alliberament. El redactor de la notícia acaba la crònica d’aquella festa amb aquestes paraules (no n’he sentit de semblants per part de cap polític espanyol en tot l’any): “Albert Camus, amb una gran simplicitat i emoció, va donar les gràcies al govern de la República proclamant la seva solidaritat amb la causa espanyola. ‘No vaig fer res —va dir Camus— que justifiqui el guardó amb què m’honoreu. Vaig complir amb el meu deure, i en aquesta conducta persistiré fins a la mort’”. Aquesta el va anar a trobar en un accident de cotxe el 4 de gener de 1960.