Un republicà liberal
Espriu va tenir una decidida voluntat d’intervenció en la vida intel·lectual i política del seu temps
La família de Salvador Espriu reunia algunes de les característiques que després de la guerra dugueren moltes altres que es trobaren en circumstàncies semblants a adherir-se al franquisme. És el que féu un germà seu, que tingué carnet de falangista durant uns anys. Però la germana no. Fill de notari, Espriu pertanyia a allò que ara en diríem classe mitjana alta, benestant si no rica, i religiosa. Gent d’ordre, el seu pare visqué a Madrid l’ambient dels intel·lectuals del 98. Durant la Guerra Civil, la casa familiar d’Arenys de Mar, construïda per un tiet besavi del poeta que fou bisbe de Cadis i de Barcelona, fou assaltada pels anarquistes. Però en el seu cas les coses rodaren d’una altra manera i ben aviat el poeta es trobà amb l’antifranquisme. L’any 1946 col·laborà amb els impulsors de la revista Ariel —primera iniciativa de resistència cultural catalanista—, Joan Triadú, Frederic-Pau Verrié, Josep Palau i Fabre i Maria Aurèlia Capmany, que el consideraven el seu mentor.
Xavier Folch, el dirigent del PSUC que en la dècada de 1960 el va tractar per raons polítiques, ha deixat dit el següent, en l’obra Itineraris personals d’Antoni Batista: “Espriu va ser republicà, i potser per això també tenia un bon desig de relació amb Espanya, perquè venia d’una època en què aquesta relació havia estat possible. Una de les persones que Espriu va estimar més és sens dubte Amàlia Tineo, una dona castellana, la seva gran amiga de tota la vida. Suposo que això també va influir en ell, que tota la vida havia estat molt simpatitzant de la cultura castellana. Però això que ell deia, que era republicà, ho ha seguit mantenint fins al final, i no sé si aquest és el motiu pel qual no va haver-hi telegrama del rei donant el condol per la seva mort”. La simpatia republicana no fou extensiva, però, a l’acció dels republicans des de l’exili, que el poeta veia amb ulls molt crítics i que li semblava mancada “de la més petita autoritat moral”. No amagava la seva opinió negativa sobre com havien anat les coses en la Catalunya republicana. En una carta a Ricart Salvat, de la qual parla Agustí Pons en la seva biografia, Espriu deixa clara la idea que els polítics de l’etapa republicana pertanyen irremissiblement a un passat que és millor que no torni.
Espriu tingué en vida fama de personatge solitari i més aviat esquerp, però això no vol dir que no posseís una decidida voluntat d’intervenció en la vida intel·lectual del seu temps i d’influència en la política, en la mesura que això era possible. Directament, mitjançant l’acció cívica, no només a través de la seva obra literària. Li agradava que l’anessin a veure al seu pis dels Jardinets del passeig de Gràcia, on exposava el seu criteri, i mantingué relacions directes i epistolars amb una amplíssima i diversa representació del món intel·lectual i polític. Amb el valencià Joan Fuster l’uní la idea de la llengua com a vincle entre els països que la comparteixen. S’inventà, més aviat com una entremaliadura, les denominacions bacavès i rosalbacavà per a la llengua comuna de les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i el Rosselló.
Catalanista, demòcrata i republicà, es va relacionar amb tot l’espectre antifranquista
Folch explica així, en l’obra citada, com anava la participació d’Espriu en el moviment dels intel·lectuals antifranquistes: “Amb els anys li vaig portar una gran quantitat de manifestos per firmar, cartes de protesta, etcètera. A partir de la segona o tercera vegada, sempre els firmava abans de llegir-los. Primer firmava, després llegia i, una vegada llegits, me’ls criticava molt sovint, perquè era una persona no gens conformista, al contrari, amb un enorme sentit crític. Me’n criticava aspectes que de vegades eren qüestions de fons i de vegades de forma o de llengua”. Significar-se com a opositor a la dictadura no es feia gratis. Per exemple, afegeix Folch, “va firmar un document de protesta, la tardor del 62, contra les tortures fetes als miners d’Astúries detinguts el maig del mateix any i contra els maltractaments a les seves famílies. Es va fer un document dur que va portar al processament de tots els que l’havien firmat. A l’Espriu el van processar, i per als catalans va portar més incomoditats que per als altres, perquè van ser cridats a Madrid a testificar davant el jutge per reconèixer les seves firmes”.
Fitxat ben aviat per la policia, el van detenir com a tots els participants en l’assemblea constituent del Sindicat d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) celebrada el 1963 al convent dels Caputxins de Sarrià. Hi va anar tot i que estava convençut que allò acabaria com va acabar, a la comissaria de la Via Laietana. La policia va assetjar el convent i l’assemblea es convertí en una tancada que va durar tres dies. Segons el relat de Folch, “allà dintre, Espriu es va trobar malament, era una persona de molt poca salut, i es va estar al llit un parell de dies. Quan, el tercer dia, va irrompre la policia, a ell i al doctor Rubió, que era el més vell de tots, els van tornar als seus domicilis després de prendre’ls declaració. Jo el vaig veure un moment a la direcció de policia. No es trobava bé, estava de mal humor, però encara va tenir temps de comentar el desastre dels gerundis de la declaració que li havien pres els policies”.
La definició político-ideològica que més bé s’escauria a Espriu seria, segons Agustí Pons, la d’un catalanista, demòcrata i republicà, que cultivà les seves relacions amb tot l’espectre de l’antifranquisme, fins i tot, cap al final de la dictadura, amb Josep Tarradellas en els seus darrers anys d’exili. Els comunistes el consideraven un liberal. Els socialdemòcrates el podien considerar afí. Folch afirma estar segur que no votava el PSUC, però també que no era anticomunista, com d’altra banda indica el tipus de col·laboració que tingué en la política antifranquista de l’època. En això degué influir, explica Folch, “que el seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel era comunista. I quan em va dir això, afegí de seguida que en Rosselló no era militant de cap partit i que no era marxista, sinó comunista, en el sentit que era una persona que tenia idees revolucionàries, ideals de transformació radical de la societat, però sense una ideologia al darrere”.
