La mar i les mares

H i ha dues formes de llegir Motril 86, la cinquena novel·la de Muriel Villanueva (València, 1976). Una és senzilla, per a tots els públics: com la història d’una nena amb dues mares, que en créixer i quedar-se embarassada, voldrà reviure com a escriptora alguns episodis familiars. Des d’aquest punt de vista, Motril 86 és una indagació de la maternitat, l’homoparentalitat i la memòria. L’altra lectura —més complexa, més formal, més dura i a cops més brillant— consisteix a analitzar el joc de miralls d’un text que barreja ficció, no-ficció i autoficció fins a extrems insospitats. Més enllà del tema, doncs, aquesta opció fa de Motril 86 un exercici metaliterari, una reflexió sobre l’escriptura i la creació.

La vivència ideal del llibre, en tot cas, convida a barrejar ambdues línies amb la intensitat amb què ho ha fet l’autora, perllongant una trajectòria que ja ho havia provat en diferents graus. Així, a la militant Mares, i si sortim de l’armari? (Empúries, 2006), l’opció biogràfica dominava gairebé fins al testimoni, ja que arrencava amb el casament real de les mares per reviure l’experiència ficcionada d’una filla que s’obria al món des d’una estructura familiar poc usual. La filla, subratllant-ne la ficció, no es deia Muriel, sinó Carla. A les novel·les següents, Jo toco i tu balles i Baracoa (Montflorit, 2009 i 2010), la recerca d’una identitat femenina marcada pel passat familiar seguia definint les protagonistes, però deixava pas a una preocupació tècnica que desembocaria en l’èxit de La gatera (Amsterdam, 2012, premis Just M. Casero i de la Crítica dels Escriptors Valencians), un salt qualitatiu en l’obra de Villanueva que posava l’accent més enllà del llindar, de la frontera, entre fons i forma. En molts sentits, semblava la culminació d’un camí.

Motril 68, però, ha suposat un altre pas en la convergència entre ambdues línies. D’una banda, la novel·la s’obre com una road movie que creix mitjançant l’homenatge nostàlgic a una època i un espai netament literaris: els vuitanta d’Alaska, Martirio, Els Pets i les sabatilles Victoria; l’Andalusia de la platja, el salmorejo, els tigres i els piononos. Emotiva i personal, l’obra assoleix aquí una envejable humanitat, sobretot gràcies a secundaris com el Flores, el Vicent, l’Empar i el gos Pol·len. El gran encert d’aquesta dimensió, tanmateix, és el retrat iniciàtic de la nena protagonista, una Mar de deu anys, rebel i alhora tendra, obligada a decidir si la Pau és la seva mare o la nòvia de la biològica, si els problemes del seu entorn són realment tan diferents dels de la seva família.

D’altra banda, i al costat d’això, de la saviesa narrativa d’una autora que domina la creació i recreació de sentiments, el lector es veurà obligat a constatar aviat que aquella Mar, de gran, es dirà Muriel, que en gaèlic vol dir “mar brillant”, i que aquesta Muriel serà al seu torn diferent de la que signa la novel·la. La Muriel que narra, doncs, és un personatge més, un personatge que escriu mails a les seves mares reals, que fa consultes reals al Facebook, que copia entrades reals de diccionari, que es pregunta quin sentit té la novel·la real que està escrivint: “No sóc la Mar —es llegeix a la pàgina 282—. La Mar té tanta llum pròpia que sovint no té ombra. La Mar és com la Misses Hyde que jo portava a dins quan era una nena. La Mar és tot el que jo hauria dit i callava, o potser el que ara voldria haver dit aleshores, mentre aleshores emmudia. La Mar és al mar el que jo sóc al seu brill superficial. Jo sóc a la Mar el que la brillantor és al mar”.

Arribats en aquest punt, en una pàgina del final d’una Motril 68 que ha començat nodrint-se de records, el lector ja ha entès fa temps que s’enfrontava a un triple diàleg formal, una conversa a tres veus entre l’autora, el seu jo literari i la nena que van ser totes dues. Quant a la tècnica, el resultat és impecable, potser el més brillant i agosarat assolit fins ara per Villanueva, un tour de force incontestable. Per culpa d’aquesta mateixa primacia formal, però, hi haurà qui pensi que Motril 86 és també la més racional de les obres de l’autora. Més brillant que altres, sí, i per això mateix més freda. Una obra que obre una gatera a La gatera. La que incita a triar, potser sense voler-ho, entre la mar i les mares, entre una mare i l’altra.

Com si calgués.