_
_
_
_
_

Del vot a la igualtat

80 anys després de les primeres eleccions amb sufragi femení, la dona reivindica el seu espai polític

Janet Sanz (ICV), Rocío Martínez-Sampere (PSC), Joaquima Alemany, asseguda, (CiU) i Dolors Montserrat (PPC), a l’Ateneu Barcelonès.
Janet Sanz (ICV), Rocío Martínez-Sampere (PSC), Joaquima Alemany, asseguda, (CiU) i Dolors Montserrat (PPC), a l’Ateneu Barcelonès.massimiliano minocri

Fa 80 anys, les dones vam aconseguir el vot; ara hem de tenir més veu. Hem d’aconseguir el poder en relació amb la participació política”. Aquestes són les paraules que la regidora d’Iniciativa per Catalunya-Verds a l’Ajuntament de Barcelona Janet Sanz fa servir per commemorar el 19 de novembre de 1933, dia en què les dones espanyoles van poder acudir a les urnes per primera vegada. Les eleccions a les Corts van permetre fer efectiu el sufragi femení, un dret que s’havia aprovat dos anys enrere i que encara comptava en aquell moment amb molts detractors.

Vuitanta anys després, el dret de la dona a votar no és discutit a Catalunya, però l’objectiu de la igualtat sembla encara molt lluny, especialment en les posicions més altes de l’escala laboral. Pel que fa a la política, els homes són encara majoria, com es pot comprovar a les diferents cambres legislatives. En l’actual legislatura del Parlament les dones representen un 40% dels diputats, mentre que al Congrés són un 35,4% i al Parlament Europeu, un 35,2%. Més significatiu és el cas de la política local: les últimes eleccions municipals catalanes del 2011 van proclamar alcaldesses 135 dones, és a dir, només un 14,2% del total de 947 batlles.

Des dels primers comicis després de la restauració de la democràcia fins ara, elles s’han incorporat progressivament a la política institucional, tot i que encara és un terreny dominat per homes. “S’ha aconseguit moltíssim, però no hem arribat a l’objectiu de posar fi a la desigualtat”, explica Dolors Montserrat, diputada popular al Congrés i vicepresidenta tercera d’aquesta cambra. “No és només en la política. Moltes dones no cobren el mateix que els homes en aquelles posicions que estan per sobre de conveni, l’esport femení no és tractat igual que el masculí als mitjans de comunicació, encara tenim casos de violència de gènere, etc.”, afegeix. Hi coincideix Rocío Martínez-Sampere, diputada socialista al Parlament de Catalunya, que remarca que, fins que no s’aconsegueixi traslladar la proporció de nois i noies que estudien actualment a la universitat als consells d’administració i a les posicions directives, serà molt difícil parlar d’igualtat.

Votants fent cua, entre ells diversos grups de dones, al davant d’un col·legi electoral, a la plaça de Sant Pere de Barcelona, en 1933.
Votants fent cua, entre ells diversos grups de dones, al davant d’un col·legi electoral, a la plaça de Sant Pere de Barcelona, en 1933.

Joaquima Alemany, que ha estat regidora al consistori barceloní, senadora i diputada tant al Congrés com al Parlament català per Convergència i Unió, insisteix que les dones han de lluitar per fer efectius aquells drets que ja estan formalment reconeguts. “Tenim les lleis per aconseguir la igualtat. S’han implantat moltes directrius comunitàries sobre salari i treball, s’ha legislat en favor de la igualtat. Ara hem de procurar que aquestes lleis es compleixin i, si no es fa, cal fins i tot anar a Brussel·les a denunciar-ho. Les dones han de ser les primeres de saber què volen fer i exigir el compliment d’aquestes lleis”, puntualitza la també presidenta de l’associació Dones per la Llibertat i la Democràcia.

Quotes i discriminació positiva. Una de les mesures que s’ha utilitzat en els últims anys per promoure la implicació femenina en els partits són les quotes, que generen controvèrsia fins i tot entre les mateixes dones. “Jo no hauria fet aquesta llei, però no la trauria”, reconeix Dolors Montserrat, i explica que no voldria ser valorada pel fet de ser dona, sinó bona en la seva feina. “Crec que és un tema cultural que s’ha de solucionar fent molta pedagogia i transmetent la igualtat”, reflexiona.

Janet Sanz, en canvi, defensa que les quotes han suposat un “avenç absolut”, i ho exemplifica amb la doble coordinació aplicada recentment a la direcció del seu partit, per la qual el màxim càrrec ecosocialista queda repartit entre un home i una dona, actualment Joan Herrera i Dolors Camats. Argumenta que aquesta fórmula permet que les dones que són part de la formació vegin possible arribar a ser coordinadores. “Si el mateix partit promou la igualtat i permet que les dones creixin dins l’organització, no es produirà aquella situació coneguda i criticada en la qual es va a buscar una dona per ser la número tres de la llista”, destaca. En aquest sentit, Joaquima Alemany apunta que “les dones que estan poc consolidades en els partits normalment duren poc en els càrrecs. Si els partits fossin més transparents i més oberts, seria més fàcil que hi entressin i ocupessin posicions més importants”.

Les històries d’aquestes quatre dones que es dediquen a la política no són una excepció, sinó que cada cop són més comunes. Tot i així, segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), només un 14,1% de les dones declaren tenir molt d’interès per la política, mentre que per als homes aquest percentatge s’enfila fins al 25,6%. Aquesta tendència, que s’ha observat tradicionalment en les enquestes, es tradueix també en l’afiliació als partits, encara dominada pels homes tot i la creixent presència femenina.

Participació no institucional. “Una de les coses que ens hem trobat al partit és que en alguns matrimonis ell està afiliat i ella no. Tot i així, ella també està compromesa políticament i ve als actes que organitzem. De fet, el percentatge d’amics i amigues del partit és més igualitari”, comenta Sanz, i posa com a exemple diverses reivindicacions socials. “l’esperit de molts moviments veïnals i d’activitats en favor de la cohesió als barris és de les dones. El carrer és de la dona perquè és un espai democràtic més horitzontal. Si volem que les dones participin, hem d’eliminar les fronteres entre espais formals i informals”, assenyala. “Les dones membres d’associacions, que per sort n’hi ha moltes a Catalunya, estan interessades en la política i participen més. Quan es pensa la política com un servei a la ciutadania i no com una manera de guanyar-se la vida, les dones participen més”, afegeix Alemany.

Un grup de monges acudeix a un col·legi electoral el 1933.
Un grup de monges acudeix a un col·legi electoral el 1933.díaz casariego

“Si els costos de dedicar-se activament a la política són més alts que els incentius, potser no ho faran tantes dones”, argumenta Martínez-Sampere, posant en relleu que la conciliació entre la vida laboral i la familiar no sempre és fàcil. “De vegades no es té en consideració que tenir fills és un tema molt presencial. Els caps de setmana hi ha activitats del partit i, si no hi vas, es considera que no hi estàs implicat. Per això és molt important tenir una bona xarxa familiar que permeti compaginar-ho tot”, conclou. La popular Dolors Montserrat també destaca la importància de crear un entorn familiar que permeti a tots dos pares fer-se càrrec dels fills de la mateixa manera i no impedeixi que la dona formi part activa del món del treball.

La conciliació, però, és més complicada quan les tasques de representació obliguen a viure a cavall entre Barcelona i altres ciutats. “Tot i així, es pot fer”, afirma amb contundència Alemany. Durant anys es llevava molt aviat per agafar el primer vol cap a Madrid, on hi feia de diputada, i tornava en acabar la feina per poder passar més temps amb els seus fills. Això implicava que no podia ser a totes les trobades informals que caracteritzen la pràctica política. “Al final has de dir que no es poden fer sempre les reunions a les dotze de la nit”, conclou. En referència a aquestes reunions, Sanz apunta que és necessari repensar “on i de quina forma es prenen les decisions” de manera que la dona estigui integrada.

Veu pública. “El que és evident és que, com menys veu pública tens, menys repercussió assoleixes en temes importants”, afirma la diputada Martínez-Sampere, que recorda que “com a ciutadana m’interessen els mateixos temes que poden interessar un home, però és cert que de vegades no es té prou en compte la perspectiva de gènere de les polítiques”. Precisament aquesta presència pública és una de les reivindicacions de l’ecosocialista Janet Sanz, que reconeix que l’actual diputada d’Iniciativa Per Catalunya-Verds al Congrés dels Diputats, Laia Ortiz, va ser un dels seus referents a l’hora de voler-se dedicar de manera activa a la política. Al seu parer, és important que les noies joves vegin que hi ha dones fent política perquè això “les motiva a veure que, si s’ho proposen, elles també poden arribar-hi”.

La reivindicació d’una manera diferent de fer política és també un dels elements comuns de la majoria de dones que es dediquen a aquest ofici. Joaquima Alemany destaca que actualment els discursos estan massa masculinitzats i no reflecteixen realment allò que pensen els ciutadans. “Ser polític no és tenir un poder especial, és ser un representant públic. Aquest és un valor que les dones tenen més clar”, assegura. Sanz ho complementa recordant que les dones han estat les primeres a parlar de conceptes com l’economia social, i que aporten valors molt necessaris, com ara la capacitat de treball en equip i la quotidianitat. “Les dones sempre hem fet un teixit de coneixement que ha quedat entre nosaltres. L’objectiu és fer-lo públic i incorporar-lo a la política”.

Vuitanta anys després d’aquell històric dia en què la meitat de la població tradicionalment exclosa exercia el seu dret de vot, la igualtat sembla encara molt lluny, sobretot en aquelles posicions més elevades, tant de la política com d’altres professions. “No ens podem aturar aquí. Hi ha països on la dona encara no pot votar ni conduir”, lamenta Montserrat. Hi coincideix Alemany, que destaca que si als països europeus les dones no defensen els drets adquirits, com la igualtat laboral i salarial, afebleixen indirectament la lluita per la llibertat de les dones en estats on encara estan oprimides. Així, remarca que hi ha d’haver solidaritat entre totes, ja que “no pots pensar que tu faràs carrera i les altres no”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_