Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Joan Navarro a Santa Rosa de Viterbo

Ara fa un any que el poeta va visitar Mèxic per donar a conéixer la seua poesia i per parlar també de 'sèrieAlfa. art i literatura'

Joan Navarro.
Joan Navarro.

Ara fa un any que el poeta va visitar Mèxic per donar a conéixer la seua poesia i per parlar també de sèrieAlfa. art i literatura en el context d’una trobada molt important sobre poesia i revistes digitals organitzada per l’Instituto Queretano de la Cultura y de las Artes. Navarro edita la revista sèrieAlfa des del 1999.

Fa poc més d’un any Joan Navarro va caure com del cel a Santiago de Querétaro, l’indret de les pedres grans, la vella ciutat colonial enclavada enmig d’una vall semiàrida d’El Bajío, al centre de Mèxic, on creixen els codonyers, les pereres, les pomeres i les tejocoteras amb la fruita dels quals s’adornen per Tots Sants els altarets dels morts, sempre vigilats des de la foscor dels temps per les ancestrals deïtats asteques.

Navarro havia arribat des de la Saïdia per parlar, en el context del Encuentro de Revistas y Suplementos Culturales Región Centro Occidente, sobre poesia i revistes digitals, atesa la seua condició de poeta i d’editor de la revista digital sèrieAlfa. art i literatura. El vespre abans de començar la trobada va fer una lectura de les seues poesies que titulà “Arxipèlag i altres poemes”. El lloc va ser un dels claustres del complex conventual de Santa Rosa de Viterbo, amb un monumental temple de contraforts entortolligats i rajolets de colors ofegat dins d’una teranyina de carrerons de cases baixes, a tocar de Tacos Tucson, del supermercat Matador i de la Zapatería Shoes... entre façanes escrostonades de colors ocres i blaus des de les quals es despengen els fils de la llum i del telèfon com lianes d’una selva impenetrable, amb la remor d’un trànsit ferotge i de l’aigua de les salvífiques fonts que ressonen llunyanes, espectrals... L’endemà, a la sala on dictà la seua conferència “sèrieAlfa, el no-lloc o sí”, no hi cabia ni un cap d’agulla. El poeta Luis Alberto Arellano, amb l’aspecte d’un gegant somnolent i lleugerament enfadós, capaç de llegir en el cel i el soroll igual que ho faria un xaman en uns pètals de flors roges, escortava Navarro amb la mirada un punt perduda, atrapada dins l’armadura d’unes gruixudes ulleres negres de pasta. Sobreimpressionada en la paret, evanescent, una pintura d’atzur, com feta d’aigua, de Pere Salinas, amb qui Navarro ha publicat, entre altres, Grafies·Incisions i Atlas (Correspondència 2005-2007).

La presència de l’autor de Bardissa de foc en un indret com aquell era tant merescuda o lògica com paradoxal. Resulta que sèrieAlfa, escandalosament ignorada per la pobra premsa cultural en català, té una presència i un públic al món, justament perquè es dedica a això, al món. Una revista que durant els darrers anys ha publicat en la seua versió original i en la seua traducció al català, i de vegades també a d’altres llengües com el castellà, el portugués, l’anglés o el francés, poetes brasilers, italians, francesos, israelians, danesos, equatorians, hongaresos capverdians, japonesos, gallecs, quebequesos, alemanys, occitans, bascos, maputxes, mexicans, cubans, angolesos, portuguesos... artistes també d’arreu del planeta.

'SèrieAlfa' té una presència i un públic al món, justament perquè es dedica a això, al món

La xarxa, extensa i infinita, inassolible –això és el suport–, i el criteri polit i la paciència d’entomòleg de Joan Navarro –és a dir, l’ànima–, són la clau d’un èxit tan consolidat com alhora silenciat, discret. De fet, no va ser fins el 2008 que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià va atorgar a la publicació digital el Premi a la Difusió de la Literatura.

Amb tot, per al cas, i sobretot per al seu editor, que la revista siga aplaudida o no és una qüestió del tot fútil. L’objectiu no és ni de bon tros –i així ho va advertir a Querétaro–, que el comptador de la pàgina que allotja sèrieAlfa es torne boig canviant de nombres o que la capçalera brille esponerosament en la immensa galàxia d’Internet com un qualsevol producte cultural d’èxit. A sèrieAlfa no hi ha cap comptador. La cosa va per un altre camí. Ben mirat, pel camí de sempre. Al capdavall, allò que cal tenir en compte és la importància que en realitat té el discurs, un discurs, però, que a hores d’ara té un nou suport, sens dubte, tan màgic i sorprenent com ho fou –i com encara ho és malgrat tot– el paper. Serà el temps i aquesta constància persistent de l’editor el que farà sèrieAlfa més important del que ja ho és.

Tot va començar, segons confessa Navarro, el març del 1999. Salvador Jàfer, una altra de les referències mítiques de la generació dels setanta juntament amb Josep-Lluís Bonet, l’autor de Getsemaní, Fina Cardona, Marc Granell o el mateix Navarro, entre altres, havia inaugurat a la xarxa Terra d’Enlloc. Una pàgina cent per cent jaferiana, inspirada i produïda des de la utopia pura, rebel contra la condició esclava de l’home contemporani. Una pàgina on poder llegir juntament amb el mateix Jàfer alguns dels textos de la millor tradició universal, amb imatges corprenedores, amb un glossari concebut, organitzat per a endinsar-se en els misteris de la sensibilitat humana.

Aquest és, doncs, juntament amb el desig llargament covat de ser editor, el detonant. Seria Jàfer també qui orientaria les primeres passes, qui guiaria Navarro en el laberint del llenguatge HTML, en els misteris de l’edició electrònica, dels protocols de transferència, els hipervincles, els marcadors i les eines... La màxima de Mies Van der Rohe, “menys és més”, el duria finalment a produir una publicació neta, elegant, on imatge i paraula han acabat per conquistar el cingle ensems després d’un llarguíssim camí.

Una pintura de Paul Klee, Port amb velers, i un dels seus poemes, Un símil, traduït per Navarro de l’alemany, van inaugurar sèrieAlfa. A Klee l’acompanyava una tinta xinesa d’Ausiàs Navarro, un dibuix de Joseph Beuys, Der Shamane, i un poema breu de l’altre d’Oliva, Enric Sòria, “Mainz des del riu”: Glòria del jorn. / La catedral s’eleva / dins l’aigua i l’aire... va escriure qui sap si com una premonició l’autor d’Arqueologia.

La narrativa té també presència, encara que breu, a sèrieAlfa, amb la publicació d’uns primers textos narratius d’Octavi Monsonís, de la brasilera Veronica Stigger, de Joan M. Monjo, del suís Peter Bichsel, del bolivià Victor Montoya... sèrieAlfa ha anat creixent durant tots aquests anys sobre una estructura complexa, tot i la seua senzillesa aparent, amb la vocació de donar a conéixer principalment el nombre més gran dels discursos poètics que es fan pel món.

Tot va començar, segons confessa Navarro, el març del 1999

Descobrir i traduir, reinterpretar sotmetent sempre els textos originals i traduïts al català al mirall potentíssim i potenciador de la imatge, tot plegat d’una pintura, d’una fotografia... a la imatge hipnòtica, posem per cas, de Salinas –un dels valors més importants de la publicació–, de Claudia Roquette-Pinto, Rafa Bartual, Juan Mazorriaga, Alonso Licerio, Sissy Eiko, August Strindberg, Pepe Cáccamo, Joaquim Cardoso Dias... sotmetre a aquest exercici de reiteració estètica les poesies, els textos, d’Eduardo Sterzi, Jean Pierre Pouzol, Rami Saari, Ernest Pepin, Taneda Santôka, Laura Erber, Sylvia Riestra, Lorenzo García Vega, Gemma Gorga, Luis Alberto Arellano, Lila Zemborain...

L’estructura de sèrieAlfa ha permés en bona part poder encabir un repertori temàtic tan ampli com divers. Bàsicament, la publicació s’articula a través de tres seccions Vària, una miscel·lània de textos poètics, la publicació trimestral sèrieAlfa i l’anomenat Llibre del Tigre, on es recullen poemes en totes les llengües del món en què figura el nom de l’animal. Un llibre que té la benedicció de Friedrich Nietzsche, autor de l’enigmàtica cita amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre... Dins d’aquesta estructura o estratègia amb voluntat totalitzadora cal parlar obligatòriament dels números especials. Entre aquests el número 14, Fluxo de linguagem, un dels diversos números dedicats als poetes brasilers; el 30, Panamericana, poetes americanes nascudes a partir del 1976, on es van antologar 65 poetes i van ser 18 els traductors al català. O el més bell número de tots, el 57, dedicat al japonés Taneda Santôka, bellament pintat per Salinas i traduït directament del japonés al català i al castellà per Jordi Mas i al portugués i a l’anglés pel brasiler Pedro Erber.

En el resultat final de sèrieAlfa és cabdal també el treball desinteressat de tants i tants traductors coordinats per l’editor de la revista. Sense aquest esforç, la publicació no hauria assolit un dels seus objectius: la difusió dels textos poètics.

A hores d’ara, la solidesa d’aquesta important publicació literària, independent, amb els únics recursos del criteri i el treball pacient, està fora de tot dubte. sèrieAlfa fa un paper importantíssim contra la invisibilització no tan sols de la poesia en català, sinó de la poesia i la literatura en majúscules en un món que està abandonat a la frivolitat dels 140 caràcters i de la lletra apressada i únicament concebuda per al suïcidi públic en la xarxa. Una publicació que fa també un paper a favor de l’intercanvi promiscu i nodridor, és una mena de sofisticada maquinària pensada per a connectar, distribuir les sensibilitats de tots els creadors del món allà on estiguen, allà on s’amaguen.

La publicació acaba d’arribar al número 59: Passaports líquids. Quatre poetes croats. L’exemplar digital, a cura de Pau Sanchis, poeta i un dels traductors actuals amb un dels treballs més sòlids, posa a l’abast textos de Dorta Jagic, Marko Pogakar, Ivica Prtenjaca i Ana Brnardic, il·lustrats amb fotografies del mateix Joan Navarro. A la cara em brilla la lluna groga balcànica / vaig oblidar apagar-la en creuar l’oceà... resa Brnardic... De creuar oceans va la història.